Fümms bö wö tää zää Uu, pögiff, kwi Ee.

Ahir, el traductor, editor i rapsoda Oriol Ponsatí-Murlà va recitar a l’Sputnik de Solsona la Ursonate de Kurt Schwitters, el poema fonètic més imponent de la història, d’uns quaranta minuts de durada, en el qual l’autor alemany va treballar durant gairebé deu anys, entre el 1923 i el 1932. La recitació va ser excel·lent, com ja ho havia estat a La Pedrera, i les diverses reaccions del públic podrien ser objecte d’estudi (mal humor, indignació, angoixa, por, la perplexitat de “no entendre res del que deia el paio”, la certesa sobtada de “comprendre-ho tot”). Us copio a continuació les paraules que vaig dir per presentar l’obra.

———

No fa gaire, l’Enric Casasses explicava que, quan escriu, ho fa en l’idioma absolut, en la llengua primigènia, la que van parlar el primer home i la primera dona. I afegia que, al seu entendre, tot poeta fa el mateix, sigui quina sigui la llengua en què s’expressa. La poesia, una certa poesia moderna, segueix aquest camí cap a l’origen, de maneres diverses, amb estils diferents, en totes les llengües del món.

Kurt Schwitters enllaça, en l’obra que sentirem avui, amb aquesta recerca. Ursonate significa, en alemany, ‘Sonata primigènia, primordial, primitiva, originària’. L’obra també és coneguda amb un altre títol, encara més explícit: Sonate in Urlauten, és a dir, ‘Sonata de sons primigenis’. Schwitters, aquí, no es limita a escriure en la seva llengua, sinó que la descompon en els seus elements essencials, els fonemes. L’obra és una combinació de ritme i so que s’obre pas cap a l’articulació del llenguatge sense voler-hi arribar del tot, un conglomerat sonor que es manté tossudament en l’avantsala del sentit. Per aquest camí no es pot anar més enllà, amb les eines de l’escriptor: la Ursonate és una frontera infranquejable, la destrucció més total que es pot fer en literatura.

Cap a la fi dels anys noranta, l’artista berlinès Wolfgang Müller va fer un viatge a la solitària illa noruega de Hjertøya, on Kurt Schwitters s’havia exiliat durant els anys trenta amb la seva dona i el seu fill, fugint del nazisme. Müller hi va trobar una petita cabana plena d’obres de Schwitters malmeses pel temps: collages, grafits, columnes pintades. El que més el va sorprendre d’aquell lloc, però, van ser els estornells. (Faig un incís: els estornells noruecs, com a bons animals civilitzats del nord, saben imitar els sons que fan les persones. No sé si els estornells catalans saben fer-ho, això.) Aquells ocells de l’illa de Hjertøya, va adonar-se Müller, recitaven passatges de la Ursonate. Sembla que s’havien transmès generació rere generació els sons que havien sentit del poeta als anys trenta. Recordem que la llengua primigènia és aquella que Adam comparteix amb els animals i gràcies a la qual forma una única comunitat amb ells: fins a aquest extrem havia arribat el llenguatge primordial de Schwitters. De retorn a Berlín, Wolfgang Müller va publicar els sons que havia enregistrat, i l’editorial que gestionava els drets de la Ursonate va amenaçar de denunciar-lo per violació de copyright. Afortunadament, Müller ja havia obtingut, de l’equivalent alemany de la SGAE, un permís especial per publicar el CD com un recull de sons de la natura. Els sons primigenis de la natura, és clar, no tenen autor.

———

Us deixo amb uns fragments de la Ursonate, interpretats per Kurt Schwitters.

http://www.goear.com/files/sst4/f21fe5945e82b6232e863ad6277803e9.mp3″

———

[Actualització del 30 d’octubre]: Ja podeu trobar al YouTube uns fragments de la interpretació de la Ursonate que l’Oriol Ponsatí-Murlà va fer a La Pedrera:

Advertisements

3 thoughts on “Fümms bö wö tää zää Uu, pögiff, kwi Ee.

  1. Entre els precedents (ja sabeu que un bon Piccolomini sempre té un ull posat en el passat, d’estrabisme vitalici), voldria destacar un il·lustre cas. Quan el monjo pretén convèncer-lo de la necessitat de conversió i d’iniciació cap a la saviesa (“Willst auch du dir Weisheitsliebe erkämpfen?”), el bon jan de Papageno li etziba:
    -Kämpfen ist meine Sache nicht. Ich verlang’ auch im Grunde gar keine Weisheit. Ich bin so ein Natursmensch…
    És clar que Papageno no li ho diu per preservar la seva integritat i llibertat compositiva d’una Ursonate. Prefereix dormir, menjar i beure, com afirma tot seguit, però, al capdavall, no és més que l’alter ego d’aquest monstrum anomenat Wolfgang, no Müller, sinó Mozart, que nasqué i visqué, com el seu Papageno, Im Kreise der Natur, i s’expressà fonèticament no menys que ell. Li diu a Konstanze:
    “Estima’m eternament com jo t’estimo, i sigues per sempre la meva Stanzi Marini, com jo seré per sempre el teu
    Stu! — petardet —
    schnip — schnap — schnur —
    Schnepeperl.
    snai! –” (Trad. Pere-Albert Balcells)
    Vull creure que Herr Schwitters, en la seva cabana noruega, els deia a Frau Schwitters o als liebe kleine Kinderlein:
    “O liebtest du, wie ich dich liebe”, amanit d’agudes i sentides expressions i efusions fonètiques… No hi ha un Rousseau noruec?

  2. Moltes gràcies, Piccolomini, per les teves generoses contribucions a la casa. Tens raó d’assenyalar precedents; de fet, tota la reflexió d’entorn del 1800 sobre la Bildung (que parteix de la natura i té com a horitzó un nou estat d’harmonia natural) sembla que apunti a la Ursonate. Recordes l’assaig de Kleist sobre el teatre de titelles? La consciència, un cop portada a l’extrem, ens torna a la gràcia natural dels inicis, la dels éssers sense consciència com els titelles: “Mithin […] müssten wir wieder vom Baum der Erkenntnis essen, um in den Stand der Unschuld zurückzufallen.” Fins aviat!

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s