Silenciaments

Els textos de Plató són plens de moments en què no es diu el que es voldria dir. El que se silencia són sempre «nocions més valuoses» que, si fossin expressades en el context de la conversa, serien malenteses. Llegim en la Carta VII que la comprensió de les coses essencials és el resultat d’un llarg procés: després de freqüentar la matèria durant molt de temps, el coneixement sorgeix d’una manera sobtada, com una flama, en l’ànima de l’individu. Aquest camí personal només es pot comunicar a qui està disposat a fer tota mena d’esforços per apropar-se al saber i està prou preparat per a comprendre les paraules fonamentals. Qui no compleixi aquestes condicions serà insensible com un mur a les explicacions del filòsof; tractant-les com si fossin xerrameca inútil, farà que els altres les prenguin per futilitats. Com que el text escrit és, per naturalesa, obert a tothom i va de mà en mà sense control, Plató no vol escriure sobre aquestes qüestions últimes. El mestre pot ensenyar l’essencial al deixeble, però ho ha de fer oralment, en el recolliment dels jardins de l’Acadèmia.

Tenim assumit, des de fa uns quants segles, el deure de fer públic tot coneixement, i tendim a mirar-nos Plató per sobre l’espatlla com si fos un obscurantista repatani. Ara bé, el que trobem en els seus textos no és pròpiament secretisme, sinó la consciència que, en determinades situacions, l’exposició del saber pot no contribuir a la difusió i a la comprensió seriosa del saber. D’altra banda, nosaltres mateixos, quan aconseguim escriure bé, no ho escrivim tot, i encara menys allò que considerem essencial. (Aquesta casa, sigui dit de passada, és en bona mesura un exercici de silenciar: s’hi reprimeixen odis, egotismes, febleses, noms, amors.) Sovint, el ridícul, la relativització i el menyspreu són espantalls més temibles que la censura: ens fan callar d’una manera més efectiva. Hi ha una saviesa de les paraules que consisteix a trobar, en cada context, la mesura justa d’allò que cal dir i d’allò que convé amagar. Perquè només comptant amb l’embolcall del silenci podem esperar que d’alguna manera s’arribi a sentir l’essencial que ens mou. Així creem, a l’interior del text, una reserva invulnerable, que protegeix justament la part més vulnerable de nosaltres. I que ens exposa, inevitablement, al perill de no aconseguir dir gran cosa a ningú.

Anuncis

5 thoughts on “Silenciaments

  1. Escriure és un exercici de silenciar, i tant. I quan escrivim -presumptament per a comprendre’ns- exposats a la mirada d’altri, no fem sinó demanar connivència o comprensió cap a una persona (un jo impostat) que només de manera molt esbiaixada s’assembla a nosaltres.

  2. Gran post, Raül. Un deixeble d’Aristòtil (Aristoxen de Tàrent) explica que Aristòtil li havia transmès l’anècdota segons la qual Plató una vegada havia intentat fer una conferència oberta, fora de l’Acadèmia, sobre el Bé. En el context protohel·lenístic de proliferació de discursos sobre el bé i la felicitat, tothom s’esperava que parlaria de qualsevol cosa menys del que finalment va parlar: de geometria, objectes ideals i coses estranyíssimes que ningú no sabia com conciliar amb la felicitat individual. La conferència va ser un fracàs i Plató es va convèncer que no hi ha fórmules per atènyer el Bé explicables en 50 minuts… ni en un diàleg escrit. Per això qui entrava a l’Acadèmia s’hi quedava 20 anys (com Aristòtil). Alguna vegada m’he preguntat com és que dels agrafa dogmata, l’ensenyament esotèric de Plató, no ens n’han pervingut més notícies. Però la resposta és òbvia: no hi va haver cap deixeble que posés per escrit les doctrines no escrites de Plató (que ell mateix deia que eren molt simples i es reduïen a uns pocs principis) no pas per un estrany pacte de silenci amb el mestre, sinó perquè els agrafa dogmata no es poden escriure. Cal viure’ls.

  3. És tot un plaer tenir-te per aquí fent comentaris com aquest. Tens raó, el fragment d’Aristoxen és ideal per explicar això. De vegades, quan començo a donar-hi voltes, em fa l’efecte que és massa bo i tot. Perquè sembla que hi ha una certa mala bava, en el text, i el de Tarent era conegut per la seva tirada a practicar amb una certa alegria la maldiença. Va deixar escrit, per exemple, que Aristòtil havia fundat la seva escola aprofitant que Plató era fora d’Atenes, i va acusar l’autor de ‘La República’ de plagiar Protàgoras. Aparentment, l’anècdota de la classe pública fracassada, l’explica més per donar un exemple d’allò que no s’ha de fer que no pas per ensenyar-nos alguna cosa sobre Plató. Això no fa menys valuós el testimoni, naturalment. És curiós: ens han arribat ben poques referències a les doctrines no escrites, i encara resulta que aquesta notícia ens informa d’alguna cosa important malgrat la voluntat de qui l’escriu. És cert allò que es diu en el ‘Fedre’ dels caràcters immòbils de l’escriptura, que no poden defensar-se sols, però potser cal que sigui així justament perquè puguin acabar trobant els seus propis camins…

