L’aigua que es torna esfera

La deessa índia Mariatale dominava els elements, però només podia conservar aquest poder si mantenia el cor pur. Quan anava a buscar aigua, en feia una bola i se l’emportava a casa com qui porta un meló. Una vegada que s’havia apropat a l’estany, va veure a la superfície uns éssers voladors bellíssims, una mena de silfs. Seduïda pels encants d’aquelles criatures, Mariatale va sentir un desig voluptuós, i la bola d’aigua que havia creat va desfer-se tot d’una. A partir d’aleshores, no va poder pouar mai més sense servir-se d’un atuell.

Aquesta llegenda l’explica l’explorador Pierre Sonnerat en el Viatge a les Índies Orientals i a la Xina dels anys 1774-1781, i la cosa no tindria més importància sinó fos perquè Goethe s’hi va fixar justament en una època en què li agradava lliurar-se a fantasies orientalistes. Era l’any 1814, i a la mirada plàstica dels grecs, a la seva preocupació per la forma, que l’havia fascinat anys enrere, el poeta sexagenari hi oposava ara un espai cultural sense contorns precisos, on es confonien la sensualitat i el misticisme, i que abraçava com a mínim des d’Aràbia fins a l’Índia i la Xina. Aquesta visió no corresponia a cap món real, naturalment. A Goethe, però, li va servir per a escriure poemes ben reals, com ara el que es titula «Lied und Gebilde». Us en proposo una traducció:

CANÇÓ I FIGURA

Ja pot el grec anar fent formes,
pastant la seva argila,
en el fill de les seves mans
trobar una joia viva;

que a nosaltres prou ens delecta
ficar la mà en l’Eufrates,
i vagar amunt i avall
en l’element de l’aigua.

Si apago així de l’ànima l’incendi,
ressonarà una cançó vera;
si poua la mà pura del poeta,
l’aigua es tornarà esfera.

A 2.500 anys d’altura

Traduir Plató és un exercici d’equilibrisme. Les seves obres se situen en el començament d’un desplegament conceptual en el qual ja vivim tan instal·lats que gairebé mai no el percebem conscientment. El traductor que s’hi enfronta, doncs, s’exposa tothora al perill de dir coses que, si bé certament deriven d’alguna manera de Plató, els textos platònics encara no diuen. Ha d’estar constantment alerta per no caure en l’ús de paraules massa connotades en la història de la filosofia –sobretot els terribles escolasticismes–, i alhora no pot escatimar cap esforç per recrear l’estil cordialment humà, de vegades lleugerament poètic, de la prosa platònica. Ha de resseguir obstinadament aquella línia divisòria que, com la carena d’una muntanya, separa l’obaga de la solana: nosaltres ja només veiem un dels dos vessants, Plató encara els veia tots dos. El traductor ha d’intentar no deixar-se enlluernar per la regió il·luminada i ha d’emprar paraules que, d’alguna manera, també serveixin per anomenar les realitats que resten a l’ombra. Això, naturalment, ho ha de fer gairebé a cegues, ajudant-se d’intuïcions molt vagues, perquè no pot veure-hi més que els seus contemporanis.

Traduir qualsevol obra és, com deia Carner, amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la. Traduir Plató també és trobar-se en un bosc estranyament familiar, entre el rebombori d’unes danses extàtiques que no comprenem i les coloraines llampants d’uns temples que ens imaginàvem que eren pur marbre blanc. És adonar-se que les nostres idees prèvies mai no són del tot alienes al que diuen aquests textos, però també que res del que s’ha divulgat no hi coincideix plenament. Traduint Plató, mai no podem acabar de decidir si és un pensador previsible o imprevisible. Per esbrinar-ho, hauríem d’esborrar dos mil·lennis i mig de pensaments i mitologies, i situar-nos en un moment en què res del que per a nosaltres és obvi no ho era. No podem fer-ho. L’enigma persisteix, i ha de persistir dins la traducció, costi el que costi.

