Conèixer-nos?

La inscripció γνῶθι σαυτόν que es podia llegir a Delfos, al temple d’Apol·lo, no exhortava a una activitat intel·lectual progressiva. No cridava a explorar els abismes de l’ànima ni a una llarga recerca del propi jo. El verb γιγνώσκειν no posa èmfasi en l’acció del subjecte ni en la noció de recerca. L’imperatiu dèlfic se sol traduir per “coneix-te a tu mateix”, però potser reflecteix millor el sentit del grec la frase “obre els ulls”, com proposà Bruno Snell, o fins i tot “tingues els ulls oberts”. La persona ha d’obrir els ulls a l’evident, diu Apol·lo, més que perdre’s en els laberints del lógos o de l’ontologia de l’ésser esfèric. I l’evident és la limitació de l’home com a mortal: l’ésser humà ha d’obrir els ulls a la seva mortalitat, a la seva radical no-divinitat, i així prendre consciència de les greus conseqüències que té ultrapassar aquest límit. L’ànima, aquí, encara no és un mecanisme d’introspecció. La catàstrofe i la benaurança tenen lloc en la superfície de les coses.

Portada de l'edició del 1760 del 'Systema Naturae'

Carl von Linné, al Systema Naturae, en la secció en què parla dels primats (“Simia: Dentes laniarii, hinc remati”, etc.), esmenta un mamífer estrany en el qual el més essencial no són les característiques taxonòmiques. O, més ben dit, un animal que, en lloc de tenir un tret característic, s’ha d’obrir, per assolir plenament la seva dignitat, a un enigmàtic imperatiu: nosce te ipsum. Es tracta de l’ésser humà. Aquest “coneix-te a tu mateix” és completament diferent d’aquell que hi havia al temple de Delfos, tot i que en sigui una derivació. Al segle XVIII, l’imperatiu en qüestió no crida a l’acceptació d’un límit, sinó, justament, a explorar la infinitud de l’ànima. Aquí l’home no és solament la peça d’un ordre, sinó també l’excés del sistema. És l’animal de la reflexió oberta, sense final, asistemàtica. Linné posa ordre a la natura sencera, i el subjecte humà, tot i formar part d’un dels regnes d’aquest ordre universal, en resta fora, perquè és qui el contempla.

Gairebé la mateixa frase, dues llengües, un abisme mental. Aquesta mena d’atzars històrics, d’altra banda ben coneguda, no deixa d’obsessionar-nos, a nosaltres els contemporanis de qualsevol passat. Paraules que pretenen compartir un sentit idèntic, incomprensions incommensurables. Vet aquí l’alteritat en estat pur.

Anuncis

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s