«El Plató que Paolo Caliari, Il Veronese, va pintar per a la Biblioteca de Sant Marc de Venècia és un home que alça la mirada enlaire buscant les formes intel·ligibles, que són lluny d’aquest món. Tanmateix, malgrat els esforços del filòsof, que s’està dret dins una fornícula com un sant, la volta de pedra li limita el camp de visió i li ombreja lleugerament el rostre. Podem veure-ho com una ironia: el pensador que cerca la llum de les idees supracelestials –i al capdamunt de totes elles el Bé, que és, per als ulls de l’ànima, tan enlluernador com ho és el sol per als ulls del cos– acaba cobert de penombra. Ara, si mirem el quadre amb més deteniment, ens adonem que la primera impressió només és una part de la veritat: aquest Plató no solament mira enlaire, cap a les formes ideals, sinó que també es posa les mans al pit com si es protegís d’alguna amenaça, i alhora aparta la mirada dels homes i del món terrenal, potser amb una certa arrogància. El seu gest expressa fins a quin punt li resulta insignificant l’existència quotidiana.
De fet, no sabem del cert si Il Veronese pensava en Plató quan pintà aquest home de posat entre místic i esquerp, però és ben significatiu que la tradició l’hagi identificat amb el filòsof atenès. Els trets que distingim en la figura de la Biblioteca de Sant Marc encara tenen molt de pes en les interpretacions populars de Plató que circulen en els nostres dies. Hom tendeix a imaginar-se’l com un filòsof que pensa d’una manera gairebé exclusiva en un “altre món” superior, com un constructor distant d’utopies que no s’embrutiria mai barrejant-se amb la vulgar realitat palpable.
El lector que parteixi d’aquesta imatge del fundador de l’Acadèmia trobarà desconcertants les cartes que presentem en aquest volum.»
(De la introducció a les Cartes platòniques)
———
Dimecres vinent, 27 de gener, a dos quarts de vuit, en Ramon Alcoberro, l’Antoni Bosch-Veciana, l’Oriol Ponsatí-Murlà i un servidor presentem la traducció que he fet de les Cartes platòniques, la primera en català, a la Sala d’Actes de l’Ateneu Barcelonès (c. de la Canuda 6). Tots els qui passeu per aquesta casa hi esteu convidats.
Arxivat a art, literatura grega, publicacions, traduccions | Etiquetat Cartes, idealisme, Il Veronese, Paolo Caliari, Plató, pragmatisme, Venècia | 3 Comentari »
El nom de Herder ha tingut la dubtosa sort, almenys entre nosaltres, d’acabar convertit en una consigna. Per a molts racionalistes, és un antiil·lustrat irresponsable i un particularista que val més evitar. Per als ideòlegs de tradició jacobina, el reaccionari alemany que es va inventar el concepte organicista de nació. Per a molts intel·lectuals satisfets del turonet acadèmic o periodístic on s’han enfilat, una pobra ànima en pena que s’arrapava a la rèmora perniciosa de les tradicions.
De fet, Johann Gottfried von Herder (1744-1803) era un escriptor interessat per les ciències naturals que va partir dels pressupòsits universalistes de la Il·lustració francesa, si bé en va treure unes conclusions completament inesperades per a les perruques de París. Una de les seves grans innovacions va consistir a valorar, com sembla que no s’havia fet mai abans (potser amb l’excepció de Vico), el paper de la cultura en la vida de les persones. Se sol citar una frase de Encara una filosofia de la història: «Cada poble té el centre de la seva felicitat en si mateix». Dit d’una altra manera, no hi ha vares de mesurar universals, ni cultures superiors a les altres. I insisteixo a fer servir la paraula cultura perquè per a Herder els conceptes de poble i de nació no eren polítics; ell els oposava justament a tota forma d’organització burocràtica, estatal o imperial (sí, hi ha un deix anarquistoide en Herder, i una ràbia profundament antiimperialista). De tot això se’n desprèn una conseqüència fantàstica: l’universalisme no ha de consistir a imposar arreu una veritat proclamada a París o a qualsevol altre indret, sinó a endinsar-se en el veritable pluralisme cultural de la humanitat. És justament a aquesta mena d’universalisme que Herder va dedicar tota la seva vida, estudiant els alemanys, els xinesos, els grecs, els perses, els jueus, els bascos, els finesos, els àrabs, etcètera. Com nosaltres, treballava amb les eines del seu temps, i moltes de les seves conclusions concretes sobre determinades civilitzacions no ens poden satisfer avui dia. La cosa important, però, és que es va esforçar com ningú a comprendre i respectar la diferència en tota la seva complexitat i a evitar el turisme cultural. Va obrir un camp immens d’aprenentatge. Mireu què fan els enemics de Herder, i entendreu per què ho són.
