Benn i l’esperit

El to del Gottfried Benn jove té molt a veure amb allò que observa, admirat, el seu primer editor, A. R. Meyer: qui escriu aquells poemes no ve de la teoria, sinó de les experiències de la professió mèdica. Coneix la realitat palpable que s’amaga rere les paraules i les fa servir en conseqüència, sense deixar-se encotillar per la convenció lírica. S’adscriu a una parcel·la del real que l’obsedeix: la de la putrefacció i el decaïment de la carn, la de l’animalitat de l’home que es creu cultura, la de la força i la impotència de la sang. Tot això pot provenir, en part, d’una certa interpretació biològica de Nietzsche, però l’única filiació que aparentment assumeixen els seus poemes primerencs és la de la realitat irrevocable del tanatori. La concreció del llenguatge, juntament amb la seva precisió col·loquial, és el que fa tan difícil de traduir els versos del primer Benn i de trobar un to adequat per reescriure’ls en una altra llengua: és el que els fa específics i únics. És també aquest llenguatge contundent com un cop de puny i exacte com un manual de medicina el que situa Benn en un lloc de privilegi respecte dels altres expressionistes, que comparteixen amb ell el mateix estat d’ànim depressiu, l’ambient de derrota, una sensació de viure el crepuscle de la humanitat.

Cal no confondre, amb tot, la visceralitat d’aquesta poesia amb l’absència de tot idealisme. Aquí, la carnalitat militant i violenta evoca, ex negativo, el Geist, l’esperit que travessa i ultrapassa la mort. Recordem que, cap al final de la seva vida lírica i biològica, Benn subscriu ple d’admiració aquella frase famosa del pròleg de la Fenomenologia de l’esperit: “La vida de l’esperit no és la que es deixa atemorir per la mort i es manté apartada de la devastació, sinó la que suporta la mort i s’hi perpetua.” En el to cantabile i nostàlgic de la seva poesia tardana tot això es veu més clar. Ja ben allunyat de la precisió necroscòpica dels primers versos, Benn hi parla del món com una desfeta i practica la poesia com un triomf:

du kennst dein schwaches Boot -
kommt, öffnet doch die Lippen,
wer redet, ist nicht tot.

(Coneixes prou la teva barca fràgil…,
veniu, obriu els llavis,
qui parla no és mort.)

La llengua estrangera (variacions)

1

Kafka escriu que el jiddisch només consta de Fremdwörter, de paraules estrangeres, de manlleus. I afegeix que no té pròpiament una gramàtica, sinó únicament dernes de lleis lingüístiques conegudes. Cal molta força, observa, per aguantar una llengua en aquest estat. El Jargon, com en diu Kafka, encarna una identitat fonamentada en una relació tensa i excèntrica amb les llengües que l’envolten i l’assetgen. Reconèixer que els nostres mots no són nostres sinó estrangers, que no parlem més que un xampurreig estrany que ens marca i ens exclou, i que la nostra força consisteix a mantenir-nos-hi fidels i a perpetuar-nos-hi, ¿no és la forma més alta de consciència lingüística?

2

Repetir, com un nen entotsolat, una mateixa paraula centenars de vegades, sense reposar, fins que es reveli com una absurda combinació de sons aïllats, amb tota l’estranyesa dels objectes desproveïts de sentit.

3

Llegint Antoine Berman (L’épreuve de l’étranger, 1984): la pulsió traductora, aquest instint sexual, inexhauriblement voraç. El desig de ser omnitraductor porta, en A. W. Schlegel i en qualsevol que l’experimenti, a odiar la pròpia llengua, a sentir-s’hi incòmode, desplaçat, empobrit, traït: a desitjar la dissolució en l’altre. L’original, a partir del moment que et proposes traduir-lo, es converteix en una entitat numinosa. Cada mot és l’únic possible. No hi ha manera d’anar més enllà o recular més ençà sense perdre de vista el que diu el text de partença, l’únic que val la pena dir. La llengua del traductor és la de la desfeta, la de la insatisfacció: una distorsió permanent respecte d’un origen inassolible però tothora intuït, l’ombra del qual ens turmenta cada vegada que ens enfrontem a una elecció sintàctica o lèxica. L’única sortida honesta -provisional- és assumir la pròpia dislocació, el vagabundeig del nostres mots, la seva definitiva manca de punteria.

