A 2.500 anys d’altura

Traduir Plató és un exercici d’equilibrisme. Les seves obres se situen en el començament d’un desplegament conceptual en el qual ja vivim tan instal·lats que gairebé mai no el percebem conscientment. El traductor que s’hi enfronta, doncs, s’exposa tothora al perill de dir coses que, si bé certament deriven d’alguna manera de Plató, els textos platònics encara no diuen. Ha d’estar constantment alerta per no caure en l’ús de paraules massa connotades en la història de la filosofia –sobretot els terribles escolasticismes–, i alhora no pot escatimar cap esforç per recrear l’estil cordialment humà, de vegades lleugerament poètic, de la prosa platònica. Ha de resseguir obstinadament aquella línia divisòria que, com la carena d’una muntanya, separa l’obaga de la solana: nosaltres ja només veiem un dels dos vessants, Plató encara els veia tots dos. El traductor ha d’intentar no deixar-se enlluernar per la regió il·luminada i ha d’emprar paraules que, d’alguna manera, també serveixin per anomenar les realitats que resten a l’ombra. Això, naturalment, ho ha de fer gairebé a cegues, ajudant-se d’intuïcions molt vagues, perquè no pot veure-hi més que els seus contemporanis.

Traduir qualsevol obra és, com deia Carner, amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la. Traduir Plató també és trobar-se en un bosc estranyament familiar, entre el rebombori d’unes danses extàtiques que no comprenem i les coloraines llampants d’uns temples que ens imaginàvem que eren pur marbre blanc. És adonar-se que les nostres idees prèvies mai no són del tot alienes al que diuen aquests textos, però també que res del que s’ha divulgat no hi coincideix plenament. Traduint Plató, mai no podem acabar de decidir si és un pensador previsible o imprevisible. Per esbrinar-ho, hauríem d’esborrar dos mil·lennis i mig de pensaments i mitologies, i situar-nos en un moment en què res del que per a nosaltres és obvi no ho era. No podem fer-ho. L’enigma persisteix, i ha de persistir dins la traducció, costi el que costi.

(Podeu previsualitzar la meva traducció de les Cartes platòniques, acabada de publicar a la Fundació Bernat Metge, a Google Llibres.)

Arqueologia de l’art aleatori

Avui em limito a traduir un passatge del filòsof escèptic Sext Empíric (Esbossos pirronians I 27-29), de cap al 200 dC:

«Qui creu que hi ha coses belles o dolentes per naturalesa no deixa mai de torbar-se. Quan li manquen les coses que li semblen belles, es pensa que el turmenten uns mals que ho són per naturalesa, i persegueix allò que considera bo. Quan ho ha adquirit, cau en nous torbaments. Exaltant-se fora de raó i d’una manera desmesurada, tement que se li giri la fortuna, fa tots els possibles perquè no se li escapi el que li sembla bo. En canvi, qui no es pronuncia sobre les coses belles o dolentes per naturalesa, no fa grans esforços per defugir res ni per perseguir res. I és així com assoleix la tranquil·litat d’esperit.

»A l’escèptic li succeeix el mateix que li va passar, segons conten, al pintor Apel·les. Diuen que aquest darrer, pintant un cavall, volia imitar amb els colors l’escuma de l’animal; com que no se’n sortia de cap manera, va deixar-ho córrer i va llançar contra la pintura l’esponja amb la qual eixugava el pinzell. L’objecte, en tocar la superfície, va deixar una marca que imitava justament l’escuma del cavall. Així mateix, els escèptics esperaven assolir la tranquil·litat d’esperit resolent la contradicció que hi ha entre el que se’ns manifesta i el que concebem amb la ment; com que no la van poder resoldre, van suspendre el judici. I a la suspensió del judici, com per un atzar, la seguí la tranquil·litat d’esperit, tal com l’ombra acompanya el cos.»

(Podeu trobar l’original aquí, i també comparar l’efecte de l’esponja d’Apel·les amb el degoteig que s’escapa de la mà de Jackson Pollock.)

