Fa gairebé un segle, Walter Benjamin va introduir el terme percepció distreta per referir-se a l’actitud dels espectadors del cinema. Avui és temptador aplicar aquest terme a l’actitud normal de l’internauta. Ningú no pot discutir que, sigui per la raó que sigui, és molt més difícil llegir un text de deu pàgines a Internet que no pas en paper. Hi és més habitual la lectura en diagonal, o a batzegades, amb canvis bruscos de text i de tema i també de format (del text a l’àudio, al gràfic, al vídeo). El Twitter encarna a la perfecció aquest estat d’ànim: un esclat de milions de molècules de 140 caràcters que mai no s’arriben a recombinar per formar substàncies compactes. Per això un dels reptes dels fabricants d’e-readers (suposant que es preocupin per la funció dels seus aparells) és crear les condicions físiques adequades per a la lectura lineal que requereixen els textos llargs (llargs, aquí, vol dir de més de vint pàgines). Dit d’una altra manera: evitar que l’excés d’informació disponible relegui la comprensió a un segon pla.
La percepció distreta que practiquen els internautes és, malgrat els precedents detectats per Benjamin, una novetat històrica. Però l’error d’algunes interpretacions catastrofistes d’aquesta novetat és pressuposar que el naixement d’una nova actitud esborra del mapa totes les actituds anteriors. L’evolució dels mitjans demostra que les diferents maneres de crear sentit poden conviure: ens llevem escoltant la ràdio, mirem el telenotícies al migdia, naveguem per Internet a la tarda, llegim un llibre al vespre. Incorporem els diferents tipus d’atenció i els fem servir segons el moment (cosa que no vol dir que qualsevol tipus d’atenció sigui vàlid en tot moment: només cal pensar en la percepció distreta d’Internet a les escoles, promoguda per les autoritats teòricament competents).
En tot això, potser el fet més intrigant és el futur d’una metàfora. El llibre —l’objecte físic— és una representació de la unitat de sentit duradora. No és solament que tingui títol, començament i fi —això també ho tenen els fitxers informàtics—, sinó que converteix tot això en una evidència material. El llibre és un cos que familiaritza el lector, per la via tàctil i visual, amb la idea d’un significat que perdura més enllà de l’ús concret, que es degrada amb la mateixa lentitud que les bigues d’una casa, que no depèn del funcionament de les centrals elèctriques. En canvi, ¿quants dels actuals llibres electrònics, quants blogs, quants tuits existiran encara d’aquí a cinc-cents anys i estimularan la curiositat humana tal com ho fan avui els fragments dels presocràtics? D’una manera estranya, la cultura escrita del nostre temps, de l’època que ha convertit tota teologia en kitsch, és més etèria que mai. Mal que ens pesi, quan Heidegger afirmava que la tecnologia és la compleció de la metafísica occidental, tenia més raó que un sant.