Un trasplantament

El ginkgo és un arbre desmanegat, amb un no-sé-què mineral, que ja feia mil·lennis que s’escampava per la Terra quan van aparèixer els primers roures. Sembla la cosa més lògica del món que a la Xina i al Japó el considerin un arbre sagrat. Al jardí botànic de la Universitat de Barcelona n’hi ha un exemplar majestuós, que ara comença a estendre al seu voltant la catifa ocràcia de cada tardor.

Aquest fòssil vivent el van portar a Europa al segle divuit, i en la seva fulla bilobulada, que és com dues orelletes d’elefant ajuntades, Goethe hi va veure un símbol de moltes coses: de les duplicitats del poeta i de l’amant, de la realitat alhora concreta i simbòlica dels mites, del curs unificador i disgregador de la natura.

Avui és sant Jeroni —en versió laica: el Dia Internacional de la Traducció— i em ve de gust celebrar-ho amb una traducció del poema que el ginkgo va inspirar a Goethe. L’arbre havia estat traslladat d’Orient a Occident; els versos, trasplantats de nord a sud, poden fer així:

GINKGO BILOBA

La fulla d’aquest arbre d’Orient,
que al meu jardí s’ha confiat,
dóna a tastar un sentit secret,
edificant per a qui el sap.

¿És un sol ésser viu
que en si mateix s’ha dividit?
¿Són dos que, per mostrar-se
com un de sol, s’han escollit?

La solució d’aquest enigma,
crec que la tinc ben a la vora:
¿no sents en els meus cants
que jo sóc un i doble alhora?

Fulla de ginkgo (Andew Butko -- Wikimedia Commons)

Cabaret, litúrgia, música

Arnold Schönberg, que havia estat músic de cabaret, coneixia bé els capricis del públic: sabia com podia condemnar els esforços descomunals de l’intèrpret i del compositor amb un simple badall o una rialla mofeta. No m’estranyaria que, quan va inventar el mètode dodecafònic, flotés dins la seva ment la dolça idea de la venjança. El públic era estúpid, per tant el músic creava per a la posteritat. Com que la tradició occidental era un llegat d’innovacions, la invenció del dodecatonisme li havia de reservar un lloc d’honor entre les grans figures de la història. I així va ser: no hi ha manera de parlar de la música del segle vint sense topar amb Schönberg. En això la seva astúcia va ser tan important com el seu talent. El públic ja pot dir missa.

L’estonià Arvo Pärt (Paide, 1935) no va començar tocant en cap cabaret, sinó component música dodecafònica. Era una època en què no hi havia cap altra manera de començar. Però si el sentit del dodecatonisme era la innovació, tard o d’hora caldria desempallegar-se’n: deixaria de tenir interès així que es convertís en un simple manierisme, si és que encara no ho era. Arvo Pärt es va bloquejar. ¿Com desencarcarar-se sense haver de tornar al llenguatge gastat de la música clàssico-romàntica? Va mirar cap a la música d’abans del classicisme, cap a l’edat mitjana i els segles quinze i setze. Era una música sobretot litúrgica: indissociable d’un ús social concret i d’un públic. No volia copiar ni fer cap reconstrucció historicista; el que buscava era renovar el seu llenguatge inspirant-se en un material que no hagués estat tan espremut com les cadències del dinou. Enfront de l’exuberància dodecafònica, ara la melodia es mantindria dins els límits de les velles escales modals del cant gregorià. Hi hauria veus que repetirien solemnement una o dues notes. L’harmonia seria triàdica, estàtica, intemporal. La matèria primera seria d’una simplicitat extrema i la complexitat es desplaçaria a l’àmbit de l’organització formal de la peça. Pärt no retornava a la ingenuïtat, sinó que aprenia a treure partit del passat sense enterrar la pròpia experiència. El resultat va ser un magnífic retrobament amb el públic. Us deixo amb un dels exemples més memorables d’aquest estil, el començament de la peça Fratres. Apugeu el volum.

(Podeu escoltar la peça sencera clicant aquí.)