El poeta-traductor Armand Robin és un cas particular perquè és conscient que la llengua a la qual tradueix, el francès, és imposada a la seva primera llengua, el bretó. Així l’odi es multiplica d’una manera exponencial. La llengua que ha acabat sent fatídicament pròpia és alhora la de l’opressió i la de la mancança. La manera com es va llançar a aprendre llengües d’arreu del món («J’ai jeté pendant quatre ans mon âme dans toutes les langues, / J’ai cherché, libre et fou, tous les endroits de vérité, / Surtout j’ai cherché les dialectes où l’homme n’était pas dompté.») és un intent de sentir-se, com diu en el poema, homme délivré: de suplantar la llengua pseudomaterna que ha suplantat la llengua veritablement materna. O de ser un home sense llengua materna. Però aquí el retorn, la condemna del retorn, és inevitable.

‘Cristall’, de Paul Celan

CRISTALL

No cerquis en els meus llavis la teva boca,
ni davant el portal l’estranger,
ni en l’ull la llàgrima.

Set nits més amunt el roig s’apropa al roig,
set cors més avall la mà pica al portal,
set roses més tard mormola la font.

———

KRISTALL

Nicht an meinen Lippen suche deinen Mund,
nicht vorm Tor den Fremdling,
nicht im Aug die Träne.

Sieben Nächte höher wandert Rot zu Rot,
sieben Herzen tiefer pocht die Hand ans Tor,
sieben Rosen später rauscht der Brunnen.

———

Traducció de Raül Garrigasait

Aforismes de G. C. Lichtenberg (II)

La metàfora és molt més intel·ligent que qui la redacta, i succeeix el mateix en moltes altres coses. Tot té les seves profunditats. Qui té ulls ho veu tot en tots els objectes.

(Die Metapher ist weit klüger als ihr Verfasser und so sind es viele Dinge. Alles hat seine Tiefen. Wer Augen hat der sieht [alles] in allem.)

——

Les falsedats més perilloses són veritats moderadament deformades.

(Die gefährlichsten Unwahrheiten sind Wahrheiten mäßig entstellt.)

——

No era un esclau de la seva paraula, com se sol dir, sinó que exercia un tal despotisme sobre les seves promeses que en feia el que volia.

(Er war kein Sklave seines Worts, wie man zu reden pflegt, gegenteils war eine solche Despotie über seinen Versprechungen, daß er mit ihnen machte was er wollte.)

——

Traduccions de Raül Garrigasait. Podeu trobar més aforismes de Lichtenberg clicant aquí.

Fümms bö wö tää zää Uu, pögiff, kwi Ee.

Ahir, el traductor, editor i rapsoda Oriol Ponsatí-Murlà va recitar a l’Sputnik de Solsona la Ursonate de Kurt Schwitters, el poema fonètic més imponent de la història, d’uns quaranta minuts de durada, en el qual l’autor alemany va treballar durant gairebé deu anys, entre el 1923 i el 1932. La recitació va ser excel·lent, com ja ho havia estat a La Pedrera, i les diverses reaccions del públic podrien ser objecte d’estudi (mal humor, indignació, angoixa, por, la perplexitat de “no entendre res del que deia el paio”, la certesa sobtada de “comprendre-ho tot”). Us copio a continuació les paraules que vaig dir per presentar l’obra.