(Podeu previsualitzar la meva traducció de les Cartes platòniques, acabada de publicar a la Fundació Bernat Metge, a Google Llibres.)

La confidència

En les tragèdies d’Èsquil, l’element tràgic es reflecteix clarament en els trets més superficials de l’estil: en l’abundància de metàfores abruptes, en la retòrica vertical, en l’excés lingüístic que recorre les obres de punta a punta. Per això, en traduir-les, Carles Riba només va necessitar aferrar-se a aquestes característiques, recrear-les amb audàcia, si calia exercint violència sobre la llengua, per oferir al lector un Èsquil autèntic. En Sòfocles, en canvi, el tràgic avança per sota de l’estil, que és ple d’una serenitat en part il·lusòria: el desplegament harmoniós de les frases amaga un horror que es prepara a poc a poc, i que no es revela del tot fins al final de la peça, quan l’ordre dels cosmos és restablert i l’heroi tràgic, ennoblit per la catàstrofe, aprèn a estimar el seu destí. Amb aquesta saviesa tràgica, l’autor de les Elegies de Bierville, que havia viscut l’esfondrament de les esperances més altes i aparentment més justificades, hi tenia una afinitat profunda. Per això les seves traduccions de Sòfocles són més que un excel·lent joc verbal, i les pàgines introductòries que va redactar per a l’edició de la Fundació Bernat Metge –on esperaríem trobar una exposició simplement informativa i impersonal de l’estat de la qüestió– ens sobten amb una bellesa i una càrrega conceptual fora del comú. Aquí, Riba hi abocava una experiència en la qual es reconeixia plenament, i que havia determinat la seva obra madura. De vegades és així, en el lloc on menys preparats estem per prestar-hi atenció –en unes ratlles preliminars que podrien ser escrites únicament per sortir del pas, en una nota al peu d’aparença anodina–, que es revela allò que és essencial i que no es diu en altres contextos.

Neofòbia i neolatria

Contemplades des del nostre punt de vista fascinat per la novetat, les cultures antigues es revelen profundament neòfobes. Hi ha centenars d’indicis en aquest sentit. Hesíode troba que una de les grans desgràcies de la humanitat és que els fills ja no s’assemblin als pares. Tramar «coses noves», en grec i en llatí, és preparar revolucions que subverteixen l’ordre bo o desdir-se de compromisos adquirits: el pervers Catilina és rerum nouarum cupidus. Ara, com que una cultura mai no pot evitar del tot que es produeixin innovacions, cal buscar mecanismes per assimilar-les. Per als antics, el pensament mític podia fer justament aquesta funció: camuflar la novetat d’allò que acabava d’aparèixer incorporant-ho en el relat dels orígens.

Sobre aquest rerefons, es fa comprensible el judici de Plutarc sobre el Partenó i les altres obres que va fer construir Pèricles, però també hi trobem un to en certa manera sorprenent:

«En la seva bellesa cadascuna d’elles ja féu aleshores de seguida l’efecte d’antiga; però en la frescor del seu vigor encara avui sembla recent i acabada de fer: talment hi brilla com una perpètua flor de novetat, que en conserva l’aparença intacta del temps, com si aquestes obres tinguessin infós un esperit sempre verd i una ànima ignoradora de la vellura.» (trad. Carles Riba, FBM)

Plutarc no fa servir, naturalment, la paraula clàssic, però la seva formulació s’apropa molt al concepte que, sota aquest nom, van formar-se els europeus molts segles més tard. L’obra emblemàtica, ja en el moment de la seva construcció, s’integra en una temporalitat diferent; per més recent que sigui, es mostra antiga. Alhora, aquesta antigor no s’equipara de cap manera amb una manca de vitalitat: l’obra memorable sempre diu coses noves. Friedrich Schlegel afirmarà que un escrit clàssic «mai no s’acaba de comprendre del tot», perquè sempre se’n poden desprendre sentits diferents dels tradicionals.