L’anàlisi

Quan podia descansar de les seves guerres contra els marcomans i els sàrmates, l’emperador Marc Aureli feia exercicis espirituals. Practicava la descomposició. Si sentia cants melosos, si veia una dansa embruixadora, s’exhortava a no percebre el fenomen en conjunt; intentava dividir-lo en instants concrets i solitaris, en punts sense sentit. Si l’atreia un vestit luxós, s’esforçava a recordar que no era més que pelatge d’ovella. Quan li venia l’ànsia del sexe, es deia a si mateix que el coit era un espasme i una petita excreció, res més. Es proposava conquerir una mirada diferent, distanciada, superior. Reduir-ho tot a les seves parts més minúscules i absurdes per poder-ho contemplar des d’una posició privilegiada: per poder-ho menysprear. Entre meditacions i batalles la seva ànima s’anava fent dura i independent com un roc. Un cop anorreat l’entorn, només quedava un jo que es posseïa completament a si mateix, lliure de pors i d’enganys i d’orgulls, un jo mínim i íntegre, que no necessitava res més que saber-se impertorbable. La resta era un món esmicolat per l’anàlisi, runa trista de la raó.

El Brueghel de William Carlos Williams

'Paisatge amb la caiguda d'Ícar', de Pieter Brueghel el Vell

LANDSCAPE WITH THE FALL OF ICARUS

According to Brueghel
when Icarus fell
it was spring

a farmer was ploughing
his field
the whole pageantry

of the year was
awake tingling
near

the edge of the sea
concerned
with itself

sweating in the sun
that melted
the wings’ wax

unsignificantly
off the coast
there was

a splash quite unnoticed
this was
Icarus drowning

PAISATGE AMB LA CAIGUDA D’ÍCAR

Segons Brueghel
quan Ícar va caure
era primavera

un pagès llaurava
el camp
tota la cerimònia

de l’any estava
en marxa formiguejava
arran

de mar
absorta
en si mateixa

suant al sol
que fonia
la cera de les ales

insignificant
davant la costa
es va fer

un xipolleig inadvertit
era
Ícar que s’ofegava

El triomf secret de Rimbaud

En l’època d’eclosió de la modernitat va néixer una poesia que intentava ensorrar la identitat laboriosament construïda per la cultura humanística. Era una poesia que volia dinamitar les convencions mitjançant un llenguatge profètic, delirant, situat al marge de les normes de la urbanitat i la retòrica escolar. Les visions de Rimbaud, el seu emfàtic Je est un autre, reivindicaven la força de la dissidència, i el sentit els venia de l’atac a l’ordre. Les Il·luminacions espurnejaven en impactar amb el mur del món odiat, com pedres fogueres.

Avui alguns sociòlegs —amb Bauman al capdavant— consideren que el llenguatge desmanegat i la identitat líquida són components de tot individu socialitzat. Afirmen que els mecanismes de consum en depenen: la publicitat, parlant en futur, evoca la identitat desitjada que sempre caldrà substituir per una altra així que el consumidor estigui a punt d’assolir-la. La vidència i les transmutacions alquímiques, ara coses necessàries per al bon curs del món, ja no representarien cap dissidència. El Je est un autre seria la divisa oculta del màrqueting, aquesta maquinària incansable de suplantació de la identitat. La poètica més innovadora de l’època moderna, banalitzada, s’hauria convertit en l’esquelet pseudofilosòfic de la societat de consum: en la seva justificació gairebé fonamental —si hi hagués fonaments.

I així la segona vida de Rimbaud, la de l’aventurer i el comerciant erràtic, seria una anticipació potser més significativa que la primera, la del poeta al·lucinat. I també tindria tota la lògica del món que Josep Palau i Fabre, l’escriptor català que ha fet una lectura més literal i devota de Rimbaud, hagi deixat una obra completa en dos volums de mil pàgines pulcrament editats i, per si això fos poc, una fundació exemplar, amb voluntat de permanència i conservació. Perquè avui i aquí la dissidència seria exactament això.

L’èter de la cultura

Fa gairebé un segle, Walter Benjamin va introduir el terme percepció distreta per referir-se a l’actitud dels espectadors del cinema. Avui és temptador aplicar aquest terme a l’actitud normal de l’internauta. Ningú no pot discutir que, sigui per la raó que sigui, és molt més difícil llegir un text de deu pàgines a Internet que no pas en paper. Hi és més habitual la lectura en diagonal, o a batzegades, amb canvis bruscos de text i de tema i també de format (del text a l’àudio, al gràfic, al vídeo). El Twitter encarna a la perfecció aquest estat d’ànim: un esclat de milions de molècules de 140 caràcters que mai no s’arriben a recombinar per formar substàncies compactes. Per això un dels reptes dels fabricants d’e-readers (suposant que es preocupin per la funció dels seus aparells) és crear les condicions físiques adequades per a la lectura lineal que requereixen els textos llargs (llargs, aquí, vol dir de més de vint pàgines). Dit d’una altra manera: evitar que l’excés d’informació disponible relegui la comprensió a un segon pla.

