A 2.500 anys d’altura

Traduir Plató és un exercici d’equilibrisme. Les seves obres se situen en el començament d’un desplegament conceptual en el qual ja vivim tan instal·lats que gairebé mai no el percebem conscientment. El traductor que s’hi enfronta, doncs, s’exposa tothora al perill de dir coses que, si bé certament deriven d’alguna manera de Plató, els textos platònics encara no diuen. Ha d’estar constantment alerta per no caure en l’ús de paraules massa connotades en la història de la filosofia –sobretot els terribles escolasticismes–, i alhora no pot escatimar cap esforç per recrear l’estil cordialment humà, de vegades lleugerament poètic, de la prosa platònica. Ha de resseguir obstinadament aquella línia divisòria que, com la carena d’una muntanya, separa l’obaga de la solana: nosaltres ja només veiem un dels dos vessants, Plató encara els veia tots dos. El traductor ha d’intentar no deixar-se enlluernar per la regió il·luminada i ha d’emprar paraules que, d’alguna manera, també serveixin per anomenar les realitats que resten a l’ombra. Això, naturalment, ho ha de fer gairebé a cegues, ajudant-se d’intuïcions molt vagues, perquè no pot veure-hi més que els seus contemporanis.

Traduir qualsevol obra és, com deia Carner, amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la. Traduir Plató també és trobar-se en un bosc estranyament familiar, entre el rebombori d’unes danses extàtiques que no comprenem i les coloraines llampants d’uns temples que ens imaginàvem que eren pur marbre blanc. És adonar-se que les nostres idees prèvies mai no són del tot alienes al que diuen aquests textos, però també que res del que s’ha divulgat no hi coincideix plenament. Traduint Plató, mai no podem acabar de decidir si és un pensador previsible o imprevisible. Per esbrinar-ho, hauríem d’esborrar dos mil·lennis i mig de pensaments i mitologies, i situar-nos en un moment en què res del que per a nosaltres és obvi no ho era. No podem fer-ho. L’enigma persisteix, i ha de persistir dins la traducció, costi el que costi.

(Podeu previsualitzar la meva traducció de les Cartes platòniques, acabada de publicar a la Fundació Bernat Metge, a Google Llibres.)

Silenciaments

Els textos de Plató són plens de moments en què no es diu el que es voldria dir. El que se silencia són sempre «nocions més valuoses» que, si fossin expressades en el context de la conversa, serien malenteses. Llegim en la Carta VII que la comprensió de les coses essencials és el resultat d’un llarg procés: després de freqüentar la matèria durant molt de temps, el coneixement sorgeix d’una manera sobtada, com una flama, en l’ànima de l’individu. Aquest camí personal només es pot comunicar a qui està disposat a fer tota mena d’esforços per apropar-se al saber i està prou preparat per a comprendre les paraules fonamentals. Qui no compleixi aquestes condicions serà insensible com un mur a les explicacions del filòsof; tractant-les com si fossin xerrameca inútil, farà que els altres les prenguin per futilitats. Com que el text escrit és, per naturalesa, obert a tothom i va de mà en mà sense control, Plató no vol escriure sobre aquestes qüestions últimes. El mestre pot ensenyar l’essencial al deixeble, però ho ha de fer oralment, en el recolliment dels jardins de l’Acadèmia.

Tenim assumit, des de fa uns quants segles, el deure de fer públic tot coneixement, i tendim a mirar-nos Plató per sobre l’espatlla com si fos un obscurantista repatani. Ara bé, el que trobem en els seus textos no és pròpiament secretisme, sinó la consciència que, en determinades situacions, l’exposició del saber pot no contribuir a la difusió i a la comprensió seriosa del saber. D’altra banda, nosaltres mateixos, quan aconseguim escriure bé, no ho escrivim tot, i encara menys allò que considerem essencial. (Aquesta casa, sigui dit de passada, és en bona mesura un exercici de silenciar: s’hi reprimeixen odis, egotismes, febleses, noms, amors.) Sovint, el ridícul, la relativització i el menyspreu són espantalls més temibles que la censura: ens fan callar d’una manera més efectiva. Hi ha una saviesa de les paraules que consisteix a trobar, en cada context, la mesura justa d’allò que cal dir i d’allò que convé amagar. Perquè només comptant amb l’embolcall del silenci podem esperar que d’alguna manera s’arribi a sentir l’essencial que ens mou. Així creem, a l’interior del text, una reserva invulnerable, que protegeix justament la part més vulnerable de nosaltres. I que ens exposa, inevitablement, al perill de no aconseguir dir gran cosa a ningú.

El menyspreu del cos

Ens van explicar que el pensament occidental havia nascut amb el menyspreu del cos; que fa uns dos mil·lennis i mig, a Grècia, els pitagòrics i els òrfics van començar a parlar de la carn com una tomba; que Plató va seguir-los amb entusiasme i va sistematitzar aquell menyspreu; que el pànic al cos fou institucionalitzat pel cristianisme. Tot això ens ho van explicar per dir-nos que al segle XIX, i gràcies a Nietzsche, vam començar a comprendre que aquell menyspreu del cos també era un menyspreu de la vida i de l’ésser humà, i que calia rebel·lar-s’hi en contra; que, gràcies a aquesta il·luminació, vam iniciar un procés que havia de portar-nos a fer les paus amb nosaltres mateixos, a reconèixer-nos en la nostra veritat, a ser plenament allò que érem. I ara ens adonem que els cossos emancipats ja no són suficients. Ara cal mesurar-los, sotmetre’ls a tota mena de tests, acolorir-los, engrandir-los o empetitir-los, afegir-hi pròtesis mecànicament innecessàries, eliminar-ne les pudors i les protuberàncies, fer-los més sans, més atractius, millors. Amb el cos, un cop alliberat, sembla que l’únic que podem fer és convertir-lo en una mena d’entitat postcorporal, en un objecte més de les accions humanes. És a dir: condemnar-lo de nou.