El passatge de Plutarc és representatiu del seu temps, però alhora estranyament premonitori; Schlegel ja escriu en una època en què s’ha invertit la valoració habitual de la innovació. La neolatria, però, no es manifesta amb contundència fins una mica més endavant: per exemple, quan Salvador Dalí creu que val la pena recordar als mandarins que el Partenó no fou construït en ruïnes.

Art i natura (II)

Sol amb el seu talent, lliure de tota autocomplaença, el pintor expert assumeix que no pot fer realitat el seu propòsit i, enfurismat, llança contra la pintura l’esponja que fa servir per eixugar el pinzell. Aleshores un atzar imprevisible, que potser té a veure amb la part més instintiva de l’ànima de l’artista, però no pas amb la seva voluntat, fa la feina millor que ningú: fa la feina tan bé com la natura.

Aparentment, en aquesta anècdota antiga s’atribueix un valor especial al moviment atzarós només perquè en resulta una imitació perfecta de la naturalesa. L’atzar, diríem, no es valora com a tal. Ara bé, la interpretació de Sext Empíric posa èmfasi justament en el moment en què l’individu deixa de pensar en la contradicció que hi ha entre les seves representacions mentals i els fenòmens; és a dir, en el moment en què deixa de pensar-se a si mateix com un ésser que sempre té un peu fora de la natura, perquè no solament en forma part, sinó que també l’observa i s’hi contraposa. L’individu que contempla la natura també és el pintor que la imita, i que només renunciant a la seva intervenció tècnico-intel·lectual assoleix el seu objectiu. Per això, aquí, aquesta forma de no-voluntat que és l’atzar constitueix un element valuós per si mateix. És quan l’individu renuncia a fer judicis sobre la natura que troba la natura.

Amb tot, no es produeix pròpiament un retorn, i aquesta natura retrobada tampoc no és un solucionari al qual podem recórrer per corroborar les nostres representacions mentals. El retrobament amb la natura és un lliurar-se a la simplicitat després de saber que la simplicitat no és possible. El filòsof escèptic va al mercat, menja i satisfà les seves necessitats exactament igual que la resta dels mortals, però no deixa de ser un filòsof escèptic. Apel·les pinta amb la tècnica d’un nen, però és pintor.

Arqueologia de l’art aleatori

Avui em limito a traduir un passatge del filòsof escèptic Sext Empíric (Esbossos pirronians I 27-29), de cap al 200 dC:

«Qui creu que hi ha coses belles o dolentes per naturalesa no deixa mai de torbar-se. Quan li manquen les coses que li semblen belles, es pensa que el turmenten uns mals que ho són per naturalesa, i persegueix allò que considera bo. Quan ho ha adquirit, cau en nous torbaments. Exaltant-se fora de raó i d’una manera desmesurada, tement que se li giri la fortuna, fa tots els possibles perquè no se li escapi el que li sembla bo. En canvi, qui no es pronuncia sobre les coses belles o dolentes per naturalesa, no fa grans esforços per defugir res ni per perseguir res. I és així com assoleix la tranquil·litat d’esperit.

»A l’escèptic li succeeix el mateix que li va passar, segons conten, al pintor Apel·les. Diuen que aquest darrer, pintant un cavall, volia imitar amb els colors l’escuma de l’animal; com que no se’n sortia de cap manera, va deixar-ho córrer i va llançar contra la pintura l’esponja amb la qual eixugava el pinzell. L’objecte, en tocar la superfície, va deixar una marca que imitava justament l’escuma del cavall. Així mateix, els escèptics esperaven assolir la tranquil·litat d’esperit resolent la contradicció que hi ha entre el que se’ns manifesta i el que concebem amb la ment; com que no la van poder resoldre, van suspendre el judici. I a la suspensió del judici, com per un atzar, la seguí la tranquil·litat d’esperit, tal com l’ombra acompanya el cos.»