Arxivat a literatura alemanya | Etiquetat cultures, Herder, Il·lustració, pluralisme, universalime | Deixa un Comentari »
En el principi hi hagué una munió de monstres, déus i herois. Hem intentat posar-hi ordre i entendre’ls, però continuen essent una gernació descontrolada. Els rapsodes n’explicaven les històries, sempre parcials i mudables. De l’esforç immens que implicava recordar aquella multitud, els rapsodes no se’n consideraven capaços tots sols, i invocaven les Muses, filles de la Memòria, perquè els ajudessin. Les Muses –cantaven els rapsodes una vegada i una altra– saben totes les coses que són, totes les que seran i totes les que foren. Les coses que són, les que seran i les que foren: la multiplicitat desbordada del món i la impotència de l’ésser humà.
Parmènides d’Èlea va néixer en aquest món lluminosament impenetrable. I va fer un esforç suprem per penetrar-hi, a la recerca de la llum que ell considerava vertadera. Va escriure un poema filosòfic en la mateixa mena de versos que empraven els rapsodes per cantar els déus i els herois. En el seu text, la deessa que li revela la veritat ja no parla de totes les coses que són, totes les que seran i totes les que foren. Parla, simplement, d’«allò que és», τὸ ἐόν, en un singular desconcertant. L’esforç de Parmènides és un esforç de simplificació. Tots els monstres, tots els déus, tots els herois queden reduïts a una unitat esfèrica, eterna, immòbil. El pensador només troba pensable l’ésser unitari, impermeable a tota feblesa. La resta queda relegada a un àmbit en certa manera indecidible, poblat de paraules merament arbitràries.
La història múltiple i descontrolada va venjar-se de Parmènides mutilant-li el poema. Ara no podem llegir-lo sencer; no sabem del cert en quina mesura, en alguna secció perduda, es rescatava la diversitat de l’ésser. Sigui com sigui, Parmènides, amb l’ajuda de la seva deessa severa i gelosa, va aconseguir clavar el seu ésser esfèric, com un far, a la riba del mar de totes les coses que són, totes les que seran i totes les que foren. Per més que el seu ésser fos únic, no va poder abolir la resta de l’existent. Ara, com succeeix amb tot far, és perillós apropar-s’hi: qui ho intenta ha d’estar preparat per a tota mena de naufragis.
Arxivat a literatura grega | Etiquetat ésser, esfera, metafísica, mitologia, ontologia, Parmènides, rapsodes | 3 Comentari »
Jo só el mirall de tot retorn
i la buidor de tota vida.
Sempre llunyà servo el contorn
on temps es fon i Déu m’oblida.
Jo só el mirall de tot retorn.
Jo só de cada instant el terme,
de cada jorn el primer llim,
i creixo sols per a desfer-me
dins de l’Etern on tots dormim.
Jo só de cada instant el terme.
Jo só el mirall de tot retorn
i la claror d’hores vençudes,
i sé el paó que fuig del jorn
vers Ses paraules sempre mudes.
Jo só el mirall de tot retorn.
Arxivat a art, vària | Etiquetat cristianisme, La tendra mà de cada arrel, Orant de Pedret, poesia, romànic | 4 Comentari »
Els rànquings i les llistes són maneres rudimentàries de posar ordre en una multiplicitat desconcertant. Per això el caos d’Internet n’afavoreix l’aparició. Hi ha rànquings que es presenten com a tals: els d’articles més llegits, de blogs més seguits, de webs més visitades. I n’hi ha que són rànquings implícits, que guien l’atenció de l’internauta tàcitament: els que ens ofereix una cerca de Google, per exemple. Es tracta, en tots aquests casos, de llistes generades d’una manera automàtica a partir d’un criteri quantitatiu: com més clics, més amunt. Fins i tot en les llistes elaborades manualment –els enllaços que un internauta vol compartir amb la resta de la humanitat connectada– acaba essent determinant l’aura de la quantitat: la llista en qüestió serà més visible com més persones se’n serveixin.