Jordi Llavina sobre Papadiamandis

L’escriptor Jordi Llavina va publicar ahir, a El Mundo, una crítica de la meva traducció de L’assassina, que no puc estar-me de reproduir:

———

Una vella assassina, a fi de bé

Raül Garrigasait, el traductor d’aquesta novel·la i autor d’una modèlica introducció a l’obra de Papadiamandis en forma d’epíleg, compara l’escriptor grec amb el nostre Joaquim Ruyra, perquè «conta sempre les històries implicant-s’hi personalment [...], amb una forta empatia envers els seus personatges». L’època del primer és, també, la del català. Però a mi L’assassina m’ha recordat, més aviat, Solitud, de Víctor Català. La Mila no pretén redimir una col·lectivitat matant-ne tants tendres membres femenins com pugui. Però com la protagonista de la història grega –la vella Khadula, coneguda popularment com a Frangoiannú–, la Mila és una dona sola contra el món. Una dona que veu visions molt reals, que lluita contra un ordre imposat (per homes, esclar), que coneix el país –feréstec, mediterrani– com el palmell de la mà. Que s’hi amaga, quan cal, fugint dels perseguidors.

L’assassina es va publicar per lliuraments en una revista bimensual atenesa –Solitud, també: a la revista Joventut–. He de reconèixer que la història m’ha entusiasmat des de la primera ratlla i que –i això cal agrair-ho a l’esplèndida traducció de Garrigasait– sovint pensava que estava llegint una obra escrita originalment en català. Sense els dubtes i les imprecisions, si se’m permet, del català modernista. Un català impecable, ric i alhora planer, precís i bell. Aquest element cal fer-lo extensible a tot el catàleg del segell Adesiara, que constitueix un petit miracle en el nostre món editorial. Títols d’una gran qualitat, traduccions d’un rigor altíssim, edició pulquèrrima.

La primera escena de la novel·la ens presenta la protagonista a tocar del bressol on ha començat a viure, malalt, un nadó: la seva nova néta. La nena ha nascut neulida, i li costa dormir. La partera, la filla de Khadula, mira de recuperar-se d’un part difícil, i només la vella té cura de la néta. Entre son i son la vetlladora va recordant alguns capítols de la seva vida amarga. Davant el nadó que malalteja i el negre futur que té davant, l’anciana acaba perpetrant un crim. És el primer assassinat de la llista. La dona es plany, una vegada i una altra, que neixin tantes nenes. En un moment determinat de la seva fuga, encalçada pels «militars», ens fa saber que enveja els monjos que no porten més desgraciats al món. Khadula-Frangoiannú se sent imbuïda d’una missió transcendental, i això, en una certa mesura, constitueix una pulsió també característica de molts dels protagonistes de la nostra novel·la modernista. «Tot el que havia fet [...], ho havia fet sempre a fi de bé».

Enunciat així l’argument, pot semblar que aigualeixo l’interès al lector. Em sembla que no. L’assassina no deixa mai de fascinar-nos amb la bellesa i la cruesa del relat. Sí, certament: el que ens explica Papadiamandis és terrible, i la tensió que es congria en la pàgina quan la vella entra en una casa on hi ha un bressol, i els homes són fora, treballant, i les parteres miren de restablir-se de l’esforç, i les velles cuidadores amb prou feines s’aguanten els pets –no com la protagonista, que grimpa per les penyes més rostes i tresca pels corriols més tortuosos com una cabra del lloc–, la tensió, deia, es pot tallar amb un ganivet. Formidable! Perquè L’assassina no és, només, una novel·la social (així la defensava l’autor) contra l’atavisme, contra un ordre caduc que esclavitza les dones. També es pot llegir –i les notes del traductor són, en aquest sentit, molt encertades– com «una exploració dostoievskiana de la psicologia de l’assassí o com una justificació miltoniana dels camins del Senyor». A mi em sembla molt clara almenys la primera part de la coordinació. ¿Sent empatia, Papadiamandis, cap al seu personatge? No, en absolut. ¿El justifica? Tampoc. ¿El jutja? En cap moment.

Algunes de les nenes moren ofegades en un pou. La imatge és molt justa, perquè al final la vella, perseguida per la justícia, morirà de manera semblant. L’agònica persecució, narrada amb una certa grandesa èpica, suspèn l’ànim del lector fins a la darrera ratlla. «Veia bergantins, goletes, petits caïcs que navegaven a vela, que solcaven les ones com els bous junyits». Quina autèntica joia literària!