  4. Ets incommensurable, Raül!
    A mi Aristoxen no pot deixar de caure’m bé; deu ser per afinitats electives, perquè era músic i va tenir intuïcions boniques sobre la manera de concebre les relacions harmòniques. Això de la fundació del Liceu en absència de Plató no ho tenia localitzat (ho diu Gaiser?) però està clar que és impossible fins i tot cronològicament. El primer intent d’Aristòtil de fundar una escola al marge de l’Acadèmia és del 346, un any després de la mort de Plató i en realitat interpreto que n’és la conseqüència directa. Aristòtil hauria d’haver estat el primer escolarca de l’Acadèmia després de Plató perquè era amb diferència el seu millor deixeble i se sabia continuador de la doctrina de Plató (malgrat que nosaltres l’hàgim acabat considerant gairebé contraposat). En veure que l’escolarcat requeia en mans de l’impresentable d’Espeusip, i després de Xenòcrates, es va buscar la vida pel seu compte.
    Estic d’acord amb tu que molt probablement Aristoxen tenia ben poques intencions d’explicar-nos res sobre Plató. En el millor dels casos el volia ridiculitzar (i potser fins i tot Aristòtil ja explicava l’anècdota amb certa sornegueria…) però més enllà de la seva intentio auctoris, és cert que el seu testimoni acaba fent un camí imprevisible, i per això avui ens serveix a nosaltres per il·lustrar alguna cosa que devia caure molt lluny de la intenció inicial de l’autor. Els caràcters immòbils de l’escriptura, la indefensió de la lletra és justament això. I això és el que feia por a Plató: no tant que un text tingués menys vigor que la transmissió oral (encara que això sigui el que ell diu al Fedre), sinó que el text escrit funcioni al marge del seu autor, i pugui acabar afirmant coses no desitjades per l’autor.
    Jo torno a la qüestió vital, per entendre el quid dels agrafa dogmata. Les doctrines no escrites havien de ser, sobretot, una forma de vida (en el sentit no pas de Wittgenstein, és clar -o potser sí, també una mica…- sinó tal com l’entén Pierre Hadot). Cada dia em sembla més important incorporar amb tot el seu pes aquesta noció de la forma de vida en la historiografia filosòfica del món antic. El problema és justament que una forma de vida no queda expressada en cap escrit, i un dels tics més aberrants de la historiografia és no saber treballar amb res que no siguin textos. Hi ha coses que només es poden entendre al marge del que ens diuen els textos, potser fins i tot “contra” els textos, com estem fent tu i jo amb l’anècdota d’Aristoxen.
    Et desitjo un silenci de dissabte sant còsmic i fecund.
    Teu,
    Oriol

  5. Això de la fundació del Liceu s’explica en un fragment de la biografia de Plató (perduda) que va escriure Aristoxen. És el frag. 64 Wehrli (dins ‘Die Schule des Aristoteles’ II; la font és Eusebi de Cesarea, ‘Preparació evangèlica’ XV 2). El text és una mica estrany i diu literalment que, aprofitant una estada de Plató a l’estranger, «uns estrangers van enfrontar-se a ell fundant el Perípat». El plural és curiós, però totes les fonts antigues consideren que l’al·ludit és Aristòtil. L’acusació de plagi també prové d’aquesta biografia (frag. 67 Wehrli).

    És fantàstic això que expliques, i em sembla molt convincent. Potser també lliga en un altre sentit amb Aristoxen, del qual es diu que va ser el primer a escriure vides de filòsofs farcides d’anècdotes que feien avinent el caràcter del biografiat. Malauradament, d’aquesta literatura biogràfica, que van conrear força els peripatètics, no ens n’ha arribat gairebé res (i el poc que tenim ho devem en bona mesura a la ment espessa de Diògenes Laerci, que ja és mala sort). ¿No et sembla significatiu que una part considerable dels esperits filosòfics de l’antiguitat es dediquessin a escriure anècdotes sobre els seus predecessors? Aquest interès pel ‘bíos’ ha de voler dir alguna cosa, que sens dubte té relació amb el que dius sobre la filosofia com a forma de vida.

    El que no veig tan clar és si cal vincular això directament amb els ‘ágrapha dógmata’ (tenint en compte la manera com la tradició antiga interpreta aquesta expressió). A mi em fa pensar en la contraposició entre llei escrita i llei no escrita. Em sembla que el primer a parlar-ne és Sòfocles: Antígona s’enfronta a Creont apel·lant a una llei no escrita que és més forta que qualsevol precepte legal explícit. El fet és que per a Plató també és important aquesta contraposició (surt a les ‘Lleis’, ara no recordo en quin llibre, i en alguna carta). Ve a dir que, en una ciutat, les lleis escrites són importants, però que els veritables lligams del cos cívic són les lleis que tothom assumeix sense que figurin enlloc. En la terminologia del ‘Fedre’, les lleis escrites són «de fora», mentre que les no escrites són «de dins», de dins de l’ànima. I tot això, per analogia, diria que lliga amb el que deies tu, i potser ajuda a entendre alguna cosa. Podria donar per a un article i tot, no et sembla?

    Apa, que acabis de passar uns bons dies sants, i fins aviat.

    Raül

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s