Un rànquing és una jerarquia de visibilitat. Com que també és una jerarquia mòbil que s’actualitza sense repòs, desencadena tota mena de lluites pel reconeixement. Ara, en el medi caòtic d’Internet els rànquings proliferen com les mosques en la brutícia, i és gairebé impossible que el darrer mohicà de la xarxa no n’acabi encapçalant algun. Aleshores cal fer rànquings de rànquings, per discriminar els més valuosos de la resta i posar una mica d’ordre al nou caos. I després rànquings de rànquings de rànquings, naturalment. Sempre buscant la llum que desprèn l’àpex de la jerarquia, encara que es tracti d’una jerarquia flàccida i efímera.
En l’estètica dels happy few, no solament eren pocs els lectors, sinó que també eren poques les obres que accedien al cànon. Era, en aquest sentit, una estètica de la restricció, amb una vasta zona d’ombra. Al capdavall, no sembla un atzar que la passió d’Internet per la multiplicació de les jerarquies ens arribi justament a través d’una superfície de píxels, a través de milers d’unitats mínimes de llum.
Arxivat a vària | Etiquetat Internet, jerarquia, llistes, llum, rànquings | 2 Comentari »
La deessa índia Mariatale dominava els elements. Quan anava a buscar aigua, en feia una bola i se l’emportava a casa com qui porta un meló. Però només podia conservar aquest poder si mantenia el cor pur. Una vegada que s’havia apropat a l’estany, va veure a la superfície uns éssers voladors bellíssims, una mena de silfs. Seduïda pels encants d’aquelles criatures, Mariatale va sentir un desig voluptuós, i la bola d’aigua que havia creat va desfer-se tot d’una. A partir d’aleshores, no va poder pouar mai més sense servir-se d’un atuell.
Aquesta llegenda l’explica l’explorador Pierre Sonnerat en el Viatge a les Índies Orientals i a la Xina dels anys 1774-1781, i la cosa no tindria més importància si no fos perquè Goethe s’hi va fixar justament en una època en què li agradava lliurar-se a fantasies orientalistes. Era l’any 1814, i a la mirada plàstica dels grecs, a la seva preocupació per la forma, que l’havia fascinat anys enrere, el poeta sexagenari hi oposava ara un espai cultural sense contorns precisos, on es confonien la sensualitat i el misticisme, i que abraçava com a mínim des d’Aràbia fins a l’Índia i la Xina. Aquesta visió no corresponia a cap món real, naturalment. A Goethe, però, li va servir per a escriure poemes ben reals, com ara el que es titula «Lied und Gebilde». Us en proposo una traducció:
CANÇÓ I FIGURA
Ja pot el grec anar fent formes,
pastant la seva argila,
mirar el fill de les seves mans
amb una joia viva;
que a nosaltres prou ens delecta
ficar la mà en l’Eufrates,
i vagarejar amunt i avall
en l’element de l’aigua.
Si apago així de l’ànima l’incendi,
ressonarà una cançó vera;
si poua la mà pura del poeta,
l’aigua es tornarà esfera.
Arxivat a literatura alemanya, traduccions | Etiquetat aigua, argila, Índia, elements, Goethe, Grècia, orientalisme, Pierre Sonnerat, Pigmalió, poesia | 4 Comentari »
Traduir Plató és un exercici d’equilibrisme. Les seves obres se situen en el començament d’un desplegament conceptual en el qual ja vivim tan instal·lats que gairebé mai no el percebem conscientment. El traductor que s’hi enfronta, doncs, s’exposa tothora al perill de dir coses que, si bé certament deriven d’alguna manera de Plató, els textos platònics encara no diuen. Ha d’estar constantment alerta per no caure en l’ús de paraules massa connotades en la història de la filosofia –sobretot els terribles escolasticismes–, i alhora no pot escatimar cap esforç per recrear l’estil cordialment humà, de vegades lleugerament poètic, de la prosa platònica. Ha de resseguir obstinadament aquella línia divisòria que, com la carena d’una muntanya, separa l’obaga de la solana: nosaltres ja només veiem un dels dos vessants, Plató encara els veia tots dos. El traductor ha d’intentar no deixar-se enlluernar per la regió il·luminada i ha d’emprar paraules que, d’alguna manera, també serveixin per anomenar les realitats que resten a l’ombra. Això, naturalment, ho ha de fer gairebé a cegues, ajudant-se d’intuïcions molt vagues, perquè no pot veure-hi més que els seus contemporanis.