Jordi Llavina (El Mundo, 18 de juny del 2009)

La terrible caritat de Papadiamandis

L’assassina, de l’escriptor Alèxandros Papadiamandis (1851-1911), ha començat a arribar a les llibreries en la traducció que en vaig fer fa uns quants mesos i que ha publicat l’editorial Adesiara. Aquesta novel·la central del cànon grec modern versa, en certa manera, sobre una qüestió fonamental per a tota cultura: la necessitat de la reproducció social i biològica i els patiments humans que se’n deriven. Els actes de la protagonista són el sabotatge cultural més radical que es pot dur a terme, perquè minen les bases mateixes de l’existència futura de la comunitat. I això succeeix en un moment en què la vella justícia divina, encarnada per la tradició cristiana ortodoxa, comença a ser suplantada per la nova justícia humana, la de l’Estat-nació.

Ambientada en aquest context de canvi, en el qual res ja no és el que semblava que era i, alhora, totes les coses es revelen en la seva essència implacable, L’assassina mostra fins a quin punt pot ser terrible la caritat cristiana. La caritat no aboleix solament la llei vella, sinó que revoca totes les lleis. Estimar Déu més que tota criatura i estimar el proïsme com a un mateix: no hi ha cap ordre social que pugui resistir, de debò, aquest doble manament. La protagonista de la novel·la actua, amb totes les limitacions humanes, d’acord amb l’amor al proïsme: se sacrifica perquè no vol que els altres pateixin el que ha hagut de patir ella. I acaba convertida, als ulls de la justícia humana, en un monstre. Els ulls de l’altra justícia, que s’invoca al final del llibre, no sabem, naturalment, com la veuran.

———

Un text com el de Papadiamandis obliga el traductor a prendre decisions difícils. Per això m’ha semblat que tenia sentit publicar a la xarxa les meves notes de traducció (PDF), per als lectors que tinguin ganes de veure el taller per dins.

El llibre es presentarà divendres 5 de juny a dos quarts de vuit de la tarda a la llibreria La Central (c. Mallorca 237, Barcelona), juntament amb la traducció que Montserrat Camps ha fet de l’Ascesi de Nikos Kazantzakis, també publicada per Adesiara. A més dels traductors, en l’acte intervindrà Ernest Marcos Hierro, professor de grec modern de la UB. Tots els qui passeu per aquesta casa en obres, naturalment, hi esteu convidats.

‘Vida de consum’, nova traducció de Zygmunt Bauman

Viena Edicions acaba de publicar el llibre Vida de consum del sociòleg Zygmunt Bauman, que he traduït aquest estiu. Es tracta d’una exhaustiva anàlisi de les conseqüències humanes del consumisme, escrita en l’estil assagístic implacable dels darrers llibres de l’autor. Bauman hi argumenta que, en la mena de societat en què vivim, els individus són cridats a promocionar-se a si mateixos com a mercaderies per tal d’obtenir recompenses socials: el bon consumidor, envoltat d’articles de consum, ha d’adoptar la tècnica del camaleó per sobreviure i triomfar. Les actituds i els patrons de conducta que es deriven d’aquesta transformació subtil afecten àmbits completament diferents de la vida social, des de la política fins a la creació de la identitat i les relacions de parella.

Per prevenir malentesos, convé tenir present que, en la seva anàlisi, Bauman se serveix del que Max Weber anomenava “tipus ideals”, és a dir, de construccions teòriques que aspiren al màxim d’integració lògica i de coherència i que, per aquesta mateixa raó, no corresponen mai del tot als fenòmens reals. La seva presentació del consumisme, doncs, no és pròpiament una descripció de la realitat, sinó una articulació conceptual que contribueix a fer intel·ligible la confusa experiència humana, per més que deixi a l’ombra una part de la diversitat del real. D’aquí ve que, sovint, les recreacions de Bauman facin l’efecte de ser construccions totalment closes i claustrofòbiques, com les presons imaginàries de Giovanni Battista Piranesi:

Carceri d'invenzione VII

Aquest tret del discurs de Bauman és deliberat i conseqüent amb els seus punts de partida. Val la pena recordar que, a l’autor de Vida de consum, li agrada referir-se als mons fantàstics i autosuficients d’Italo Calvino. Per atrapar la realitat inconseqüent, calen xarxes d’estructura perfecta.