La percepció distreta que practiquen els internautes és, malgrat els precedents detectats per Benjamin, una novetat històrica. Però l’error d’algunes interpretacions catastrofistes d’aquesta novetat és pressuposar que el naixement d’una nova actitud esborra del mapa totes les actituds anteriors. L’evolució dels mitjans demostra que les diferents maneres de crear sentit poden conviure: ens llevem escoltant la ràdio, mirem el telenotícies al migdia, naveguem per Internet a la tarda, llegim un llibre al vespre. Incorporem els diferents tipus d’atenció i els fem servir segons el moment (cosa que no vol dir que qualsevol tipus d’atenció sigui vàlid en tot moment: només cal pensar en la percepció distreta d’Internet a les escoles, promoguda per les autoritats teòricament competents).

En tot això, potser el fet més intrigant és el futur d’una metàfora. El llibre —l’objecte físic— és una representació de la unitat de sentit duradora. No és solament que tingui títol, començament i fi —això també ho tenen els fitxers informàtics—, sinó que converteix tot això en una evidència material. El llibre és un cos que familiaritza el lector, per la via tàctil i visual, amb la idea d’un significat que perdura més enllà de l’ús concret, que es degrada amb la mateixa lentitud que les bigues d’una casa, que no depèn del funcionament de les centrals elèctriques. En canvi, ¿quants dels actuals llibres electrònics, quants blogs, quants tuits existiran encara d’aquí a cinc-cents anys i estimularan la curiositat humana tal com ho fan avui els fragments dels presocràtics? D’una manera estranya, la cultura escrita del nostre temps, de l’època que ha convertit tota teologia en kitsch, és més etèria que mai. Mal que ens pesi, quan Heidegger afirmava que la tecnologia és la compleció de la metafísica occidental, tenia més raó que un sant.

Raons gregues per ser exclòs de l’assemblea

A l’antiga Atenes democràtica, quan un jove feia els divuit anys, s’adreçava a les autoritats del seu districte; si podia demostrar que no era esclau, que era fill de pares atenesos i que tenia realment l’edat requerida, era inscrit en la llista de l’assemblea. El conjunt dels noms d’aquesta llista era el demos, el poble sobirà. La democràcia directa atenesa era incompatible amb l’anonimat: no es podia assistir a les reunions de la polis sense que els conciutadans del teu districte sabessin com et deies i qui eren els teus pares.

L’assemblea era la institució central del sistema. S’hi discutien i s’hi votaven tota mena de qüestions: públiques i privades, econòmiques i militars, polítiques i religioses. Hi podia participar tothom que constés a la llista, amb independència de la seva extracció social. Precisament perquè hi poguessin ser presents tots els ciutadans, també els més pobres, l’assistència era remunerada (quan tenia lloc un cop d’estat oligàrquic, una de les primeres mesures que es prenien era l’eliminació de totes les compensacions econòmiques associades als càrrecs públics). Les sessions començaven amb una pregària, pronunciada per l’herald, que també incloïa una maledicció contra qualsevol ciutadà que manipulés l’assemblea. A les persones que parlessin dues vegades sobre la mateixa qüestió en un mateix dia o que interrompessin un conciutadà, se’ls podia imposar una multa de cinquanta dracmes, que no era poc.

Ara bé, el dret de participar en aquesta institució no era inalienable. Les circumstàncies que en comportaven la pèrdua eren, entre altres: tenir un deute pendent amb les arques de l’Estat; haver malbaratat la pròpia herència; haver llençat l’escut a mitja batalla (és a dir: haver desertat); haver-se prostituït («per més bé que parli el ciutadà en qüestió», precisa l’orador Èsquines); haver pegat als pares o no haver-los assistit quan ho necessitaven. Així de simple: a qui no portava una vida privada decent, se li barrava el pas a l’assemblea.