Traduir qualsevol obra és, com deia Carner, amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la. Traduir Plató també és trobar-se en un bosc estranyament familiar, entre el rebombori d’unes danses extàtiques que no comprenem i les coloraines llampants d’uns temples que ens imaginàvem que eren pur marbre blanc. És adonar-se que les nostres idees prèvies mai no són del tot alienes al que diuen aquests textos, però també que res del que s’ha divulgat no hi coincideix plenament. Traduint Plató, mai no podem acabar de decidir si és un pensador previsible o imprevisible. Per esbrinar-ho, hauríem d’esborrar dos mil·lennis i mig de pensaments i mitologies, i situar-nos en un moment en què res del que per a nosaltres és obvi no ho era. No podem fer-ho. L’enigma persisteix, i ha de persistir dins la traducció, costi el que costi.
(Podeu previsualitzar la meva traducció de les Cartes platòniques, acabada de publicar a la Fundació Bernat Metge, a Google Llibres.)
Arxivat a literatura grega, publicacions, traduccions | Etiquetat Cartes, enigma, equilibrisme, Plató, traducció, traduccions | 2 Comentari »
En les tragèdies d’Èsquil, l’element tràgic es reflecteix clarament en els trets més superficials de l’estil: en l’abundància de metàfores abruptes, en la retòrica vertical, en l’excés lingüístic que recorre les obres de punta a punta. Per això, en traduir-les, Carles Riba només va necessitar aferrar-se a aquestes característiques, recrear-les amb audàcia, si calia exercint violència sobre la llengua, per oferir al lector un Èsquil autèntic. En Sòfocles, en canvi, el tràgic avança per sota de l’estil, que és ple d’una serenitat en part il·lusòria: el desplegament harmoniós de les frases amaga un horror que es prepara a poc a poc, i que no es revela del tot fins al final de la peça, quan l’ordre dels cosmos és restablert i l’heroi tràgic, ennoblit per la catàstrofe, aprèn a estimar el seu destí. Amb aquesta saviesa tràgica, l’autor de les Elegies de Bierville, que havia viscut l’esfondrament de les esperances més altes i aparentment més justificades, hi tenia una afinitat profunda. Per això les seves traduccions de Sòfocles són més que un excel·lent joc verbal, i les pàgines introductòries que va redactar per a l’edició de la Fundació Bernat Metge –on esperaríem trobar una exposició simplement informativa i impersonal de l’estat de la qüestió– ens sobten amb una bellesa i una càrrega conceptual fora del comú. Aquí, Riba hi abocava una experiència en la qual es reconeixia plenament, i que havia determinat la seva obra madura. De vegades és així, en el lloc on menys preparats estem per prestar-hi atenció –en unes ratlles preliminars que podrien ser escrites únicament per sortir del pas, en una nota al peu d’aparença anodina–, que es revela allò que és essencial i que no es diu en altres contextos.
Arxivat a literatura grega, vària | Etiquetat Èsquil, Carles Riba, confidència, Sòfocles, traducció, tragèdia | Deixa un Comentari »
Contemplades des del nostre punt de vista fascinat per la novetat, les cultures antigues es revelen profundament neòfobes. Hi ha centenars d’indicis en aquest sentit. Hesíode troba que una de les grans desgràcies de la humanitat és que els fills ja no s’assemblin als pares. Tramar «coses noves», en grec i en llatí, és preparar revolucions que subverteixen l’ordre bo o desdir-se de compromisos adquirits: el pervers Catilina és rerum nouarum cupidus. Ara, com que una cultura mai no pot evitar del tot que es produeixin innovacions, cal buscar mecanismes per assimilar-les. Per als antics, el pensament mític podia fer justament aquesta funció: camuflar la novetat d’allò que acabava d’aparèixer incorporant-ho en el relat dels orígens.