——

Si voleu fer-vos una idea de la mena de pensador que és Zygmunt Bauman, podeu llegir la ressenya que Ferran Sáez Mateu va escriure sobre el llibre anterior del sociòleg, Temps líquids (Viena Edicions, 2007), i els apunts que hi van dedicar diversos blocs, com ara El llibreter, La bitàcola de Xavier Díez, La fàbrica, Lo Joan, Prendre la paraula, Amb certa calma. També podeu escoltar el comentari que en va fer Màrius Serra al Lecturàlia:

I, si en voleu més, podreu veure Zygmunt Bauman en persona aquest dijous, 20 de novembre, a les 19.00 a l’auditori del FAD (plaça dels Àngels 5-6, Barcelona). Hi pronunciarà una conferència titulada “L’educació en un món de diàspores”.

‘Taboo’, de Nikos Karuzos

TABOO

No toquis la pluja
només acull-la;
no toquis la pluja
separaràs.
No toquis els boscos de la mare;
no toquis les armes de la pau.
Ets l’àngel penetrant
que no anuncies res.
Esgarrifosa la unitat al món.
Esgarrifosa esquizofrènia la llengua.

———

TABOO

Μην αγγίζεις τη βροχή
μονάχα δέξου τη·
μην αγγίζεις τη βροχή
θα διαιρέσεις.
Μην αγγίζεις τα δάση της μάνας σου·
μην αγγίζεις τα όπλα της ειρήνης.
Είσαι συ ο διάτορος άγγελος
Οπού τίποτα δεν αγγέλλεις.
Τρομαχτική η ενότητα στον κόσμο.
Τρομαχτική σχιζοφρένεια η γλώσσα.

———

Traducció de Raül Garrigasait. Podeu trobar més poemes de Karuzos en un apunt anterior i a la revista Reduccions.

‘Cristall’, de Paul Celan

CRISTALL

No cerquis en els meus llavis la teva boca,
ni davant el portal l’estranger,
ni en l’ull la llàgrima.

Set nits més amunt el roig s’apropa al roig,
set cors més avall la mà pica al portal,
set roses més tard mormola la font.

———

KRISTALL

Nicht an meinen Lippen suche deinen Mund,
nicht vorm Tor den Fremdling,
nicht im Aug die Träne.

Sieben Nächte höher wandert Rot zu Rot,
sieben Herzen tiefer pocht die Hand ans Tor,
sieben Rosen später rauscht der Brunnen.

———

Traducció de Raül Garrigasait

Aforismes de G. C. Lichtenberg (II)

La metàfora és molt més intel·ligent que qui la redacta, i succeeix el mateix en moltes altres coses. Tot té les seves profunditats. Qui té ulls ho veu tot en tots els objectes.

(Die Metapher ist weit klüger als ihr Verfasser und so sind es viele Dinge. Alles hat seine Tiefen. Wer Augen hat der sieht [alles] in allem.)

——

Les falsedats més perilloses són veritats moderadament deformades.

(Die gefährlichsten Unwahrheiten sind Wahrheiten mäßig entstellt.)

——

No era un esclau de la seva paraula, com se sol dir, sinó que exercia un tal despotisme sobre les seves promeses que en feia el que volia.

(Er war kein Sklave seines Worts, wie man zu reden pflegt, gegenteils war eine solche Despotie über seinen Versprechungen, daß er mit ihnen machte was er wollte.)

——

Traduccions de Raül Garrigasait. Podeu trobar més aforismes de Lichtenberg clicant aquí.

