Estatueta ciclàdica, 2800-2300 aC (Museu d'Art Ciclàdic, Atenes)
La fascinació que exerceixen sobre nosaltres les figures ciclàdiques de fa quatre mil·lennis es deu, en gran mesura, al fet que provenen d’un espai sense llengua. Atès que el llenguatge és indissociable del món que s’hi expressa i que cada llengua funda el seu món, la desaparició irremeiable de l’idioma que parlaven els artistes de les illes Cíclades ha isolat les seves escultures en un àmbit esterilitzat, les ha arrencat del món al qual pertanyien i les ha fet definitivament inaccessibles a tot intent de comprendre-les. Deseixides del que els podria donar sentit, vetllant, pàl·lidament immòbils, un pretèrit inescrutable, ens imposen amb la seva mudesa un silenci de veneració.
13 Novembre, 2008 a les 7:48 pm |
Andreas Embirikos
El silenci
Εn tant que resten sense execució les obres, en tant que és ple el silenci (el palpitant, amb tot) i el no-res es descriu rotund, com una muda boca oberta, sempre, però sempre, el silenci i tot l’inexecutat comprendran un gran misteri curull, un misteri sobreplè, sense buits i privat d’absència, un gran misteri (com el misteri de la vida a la tomba), el palès, el conspicu, el ple misteri de l’existència de la vida, Alfa-Omega.
(d’ “Oktana”, Íkaros, 1980)
Η Σιωπή
Όσο και αν μένουν ανεκτέλεστα τα έργα, όσο και αν είναι πλήρης η σιγή (η σφύζουσα εν τούτοις) και το μηδέν αν διαγράφεται στρογγύλον, ως άφωνον στόμα ανοικτόν, πάντα, μα πάντα, η σιγή και τα ανεκτέλεστα όλα, θα περιέχουν έν μέγα μυστήριον γιομάτο, ένα μυστήριον υπερπλήρες, χωρίς κενά και δίχως απουσίαν, έν μέγα μυστήριον (ως το μυστήριον της ζωής εν τάφω) – το φανερόν, το τηλαυγές, το πλήρες μυστήριον της υπάρξεως της ζωής, Άλφα-Ωμέγα.
(από την Oκτάνα, Ίκαρος 1980)