Sobre aquest rerefons, es fa comprensible el judici de Plutarc sobre el Partenó i les altres obres que va fer construir Pèricles, però també hi trobem un to en certa manera sorprenent:
«En la seva bellesa cadascuna d’elles ja féu aleshores de seguida l’efecte d’antiga; però en la frescor del seu vigor encara avui sembla recent i acabada de fer: talment hi brilla com una perpètua flor de novetat, que en conserva l’aparença intacta del temps, com si aquestes obres tinguessin infós un esperit sempre verd i una ànima ignoradora de la vellura.» (trad. Carles Riba, FBM)
Plutarc no fa servir, naturalment, la paraula clàssic, però la seva formulació s’apropa molt al concepte que, sota aquest nom, van formar-se els europeus molts segles més tard. L’obra emblemàtica, ja en el moment de la seva construcció, s’integra en una temporalitat diferent; per més recent que sigui, es mostra antiga. Alhora, aquesta antigor no s’equipara de cap manera amb una manca de vitalitat: l’obra memorable sempre diu coses noves. Friedrich Schlegel afirmarà que un escrit clàssic «mai no s’acaba de comprendre del tot», perquè sempre se’n poden desprendre sentits diferents dels tradicionals.
El passatge de Plutarc és representatiu del seu temps, però alhora estranyament premonitori; Schlegel ja escriu en una època en què s’ha invertit la valoració habitual de la innovació. La neolatria, però, no es manifesta amb contundència fins una mica més endavant: per exemple, quan Salvador Dalí creu que val la pena recordar als mandarins que el Partenó no fou construït en ruïnes.
Arxivat a art, literatura grega | Etiquetat art, clàssic, Dalí, innovació, neofòbia, neolatria, novetat, Pèricles, Plutarc, Schlegel | Deixa un Comentari »
Sol amb el seu talent, lliure de tota autocomplaença, el pintor expert assumeix que no pot fer realitat el seu propòsit i, enfurismat, llança contra la pintura l’esponja que fa servir per eixugar el pinzell. Aleshores un atzar imprevisible, que potser té a veure amb la part més instintiva de l’ànima de l’artista, però no pas amb la seva voluntat, fa la feina millor que ningú: fa la feina tan bé com la natura.
Aparentment, en aquesta anècdota antiga s’atribueix un valor especial al moviment atzarós només perquè en resulta una imitació perfecta de la naturalesa. L’atzar, diríem, no es valora com a tal. Ara bé, la interpretació de Sext Empíric posa èmfasi justament en el moment en què l’individu deixa de pensar en la contradicció que hi ha entre les seves representacions mentals i els fenòmens; és a dir, en el moment en què deixa de pensar-se a si mateix com un ésser que sempre té un peu fora de la natura, perquè no solament en forma part, sinó que també l’observa i s’hi contraposa. L’individu que contempla la natura també és el pintor que la imita, i que només renunciant a la seva intervenció tècnico-intel·lectual assoleix el seu objectiu. Per això, aquí, aquesta forma de no-voluntat que és l’atzar constitueix un element valuós per si mateix. És quan l’individu renuncia a fer judicis sobre la natura que troba la natura.
Amb tot, no es produeix pròpiament un retorn, i aquesta natura retrobada tampoc no és un solucionari al qual podem recórrer per corroborar les nostres representacions mentals. El retrobament amb la natura és un lliurar-se a la simplicitat després de saber que la simplicitat no és possible. El filòsof escèptic va al mercat, menja i satisfà les seves necessitats exactament igual que la resta dels mortals, però no deixa de ser un filòsof escèptic. Apel·les pinta amb la tècnica d’un nen, però és pintor.
Arxivat a art, literatura grega | Etiquetat Apel·les, art, atzar, escepticisme, natura, pintura, Sext Empíric, simplicitat, voluntat | 2 Comentari »
Entrades anteriors »