Myrivilis a Bítola

Bítola, avui, és la tercera ciutat més poblada de la República de Macedònia, l’estat que la Unió Europea anomena oficialment, encara, Exrepública Iugoslava de Macedònia. Durant segles sota domini otomà, la ciutat es troba en una zona on s’entrecreuaven les ambicions territorials gregues, búlgares i sèrbies. És difícil determinar amb precisió la seva composició ètnica històrica, perquè les estadístiques antigues solen inflar desmesuradament els nombres d’un grup o un altre d’acord amb les pretensions nacionals de qui les ha elaborades. El darrer cens oficial macedoni indica que el 2002, dels gairebé 100.000 habitants de Bítola, més de 80.000 eren d’ètnia macedònia. La resta eren albanesos, zíngars, valacs, turcs, serbis i bosníacs, més unes 500 persones englobades sota l’etiqueta altres. És probable que una part d’aquests darrers fossin grecs, l’únic grup ètnic històric de la regió que el cens no té en compte com a tal.

Fronteres als Balcans l'any 1913

Els noms de la ciutat resumeixen la tortuosa història i la complexa geografia humana de la zona. De l’antiga denominació eslava Obitel (‘monestir’) provenen el serbi Битољ (Bitolj), oficial a partir del 1913, després de les Guerres Balcàniques; l’actual forma macedònia Битола (Bítola), oficial d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial; i també Bituli, en la llengua de la minoria aromanesa. Monastir era el nom que s’emprava oficialment durant la dominació otomana; Μοναστήρι (Monastiri) era la denominació dels grecs; Manastiri, la dels albanesos; i Manastır, el nom turc. Malgrat les successives denominacions oficials, tots aquests noms s’han fet servir simultàniament al llarg de la història: cada grup lingüístic emprava (i en part encara empra) el seu.

Bítola és l’escenari d’un capítol colpidor de la novel·la La vida dins la tomba, de l’escriptor grec Stratis Myrivilis (1892-1969), que narra les experiències militars d’un grec al front balcànic de la Primera Guerra Mundial. En aquest breu text hi ha reconcentrada tota la tensió ètnica dels Balcans: un grec, aliat dels serbis en una guerra que els enfronta als búlgars, descobreix, en el que aleshores era Sèrbia, una vila poblada per grecs (potser en gran part valacs hel·lenitzats), els quals es queixen de l’opressió a què els sotmeten precisament els seus aliats serbis:

De nit vam entrar a Monastiri. I de nit en vam sortir. És una gran vila sèrbia, de població grega. Als carrers no hi ha fanals, a les cases no hi ha llums. Les persones que hi viuen parlen xiuxiuejant, caminen esporuguides com lladres, miren el cel amb por i habiten als soterranis i als forats que han cavat sota de casa. D’aquests forats en diuen «ambrià». (Aquí vam aprendre per primer cop la paraula, sense conèixer-ne encara el terrible sentit.) Ens vam aturar en una plaça. Ens van rebre els guies francesos i ens van orientar. És una vila del front. Ens van mostrar cases tocades pels obusos com si els hagués caigut un llamp, cases cremades per les bombes incendiàries. Les bombes vomiten un material que s’encén per parts: cada bocí salta i torna a esclatar. D’aquesta manera el foc s’escampa pertot arreu: una pluja encesa que no s’apaga amb aigua i obre ferides incurables allí on cau. [...]

Podeu trobar la traducció íntegra del capítol, precedida d’una introducció d’Ernest Marcos Hierro, clicant aquí (número 3 de la revista Descord).

Aforismes de G. C. Lichtenberg (I)

14 de juny del [17]91. Podem preguntar-nos si, en sotmetre un assassí al suplici de la roda, no incorrem justament en l’error de l’infant que pega a la cadira amb la qual s’ha donat un cop.

(14. Juni 91. Es ist eine Frage, ob wir nicht, wenn wir einen Mörder rädern, grade in den Fehler des Kindes verfallen, das den Stuhl schlägt an den es sich stößt.)

——

Aleshores, quan l’ànima encara era immortal.

(Damals als die Seele noch unsterblich war.)

——

Si els éssers humans es tornessin de sobte virtuosos, en moririen de gana molts milers.

(Wenn die Menschen plötzlich tugendhaft würden, so müßten viele Tausende verhungern.)

——

Hi podria haver una orella per a la qual tots els pobles parlessin una sola llengua.

(Es könnte ein Ohr geben für welches alle Völker nur eine Sprache redeten.)

——

Ni negar ni creure.

(Weder leugnen noch glauben.)

——

Traduccions de Raül Garrigasait