(Podeu trobar l’original aquí, i també comparar l’efecte de l’esponja d’Apel·les amb el degoteig que s’escapa de la mà de Jackson Pollock.)

La singularitat de l’artista

La infantesa de tot gran artista ha d’anar plena de presagis i de prodigis. Convé, sobretot, que l’habilitat i la creativitat es manifestin d’una manera precoç. Com a mínim des que l’historiador grec Duris de Samos va escriure, entorn de l’any 300 aC, l’obra Sobre els pintors, també és important que el futur geni demostri el seu potencial d’una manera espontània, sense necessitat d’aprendre res de cap mestre: Giotto era un pastoret que, instintivament, dibuixava ovelles perfectes al terra amb el seu gaiato.

Des d’aquest punt de vista, Gauguin aprova l’examen amb nota. Va néixer el 7 de juny del 1848, l’any de les revolucions. La seva mare, Aline Marie Chazal, que havia estat educada per l’escriptora George Sand, era filla de la feminista i socialista Flora Tristan i del gravador André Chazal, que aleshores estava reclòs a la presó. El pare de Gauguin, de nom Clovis, era un periodista republicà. Quan Paul té tot just un any, la família s’embarca cap a Perú, on viu el pare d’Aline, el polític Pío Tristán y Moscoso. Durant el viatge, Clovis Gauguin mor d’un atac de cor. A Lima, el petit Paul creix en una mansió, envoltat de criats, gaudint dels freqüents terratrèmols i divertint-se amb les excentricitats d’un dement que s’està a les golfes de la casa. Torna a França als set anys, amb la seva mare; durant el viatge, com és natural, es dedica a tallar figuretes de fusta. S’instal·len a Orleans, a casa de l’avi patern. Una anciana, en veure’l esculpir un tronc, li pronostica una carrera artística excepcional. Hi ha una altra anècdota encara més commovedora: després de contemplar una pintura que representava un rodamón amb un farcell, el petit Paul omple un mocador amb un grapat de sorra, el lliga a un bastó i es posa a caminar tot sol cap al bosc. Es converteix en un quadre que camina. Fins que el carnisser l’enxampa i l’arrossega cap a casa.

Però aquests fets tenyits de llegenda no són, com se sol entendre, indicis d’una futura vida trencadora i extraordinària, sinó anècdotes que inscriuen Gauguin, plàcidament, en la vella i repetitiva tradició biogràfica iniciada per Duris de Samos. La imaginada precocitat de l’artista, la seva infantesa situada aparentment fora del comú, són estrictament convencionals. La singularitat de Gauguin l’hem d’anar a buscar en un altre lloc.

Per exemple, aquí:

Els sants de l’escriptura

Els sants en les hagiografies medievals. Segurament s’han escrit poques històries en què els protagonistes es neguin amb tanta tossuderia a col·laborar amb el seu entorn o a admetre’l com a propi. Aquí són inútils els precs dels familiars, i els plaers mundans provoquen repugnància. Els sants d’aquells relats pateixen perquè tenen la voluntat de no fer res d’allò que el poder els obliga a fer. La seva actuació, que han triat amb total llibertat, fa visible la violència potencial del món. Fracassen deliberadament, i és en el fracàs que triomfen. A qui se’ls estima, però no comparteix les seves idees ni la seva obstinació deslligada de tot i de tothom, li fan pena i li fan ràbia. Una mare desolada afirma, davant la mort que ha escollit el seu fill: «Això és una manera nova de morir: ara la víctima mateixa demana al botxí que la fereixi.»

Les vides de sants han estat –i en certa manera encara són– el model de les vides imaginàries o reals dels artistes. Ens embadaleixen les històries dels escriptors màrtirs o amb vocació de màrtir. Bona part de la literatura més radical dels últims cent anys es complau en la negació del món; els seus representants es lliuren, com sant Sebastià, a les delícies d’un masoquisme autista.

