La preceptiva

Ens han explicat que, des de fa temps, el discurs sobre la literatura ja no es concentra en la formulació de preceptes, sinó en l’anàlisi del fenomen literari. Vivim (suposem) en una època que ha reconegut, definitivament, la llibertat artística. Cada obra té dret a presentar el seu propi principi compositiu, el seu propi projecte de qualitat estètica, envoltada de la tradició, però lliure de tot constrenyiment. El teòric (ens diuen) s’ho mira i examina: intenta comprendre. Ara bé, tot això, que pot ser cert en un pla ideal, topa amb un fet: que la teoria no solament ajuda a comprendre, sinó que traça una frontera entre el que és interessant i el que no ho és. Així, una determinada aproximació a la literatura estableix per força que hi ha textos que no són dignes d’aquest nom. Atesa la influència que exerceix la teoria literària en la nostra època, aquest nou estadi de la reflexió sobre l’art d’escriure assenta, sovint subreptíciament, noves jerarquies de valors, a les quals s’ha de cenyir l’escriptor que vulgui fer “obres interessants”. Abans, la preceptiva era d’una claredat insultant; ara avança per camins tortuosos i lleugerament intimidatoris, en els quals tothom lluita contra tothom.

Anuncis

5 thoughts on “La preceptiva

  1. Interessos gremialistes, influències, capelletes, favors que tard o d’hora s’han de tornar… tot això embruta el fet literari (de fet, crec que es podria aplicar a qualsevol camp artístic) i condiciona allò que en realitat hauria de ser llibertat creativa absoluta (acompanyada, esclar, d’igualtat absoluta per poder-ho presentar davant del món). Em sembla.

  2. Però això diria que sempre ha passat; el que diu Raul, vull dir. Jo no ho confondria necessàriament amb les clavegueres capellanesques de la pràctica literària, per això… Però una teoria de la literatura o altra sempre ha estat allà marcant què era literatura i què no ho era. Avui es nota més el procès senzillament perque ha esclatat; hi ha més poètiques circulant, més pluralitat, menys tendència a combregar amb rodes de molí… Crec, vaja.

  3. Tens raó, Palumbus Columbus: això, d’una manera o d’una altra, ha existit sempre. El que provava d’insinuar (veig que sense gaire èxit) és que tinc la sensació que hi ha una diferència fonamental entre els procediments de discriminació literària de la nostra època infestada de teories literàries i els criteris divulgats per la retòrica clàssica. Hi va haver una època en què es tendia a parlar de la literatura com un joc en el qual hi havia jugades bones i dolentes. Els tractats de literatura deien: escriptor, fes això, no facis allò, etc. És en aquest sentit que dic que la preceptiva era d’una claredat insultant. Ara bé, aquesta mena de discurs està força desprestigiat, i ara pretenem apropar-nos a la literatura des d’una perspectiva no centrada en la preceptiva (cosa que trobo que està molt bé). La petita trampa, diria, és que els discursos nous “no preceptius” fan un paper molt important en la producció de valor literari, és a dir, constitueixen una forma sovint encoberta i de vegades no conscient de preceptiva. Tot plegat, cert, no és cap gran descoberta, i potser no calia dedicar-hi un apunt… Per cert, m’ha encantat el teu text sobre els detalls.

    L’altre aspecte, el que comenta en Sadurní, és certament més trist i més sòrdid. Segur que no hi ha cap remei global, però n’hi ha un de personal, una forma de penitència que ajuda a fer passar les manies: obligar-se a llegir de tant en tant un bon escriptor viu que detestes personalment.

  4. No, sí que ho entenc: per exemple et diuen “la poesia és inspiració” (simplifico per fer via): un enunciat aparentment descriptiu que, en realitat, exclou tota la poesia feta a base de treball i raciocini. I estic d’acord que hi ha molta prescripció amagada sota un pretès objectivisme. El que volia dir és que, abans, hi havia una única estètica; ara n’hi ha tantes (suposo que ho entendrà si fa l’analogia amb les modes de vestir, amb el fàcil que ha esdevingut, per comparació, fer-se un piercing) que és més fàcil contrastar-les, fer-les dialogar, relativitzar-les. Una altra cosa és que la gent ho faci, és clar…

  5. D’acord amb vós, Palumbus. La pluralitat és determinant, avui: per això no hauríem de dir solament que tothom lluita contra tothom, sinó també que avui la majoria dels discursos sobre literatura són eclèctics i, per tant, contenen el germen de la seva pròpia relativització (dit això, també estaria bé pensar que “relativitzar” no consisteix simplement a dir que “tot és relatiu”, sinó a tenir en compte que tot ocupa el seu lloc, fa la seva funció, té el seu sentit parcial, està condicionat per altres factors, etc.)

    D’altra banda, no sé si hi ha hagut un petit malentès. El parèntesi “(veig que sense gaire èxit)” es referia a la poca claredat del meu text, no a la suposada incapacitat de cap lector.

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s