El menyspreu del cos

Ens van explicar que el pensament occidental havia nascut amb el menyspreu del cos; que fa uns dos mil·lennis i mig, a Grècia, els pitagòrics i els òrfics van començar a parlar de la carn com una tomba; que Plató va seguir-los amb entusiasme i va sistematitzar aquell menyspreu; que el pànic al cos fou institucionalitzat pel cristianisme. Tot això ens ho van explicar per dir-nos que al segle XIX, i gràcies a Nietzsche, vam començar a comprendre que aquell menyspreu del cos també era un menyspreu de la vida i de l’ésser humà, i que calia rebel·lar-s’hi en contra; que, gràcies a aquesta il·luminació, vam iniciar un procés que havia de portar-nos a fer les paus amb nosaltres mateixos, a reconèixer-nos en la nostra veritat, a ser plenament allò que érem. I ara ens adonem que els cossos emancipats ja no són suficients. Ara cal mesurar-los, sotmetre’ls a tota mena de tests, acolorir-los, engrandir-los o empetitir-los, afegir-hi pròtesis mecànicament innecessàries, eliminar-ne les pudors i les protuberàncies, fer-los més sans, més atractius, millors. Amb el cos, un cop alliberat, sembla que l’únic que podem fer és convertir-lo en una mena d’entitat postcorporal, en un objecte més de les accions humanes. És a dir: condemnar-lo de nou.