Ara, però, que tothom es dedica a redescobrir la seva «espiritualitat» i a predicar-la als altres, l’escriptura es va fent cada vegada més mundana, cada vegada més arrelada en la geografia i en la història, cada vegada més aferrada a la vida. I això també vol dir: menys escapista i més valenta.

Jordi Llavina sobre Papadiamandis

L’escriptor Jordi Llavina va publicar ahir, a El Mundo, una crítica de la meva traducció de L’assassina, que no puc estar-me de reproduir:

———

Una vella assassina, a fi de bé

Raül Garrigasait, el traductor d’aquesta novel·la i autor d’una modèlica introducció a l’obra de Papadiamandis en forma d’epíleg, compara l’escriptor grec amb el nostre Joaquim Ruyra, perquè «conta sempre les històries implicant-s’hi personalment [...], amb una forta empatia envers els seus personatges». L’època del primer és, també, la del català. Però a mi L’assassina m’ha recordat, més aviat, Solitud, de Víctor Català. La Mila no pretén redimir una col·lectivitat matant-ne tants tendres membres femenins com pugui. Però com la protagonista de la història grega –la vella Khadula, coneguda popularment com a Frangoiannú–, la Mila és una dona sola contra el món. Una dona que veu visions molt reals, que lluita contra un ordre imposat (per homes, esclar), que coneix el país –feréstec, mediterrani– com el palmell de la mà. Que s’hi amaga, quan cal, fugint dels perseguidors.

L’assassina es va publicar per lliuraments en una revista bimensual atenesa –Solitud, també: a la revista Joventut–. He de reconèixer que la història m’ha entusiasmat des de la primera ratlla i que –i això cal agrair-ho a l’esplèndida traducció de Garrigasait– sovint pensava que estava llegint una obra escrita originalment en català. Sense els dubtes i les imprecisions, si se’m permet, del català modernista. Un català impecable, ric i alhora planer, precís i bell. Aquest element cal fer-lo extensible a tot el catàleg del segell Adesiara, que constitueix un petit miracle en el nostre món editorial. Títols d’una gran qualitat, traduccions d’un rigor altíssim, edició pulquèrrima.

La primera escena de la novel·la ens presenta la protagonista a tocar del bressol on ha començat a viure, malalt, un nadó: la seva nova néta. La nena ha nascut neulida, i li costa dormir. La partera, la filla de Khadula, mira de recuperar-se d’un part difícil, i només la vella té cura de la néta. Entre son i son la vetlladora va recordant alguns capítols de la seva vida amarga. Davant el nadó que malalteja i el negre futur que té davant, l’anciana acaba perpetrant un crim. És el primer assassinat de la llista. La dona es plany, una vegada i una altra, que neixin tantes nenes. En un moment determinat de la seva fuga, encalçada pels «militars», ens fa saber que enveja els monjos que no porten més desgraciats al món. Khadula-Frangoiannú se sent imbuïda d’una missió transcendental, i això, en una certa mesura, constitueix una pulsió també característica de molts dels protagonistes de la nostra novel·la modernista. «Tot el que havia fet [...], ho havia fet sempre a fi de bé».

Enunciat així l’argument, pot semblar que aigualeixo l’interès al lector. Em sembla que no. L’assassina no deixa mai de fascinar-nos amb la bellesa i la cruesa del relat. Sí, certament: el que ens explica Papadiamandis és terrible, i la tensió que es congria en la pàgina quan la vella entra en una casa on hi ha un bressol, i els homes són fora, treballant, i les parteres miren de restablir-se de l’esforç, i les velles cuidadores amb prou feines s’aguanten els pets –no com la protagonista, que grimpa per les penyes més rostes i tresca pels corriols més tortuosos com una cabra del lloc–, la tensió, deia, es pot tallar amb un ganivet. Formidable! Perquè L’assassina no és, només, una novel·la social (així la defensava l’autor) contra l’atavisme, contra un ordre caduc que esclavitza les dones. També es pot llegir –i les notes del traductor són, en aquest sentit, molt encertades– com «una exploració dostoievskiana de la psicologia de l’assassí o com una justificació miltoniana dels camins del Senyor». A mi em sembla molt clara almenys la primera part de la coordinació. ¿Sent empatia, Papadiamandis, cap al seu personatge? No, en absolut. ¿El justifica? Tampoc. ¿El jutja? En cap moment.