———

No fa gaire, l’Enric Casasses explicava que, quan escriu, ho fa en l’idioma absolut, en la llengua primigènia, la que van parlar el primer home i la primera dona. I afegia que, al seu entendre, tot poeta fa el mateix, sigui quina sigui la llengua en què s’expressa. La poesia, una certa poesia moderna, segueix aquest camí cap a l’origen, de maneres diverses, amb estils diferents, en totes les llengües del món.

Kurt Schwitters enllaça, en l’obra que sentirem avui, amb aquesta recerca. Ursonate significa, en alemany, ‘Sonata primigènia, primordial, primitiva, originària’. L’obra també és coneguda amb un altre títol, encara més explícit: Sonate in Urlauten, és a dir, ‘Sonata de sons primigenis’. Schwitters, aquí, no es limita a escriure en la seva llengua, sinó que la descompon en els seus elements essencials, els fonemes. L’obra és una combinació de ritme i so que s’obre pas cap a l’articulació del llenguatge sense voler-hi arribar del tot, un conglomerat sonor que es manté tossudament en l’avantsala del sentit. Per aquest camí no es pot anar més enllà, amb les eines de l’escriptor: la Ursonate és una frontera infranquejable, la destrucció més total que es pot fer en literatura.

Cap a la fi dels anys noranta, l’artista berlinès Wolfgang Müller va fer un viatge a la solitària illa noruega de Hjertøya, on Kurt Schwitters s’havia exiliat durant els anys trenta amb la seva dona i el seu fill, fugint del nazisme. Müller hi va trobar una petita cabana plena d’obres de Schwitters malmeses pel temps: collages, grafits, columnes pintades. El que més el va sorprendre d’aquell lloc, però, van ser els estornells. (Faig un incís: els estornells noruecs, com a bons animals civilitzats del nord, saben imitar els sons que fan les persones. No sé si els estornells catalans saben fer-ho, això.) Aquells ocells de l’illa de Hjertøya, va adonar-se Müller, recitaven passatges de la Ursonate. Sembla que s’havien transmès generació rere generació els sons que havien sentit del poeta als anys trenta. Recordem que la llengua primigènia és aquella que Adam comparteix amb els animals i gràcies a la qual forma una única comunitat amb ells: fins a aquest extrem havia arribat el llenguatge primordial de Schwitters. De retorn a Berlín, Wolfgang Müller va publicar els sons que havia enregistrat, i l’editorial que gestionava els drets de la Ursonate va amenaçar de denunciar-lo per violació de copyright. Afortunadament, Müller ja havia obtingut, de l’equivalent alemany de la SGAE, un permís especial per publicar el CD com un recull de sons de la natura. Els sons primigenis de la natura, és clar, no tenen autor.

———

Us deixo amb uns fragments de la Ursonate, interpretats per Kurt Schwitters.

———

[Actualització del 30 d'octubre]: Ja podeu trobar al YouTube uns fragments de la interpretació de la Ursonate que l’Oriol Ponsatí-Murlà va fer a La Pedrera:

Aforismes de G. C. Lichtenberg (I)

14 de juny del [17]91. Podem preguntar-nos si, en sotmetre un assassí al suplici de la roda, no incorrem justament en l’error de l’infant que pega a la cadira amb la qual s’ha donat un cop.

(14. Juni 91. Es ist eine Frage, ob wir nicht, wenn wir einen Mörder rädern, grade in den Fehler des Kindes verfallen, das den Stuhl schlägt an den es sich stößt.)

——

Aleshores, quan l’ànima encara era immortal.

(Damals als die Seele noch unsterblich war.)

——

Si els éssers humans es tornessin de sobte virtuosos, en moririen de gana molts milers.

(Wenn die Menschen plötzlich tugendhaft würden, so müßten viele Tausende verhungern.)

——

Hi podria haver una orella per a la qual tots els pobles parlessin una sola llengua.

(Es könnte ein Ohr geben für welches alle Völker nur eine Sprache redeten.)

——

Ni negar ni creure.

(Weder leugnen noch glauben.)

——

Traduccions de Raül Garrigasait