La severitat de les exclusions era el que enfortia el sistema. Tothom controlava tothom, i tothom podia denunciar qualsevol persona de qui sospités que no havia de tenir drets polítics. La democràcia directa s’aguantava gràcies a una fiscalització estricta de la vida de cadascun dels ciutadans: això és el que Sòcrates va acceptar serenament quan el van condemnar a beure cicuta.

Deixar-se representar també és una manera de respirar més tranquil.

Rere els bits (un altre apunt sobre la lentitud)

Plató va veure clar que, amb l’expansió de l’escriptura, els textos queden separats del seu autor i han de defensar-se sols davant dels lectors. I que, en una època en què les criatures pujaven recitant Homer i oradors magnètics entusiasmaven les multituds, les obres escrites, justament a causa de la seva solitud, resultaven menys convincents que els discursos orals. Quan arribava al final d’un rotlle de papir atapeït de lletres, el lector, que potser només s’havia fixat en dues paraules estúpides, no tenia al davant ningú que estigués disposat a aclarir els arguments, a atacar la mandra del seu destinatari, a jugar-se la seva fe. Plató, el gran escriptor, assumeix que cap text no pot forçar per si sol la comprensió de les qüestions més importants. Tots els tòpics posteriors sobre la mort de l’autor ja es troben aquí en estat embrionari. En endavant, escriure serà fer equilibris entre la urgència de la pròpia veritat i la indolència dels signes i dels lectors.

En els milers d’anys transcorreguts d’aleshores ençà, la separació entre el text i l’autor va passar per fases més higièniques i d’altres de més confusionàries, fins que amb Internet neix una ficció d’immediatesa que transforma la relació d’alguns textos amb els seus emissors. L’autor pot publicar els seus escrits així que els pareix, i pot gronxar-se juntament amb els seus escassos lectors en el somni del contacte espontani, directe i natural. Que les potencialitats d’aquesta nova situació també són un camp adobat per a egolatries i pornografies sentimentals, és difícil dubtar-ho. Però alhora és cert que el culte imperant a la immediatesa ens obliga a fer una nova mena d’exercicis espirituals, si no volem ser engolits per un forat negre. Davant la facilitat de publicar amb un clic: el deure de contenir-se i d’amagar-se. Davant la gratuïtat de les paraules: el sentit del ridícul i la paciència de sospesar cada pensament. Davant la circulació fugaç de bits: la lentitud del cos, dels llocs, de la història, de l’experiència solidificada.

Temperaments filosòfics

Demà, dimecres 4 de maig, a dos quarts de vuit del vespre, al Centre Cultural La Mercè de Girona, Peter Sloterdijk presentarà, amb una conferència, la traducció catalana del seu llibre Temperaments filosòfics. Hi haurà traducció simultània i focs d’artifici.

Un Eichendorff d’hivernacle

Malgrat totes les diferències que els separen, Joseph von Eichendorff (1788-1857) comparteix una cosa amb Josep Carner: es fa molt difícil imaginar-lo fora de les fronteres del seu país lingüístic. És d’aquells poetes que, a primer cop d’ull, semblen massa instal·lats en les facilitats que els ofereix el seu idioma, però que justament gràcies a aquesta compenetració aconsegueixen cobrir les nostres idees gastades amb una claror irreal, i així fan el lector serenament conscient de la fragilitat dels signes amb què apuntala la seva vida. Diríem que, si els desplacem fora del seu món, aquesta mena de poetes corren el perill de pansir-se com una planta delicada. M’encantaria, algun dia, traduir Eichendorff en tota l’extensió que es mereix, però això és un desig temerari d’aquells que acariciem a la vora del foc o estirats a la platja, amb la certesa que demà farem una cosa que no hi tindrà res a veure. Entre els seus poemes, n’hi ha un de brevíssim, i molt conegut a Alemanya, que és un talismà romàntic i una professió de fe en el poder taumatúrgic de la paraula. Fins ara, és l’únic que m’he atrevit a empènyer, suaument, dins les fronteres del meu idioma. Me’n queda un estrany sentiment de culpa. L’original, que es titula «Wünschelrute», fa així:

Schläft ein Lied in allen Dingen,
Die da träumen fort und fort,
Und die Welt hebt an zu singen,
Triffst du nur das Zauberwort.

I el meu intent de traducció:

VARETA DE SAURÍ

Una cançó dorm en totes les coses,
que somien, somien sense pausa,
i el món es posa a cantar tot de sobte
només que encertis la paraula màgica.