Algunes de les nenes moren ofegades en un pou. La imatge és molt justa, perquè al final la vella, perseguida per la justícia, morirà de manera semblant. L’agònica persecució, narrada amb una certa grandesa èpica, suspèn l’ànim del lector fins a la darrera ratlla. «Veia bergantins, goletes, petits caïcs que navegaven a vela, que solcaven les ones com els bous junyits». Quina autèntica joia literària!

Jordi Llavina (El Mundo, 18 de juny del 2009)

Mites

Anselm Kiefer, 'Varus' (1976)

La República Federal d’Alemanya és un estat pobre en mites. França treu força simbòlica de la transfiguració de la Revolució Francesa i de la resistència contra l’ocupació nazi; Polònia s’aferma en si mateixa gràcies al record d’un passat d’opressió sota potències estrangeres, al qual va posar fi l’emancipació nacional; al Regne Unit encara fan un paper important els mites de la monarquia, de l’Imperi i de la pròpia tradició liberal; l’antiga República Democràtica d’Alemanya va saber aprofitar les guerres d’alliberament contra Napoleó i l’oposició antifeixista per a justificar-se. En canvi, a partir de l’any 1945, va ser impossible admetre a l’Alemanya occidental una gran narració d’aquest estil que tingués un significat polític decisiu i que contribuís a legitimar l’Estat. El lloc dels mites fundadors el van ocupar, d’una manera més aviat precària, els símbols del benestar individual: el Volkswagen, el Mercedes, el miracle econòmic de la postguerra.

Hi ha, naturalment, idees fixes que centren els debats públics alemanys: les derrotes en les dues guerres mundials i, sobretot, el trauma del nacionalsocialisme. Però la rememoració d’aquests fets té un caràcter profundament negatiu, que fa impossible el vell orgull de ser alemany. De fet, segurament cap altre país no s’ha enfrontat amb tanta perseverança, i amb tan poca autocomplaença, al seu passat col·lectiu, ni tan sols aquells països que, com Rússia o Espanya, tindrien bons motius per a fer-ho. L’opció alemanya per un estat sense mites nacionals té a veure amb el record d’una època no gaire llunyana en què els mites van ser aprofitats per a justificar atrocitats. D’ençà d’aleshores, a Alemanya hi ha una forta tendència a associar-los amb la reacció i amb els moments més criminals de la història del país.

En aquest context, crear a partir dels mites de la pròpia tradició una obra artística valuosa sembla una empresa irrealitzable o summament arriscada. Ara bé, això és el que ha fet, en bona mesura, el pintor i escultor Anselm Kiefer. El seu Varus evoca la batalla en què els romans van ser derrotats per Armini/Hermann, el cap de la tribu dels queruscs que, sobretot a partir del segle XIX, fou presentat com el «primer alemany» i el salvador de la nació. En el quadre, però, no hi ha cap representació bèl·lica. Només s’hi veu l’indret on es va produir l’enfrontament, el bosc de Teutoburg, poblat de noms: a baix, els del governador romà Varus, de l’heroi germànic i de la seva dona; més amunt, els dels escriptors que han recreat el mite. Així, la pintura no reactualitza el relat d’una manera transparent, sinó que fa present i reescriu la tradició que l’ha creat. D’altra banda, enmig del bosc, veiem una mena de clariana que es va estrenyent. Potser és un camí de desembosc: un Holzweg d’aquells que s’interrompen inesperadament i que no porten enlloc el caminant.