Els sants de l’escriptura

Els sants en les hagiografies medievals. Segurament s’han escrit poques històries en què els protagonistes es neguin amb tanta tossuderia a col·laborar amb el seu entorn o a admetre’l com a propi. Aquí són inútils els precs dels familiars, i els plaers mundans provoquen repugnància. Els sants d’aquells relats pateixen perquè tenen la voluntat de no fer res d’allò que el poder els obliga a fer. La seva actuació, que han triat amb total llibertat, fa visible la violència potencial del món. Fracassen deliberadament, i és en el fracàs que triomfen. A qui se’ls estima, però no comparteix les seves idees ni la seva obstinació deslligada de tot i de tothom, li fan pena i li fan ràbia. Una mare desolada afirma, davant la mort que ha escollit el seu fill: «Això és una manera nova de morir: ara la víctima mateixa demana al botxí que la fereixi.»

Les vides de sants han estat –i en certa manera encara són– el model de les vides imaginàries o reals dels artistes. Ens embadaleixen les històries dels escriptors màrtirs o amb vocació de màrtir. Bona part de la literatura més radical dels últims cent anys es complau en la negació del món; els seus representants es lliuren, com sant Sebastià, a les delícies d’un masoquisme autista.

Ara, però, que tothom es dedica a redescobrir la seva «espiritualitat» i a predicar-la als altres, l’escriptura es va fent cada vegada més mundana, cada vegada més arrelada en la geografia i en la història, cada vegada més aferrada a la vida. I això també vol dir: menys escapista i més valenta.

La terrible caritat de Papadiamandis

L’assassina, de l’escriptor Alèxandros Papadiamandis (1851-1911), ha començat a arribar a les llibreries en la traducció que en vaig fer fa uns quants mesos i que ha publicat l’editorial Adesiara. Aquesta novel·la central del cànon grec modern versa, en certa manera, sobre una qüestió fonamental per a tota cultura: la necessitat de la reproducció social i biològica i els patiments humans que se’n deriven. Els actes de la protagonista són el sabotatge cultural més radical que es pot dur a terme, perquè minen les bases mateixes de l’existència futura de la comunitat. I això succeeix en un moment en què la vella justícia divina, encarnada per la tradició cristiana ortodoxa, comença a ser suplantada per la nova justícia humana, la de l’Estat-nació.

Ambientada en aquest context de canvi, en el qual res ja no és el que semblava que era i, alhora, totes les coses es revelen en la seva essència implacable, L’assassina mostra fins a quin punt pot ser terrible la caritat cristiana. La caritat no aboleix solament la llei vella, sinó que revoca totes les lleis. Estimar Déu més que tota criatura i estimar el proïsme com a un mateix: no hi ha cap ordre social que pugui resistir, de debò, aquest doble manament. La protagonista de la novel·la actua, amb totes les limitacions humanes, d’acord amb l’amor al proïsme: se sacrifica perquè no vol que els altres pateixin el que ha hagut de patir ella. I acaba convertida, als ulls de la justícia humana, en un monstre. Els ulls de l’altra justícia, que s’invoca al final del llibre, no sabem, naturalment, com la veuran.

———

Un text com el de Papadiamandis obliga el traductor a prendre decisions difícils. Per això m’ha semblat que tenia sentit publicar a la xarxa les meves notes de traducció (PDF), per als lectors que tinguin ganes de veure el taller per dins.

El llibre es presentarà divendres 5 de juny a dos quarts de vuit de la tarda a la llibreria La Central (c. Mallorca 237, Barcelona), juntament amb la traducció que Montserrat Camps ha fet de l’Ascesi de Nikos Kazantzakis, també publicada per Adesiara. A més dels traductors, en l’acte intervindrà Ernest Marcos Hierro, professor de grec modern de la UB. Tots els qui passeu per aquesta casa en obres, naturalment, hi esteu convidats.