A 2.500 anys d’altura

Traduir Plató és un exercici d’equilibrisme. Les seves obres se situen en el començament d’un desplegament conceptual en el qual ja vivim tan instal·lats que gairebé mai no el percebem conscientment. El traductor que s’hi enfronta, doncs, s’exposa tothora al perill de dir coses que, si bé certament deriven d’alguna manera de Plató, els textos platònics encara no diuen. Ha d’estar constantment alerta per no caure en l’ús de paraules massa connotades en la història de la filosofia –sobretot els terribles escolasticismes–, i alhora no pot escatimar cap esforç per recrear l’estil cordialment humà, de vegades lleugerament poètic, de la prosa platònica. Ha de resseguir obstinadament aquella línia divisòria que, com la carena d’una muntanya, separa l’obaga de la solana: nosaltres ja només veiem un dels dos vessants, Plató encara els veia tots dos. El traductor ha d’intentar no deixar-se enlluernar per la regió il·luminada i ha d’emprar paraules que, d’alguna manera, també serveixin per anomenar les realitats que resten a l’ombra. Això, naturalment, ho ha de fer gairebé a cegues, ajudant-se d’intuïcions molt vagues, perquè no pot veure-hi més que els seus contemporanis.

Traduir qualsevol obra és, com deia Carner, amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la. Traduir Plató també és trobar-se en un bosc estranyament familiar, entre el rebombori d’unes danses extàtiques que no comprenem i les coloraines llampants d’uns temples que ens imaginàvem que eren pur marbre blanc. És adonar-se que les nostres idees prèvies mai no són del tot alienes al que diuen aquests textos, però també que res del que s’ha divulgat no hi coincideix plenament. Traduint Plató, mai no podem acabar de decidir si és un pensador previsible o imprevisible. Per esbrinar-ho, hauríem d’esborrar dos mil·lennis i mig de pensaments i mitologies, i situar-nos en un moment en què res del que per a nosaltres és obvi no ho era. No podem fer-ho. L’enigma persisteix, i ha de persistir dins la traducció, costi el que costi.

(Podeu previsualitzar la meva traducció de les Cartes platòniques, acabada de publicar a la Fundació Bernat Metge, a Google Llibres.)

La confidència

En les tragèdies d’Èsquil, l’element tràgic es reflecteix clarament en els trets més superficials de l’estil: en l’abundància de metàfores abruptes, en la retòrica vertical, en l’excés lingüístic que recorre les obres de punta a punta. Per això, en traduir-les, Carles Riba només va necessitar aferrar-se a aquestes característiques, recrear-les amb audàcia, si calia exercint violència sobre la llengua, per oferir al lector un Èsquil autèntic. En Sòfocles, en canvi, el tràgic avança per sota de l’estil, que és ple d’una serenitat en part il·lusòria: el desplegament harmoniós de les frases amaga un horror que es prepara a poc a poc, i que no es revela del tot fins al final de la peça, quan l’ordre dels cosmos és restablert i l’heroi tràgic, ennoblit per la catàstrofe, aprèn a estimar el seu destí. Amb aquesta saviesa tràgica, l’autor de les Elegies de Bierville, que havia viscut l’esfondrament de les esperances més altes i aparentment més justificades, hi tenia una afinitat profunda. Per això les seves traduccions de Sòfocles són més que un excel·lent joc verbal, i les pàgines introductòries que va redactar per a l’edició de la Fundació Bernat Metge –on esperaríem trobar una exposició simplement informativa i impersonal de l’estat de la qüestió– ens sobten amb una bellesa i una càrrega conceptual fora del comú. Aquí, Riba hi abocava una experiència en la qual es reconeixia plenament, i que havia determinat la seva obra madura. De vegades és així, en el lloc on menys preparats estem per prestar-hi atenció –en unes ratlles preliminars que podrien ser escrites únicament per sortir del pas, en una nota al peu d’aparença anodina–, que es revela allò que és essencial i que no es diu en altres contextos.

La llengua estrangera (variacions)

1

Kafka escriu que el jiddisch només consta de Fremdwörter, de paraules estrangeres, de manlleus. I afegeix que no té pròpiament una gramàtica, sinó únicament dernes de lleis lingüístiques conegudes. Cal molta força, observa, per aguantar una llengua en aquest estat. El Jargon, com en diu Kafka, encarna una identitat fonamentada en una relació tensa i excèntrica amb les llengües que l’envolten i l’assetgen. Reconèixer que els nostres mots no són nostres sinó estrangers, que no parlem més que un xampurreig estrany que ens marca i ens exclou, i que la nostra força consisteix a mantenir-nos-hi fidels i a perpetuar-nos-hi, ¿no és la forma més alta de consciència lingüística?

2

Repetir, com un nen entotsolat, una mateixa paraula centenars de vegades, sense reposar, fins que es reveli com una absurda combinació de sons aïllats, amb tota l’estranyesa dels objectes desproveïts de sentit.

3

Llegint Antoine Berman (L’épreuve de l’étranger, 1984): la pulsió traductora, aquest instint sexual, inexhauriblement voraç. El desig de ser omnitraductor porta, en A. W. Schlegel i en qualsevol que l’experimenti, a odiar la pròpia llengua, a sentir-s’hi incòmode, desplaçat, empobrit, traït: a desitjar la dissolució en l’altre. L’original, a partir del moment que et proposes traduir-lo, es converteix en una entitat numinosa. Cada mot és l’únic possible. No hi ha manera d’anar més enllà o recular més ençà sense perdre de vista el que diu el text de partença, l’únic que val la pena dir. La llengua del traductor és la de la desfeta, la de la insatisfacció: una distorsió permanent respecte d’un origen inassolible però tothora intuït, l’ombra del qual ens turmenta cada vegada que ens enfrontem a una elecció sintàctica o lèxica. L’única sortida honesta -provisional- és assumir la pròpia dislocació, el vagabundeig del nostres mots, la seva definitiva manca de punteria.

El poeta-traductor Armand Robin és un cas particular perquè és conscient que la llengua a la qual tradueix, el francès, és imposada a la seva primera llengua, el bretó. Així l’odi es multiplica d’una manera exponencial. La llengua que ha acabat sent fatídicament pròpia és alhora la de l’opressió i la de la mancança. La manera com es va llançar a aprendre llengües d’arreu del món («J’ai jeté pendant quatre ans mon âme dans toutes les langues, / J’ai cherché, libre et fou, tous les endroits de vérité, / Surtout j’ai cherché les dialectes où l’homme n’était pas dompté.») és un intent de sentir-se, com diu en el poema, homme délivré: de suplantar la llengua pseudomaterna que ha suplantat la llengua veritablement materna. O de ser un home sense llengua materna. Però aquí el retorn, la condemna del retorn, és inevitable.