Els sants de l’escriptura

Els sants en les hagiografies medievals. Segurament s’han escrit poques històries en què els protagonistes es neguin amb tanta tossuderia a col·laborar amb el seu entorn o a admetre’l com a propi. Aquí són inútils els precs dels familiars, i els plaers mundans provoquen repugnància. Els sants d’aquells relats pateixen perquè tenen la voluntat de no fer res d’allò que el poder els obliga a fer. La seva actuació, que han triat amb total llibertat, fa visible la violència potencial del món. Fracassen deliberadament, i és en el fracàs que triomfen. A qui se’ls estima, però no comparteix les seves idees ni la seva obstinació deslligada de tot i de tothom, li fan pena i li fan ràbia. Una mare desolada afirma, davant la mort que ha escollit el seu fill: «Això és una manera nova de morir: ara la víctima mateixa demana al botxí que la fereixi.»

Les vides de sants han estat –i en certa manera encara són– el model de les vides imaginàries o reals dels artistes. Ens embadaleixen les històries dels escriptors màrtirs o amb vocació de màrtir. Bona part de la literatura més radical dels últims cent anys es complau en la negació del món; els seus representants es lliuren, com sant Sebastià, a les delícies d’un masoquisme autista.

Ara, però, que tothom es dedica a redescobrir la seva «espiritualitat» i a predicar-la als altres, l’escriptura es va fent cada vegada més mundana, cada vegada més arrelada en la geografia i en la història, cada vegada més aferrada a la vida. I això també vol dir: menys escapista i més valenta.

La preceptiva

Ens han explicat que, des de fa temps, el discurs sobre la literatura ja no es concentra en la formulació de preceptes, sinó en l’anàlisi del fenomen literari. Vivim (suposem) en una època que ha reconegut, definitivament, la llibertat artística. Cada obra té dret a presentar el seu propi principi compositiu, el seu propi projecte de qualitat estètica, envoltada de la tradició, però lliure de tot constrenyiment. El teòric (ens diuen) s’ho mira i examina: intenta comprendre. Ara bé, tot això, que pot ser cert en un pla ideal, topa amb un fet: que la teoria no solament ajuda a comprendre, sinó que traça una frontera entre el que és interessant i el que no ho és. Així, una determinada aproximació a la literatura estableix per força que hi ha textos que no són dignes d’aquest nom. Atesa la influència que exerceix la teoria literària en la nostra època, aquest nou estadi de la reflexió sobre l’art d’escriure assenta, sovint subreptíciament, noves jerarquies de valors, a les quals s’ha de cenyir l’escriptor que vulgui fer “obres interessants”. Abans, la preceptiva era d’una claredat insultant; ara avança per camins tortuosos i lleugerament intimidatoris, en els quals tothom lluita contra tothom.