Els sants de l’escriptura

Els sants en les hagiografies medievals. Segurament s’han escrit poques històries en què els protagonistes es neguin amb tanta tossuderia a col·laborar amb el seu entorn o a admetre’l com a propi. Aquí són inútils els precs dels familiars, i els plaers mundans provoquen repugnància. Els sants d’aquells relats pateixen perquè tenen la voluntat de no fer res d’allò que el poder els obliga a fer. La seva actuació, que han triat amb total llibertat, fa visible la violència potencial del món. Fracassen deliberadament, i és en el fracàs que triomfen. A qui se’ls estima, però no comparteix les seves idees ni la seva obstinació deslligada de tot i de tothom, li fan pena i li fan ràbia. Una mare desolada afirma, davant la mort que ha escollit el seu fill: «Això és una manera nova de morir: ara la víctima mateixa demana al botxí que la fereixi.»

Les vides de sants han estat –i en certa manera encara són– el model de les vides imaginàries o reals dels artistes. Ens embadaleixen les històries dels escriptors màrtirs o amb vocació de màrtir. Bona part de la literatura més radical dels últims cent anys es complau en la negació del món; els seus representants es lliuren, com sant Sebastià, a les delícies d’un masoquisme autista.

Ara, però, que tothom es dedica a redescobrir la seva «espiritualitat» i a predicar-la als altres, l’escriptura es va fent cada vegada més mundana, cada vegada més arrelada en la geografia i en la història, cada vegada més aferrada a la vida. I això també vol dir: menys escapista i més valenta.

Advertisements

4 thoughts on “Els sants de l’escriptura

  1. Tinc la sensació que aquí intenta abarcar amb molt poques paraules un camp enormement vast. Per això podríem relativitzar això de que “la literatura més radical dels últims cent anys es complau en la negació del món” (per exemple, m’ha pillat llegint Joyce, i trobo que molts dels seus acudits no s’expliquen sense tenir en compte que ell possiblement va fer molta vida de bar) si no fos que ja ho fa vostè prudentment. Però al capdavall és així: bona part d’aquesta literatura radical, d’altra banda, s’ho pot permetre perquè, si el retir al desert fracassa, sempre tenen plat a taula. No necessiten pactar.
    I aquí tinc el desacord. No veig que una literatura mundana sigui més valenta. No necessàriament. Difícilment, diria jo. Com no m’ho plantegi com una mena de materialisme, o de realisme. Que no és cap cosa d’avui. Ni “arrelada en la vida”; el tema de la “vida” crec comença a ser una mena de clixé, un naip per llençar sobre la taula a l’hora de discutir sobre poètiques, sovint sense plantejar-se bé què implica; i això per molt que quan sentim parlar de “vida” a tots ens és difícil estar-hi en desacord. Perquè també obre tot d’interrogants difícils de resoldre en una sola frase: si jo estic fent l’amor amb algú, ¿m’aturaré per escriure el que sento o arribaré fins al final? ¿Ho escriuré després, amb el risc que m’ho deformi el record? ¿O que m’ho deformi el que d’altres han escrit abans que jo? ¿O el que el meu públic (crec que) espera? L’escriptura s’arrela en la vida però ¿significa això que ve determinada completament per la vida? Perquè, seguint amb l’exemple de Joyce, puc elucubrar amb la seua vida de bar, però vora això també hi ha les hores de colzes llegint Giambattista Vico. Etcètera.
    Salut!
    j.t.

  2. Tenia la lleugera sospita que, si passàveu per aquí, no trigaríeu ni un minut a desmuntar-me les fal·làcies… Teniu tota la raó en la vostra crítica al vitalisme, i en part la comparteixo, tot i que, com veieu, sovint caic en la temptació. L’apel·lació a la vida pot ser, sí, una manera de dissimular la mandra o la manca d’ofici. Amb tot, em semblava que la contraposició es plantejava en uns termes que tenien un cert sentit: enfront d’un autisme deliberat, la referència a la “vida” volia ser una manera de designar una mena de literatura que, en comptes de refugiar-se en una puresa estètica deshumanitzada, per dir-ho amb Ortega, estava oberta a la història, a les necessitats del present, a la geografia (no necessàriament a la “vida de bar”: em ve al cap Sebald). És cert que la contraposició està feta prou pel broc gros per ser injusta amb un gran nombre d’autors i d’obres. Però sense afirmacions una mica injustes no hi hauria polèmica, i en j.t. segurament no deixaria comentaris…

    L’afegitó final “menys escapista i més valenta” és, ho reconec, més difícil de justificar, perquè, tot i que es presenta com una descripció, és en bona mesura un desig. Certament, hi ha valentia tant en les obres literàries «pures» que aspiren a «suplantar Déu» com en les que proven de construir un discurs diguem-ne contingent. Però els panteons futurs ens afecten menys que, per exemple, els debats sobre la manera com la història condiciona el nostre present i les nostres experiències individuals. ¿Abordar aquesta segona mena de qüestions és ser més valent? Dependrà de cada obra, naturalment. Però, al capdavall, potser tots plegats ens hi juguem més coses, en aquesta mena de debats, i estaria bé que la literatura no els deixés exclusivament en mans dels sociòlegs.

  3. Touché. Em fareu agafar complex de Pepito Grillo; però cal dir que el post el vaig llegir el dia que es va publicar, o sigui que he trigat més d’un minut.
    En realitat, amb això de la “vida” no us havia entès, sospito. És a dir, si pensàveu en Sebald… no, no us havia entès. Però és el que us deia del clixè: hom sol pensar més aviat en Hemingway, o en Jack London, o en gent d’aquesta amb força anecdotari exòtic, per bé o per mal.
    I, en realitat, estic d’acord amb el “menys escapista i més valenta”, sobretot com a desig; sobretot ara que la gent descobreix espiritualitats, etc. etc. A mi el que em grinyolava era “mundana”; per una qüestió de connotacions, sento l’adjectiu i immediatament penso en desfilades de moda i taules de canapès…

  4. Doncs si grinyola deu ser per alguna cosa… M’he permès fer trampa i introduir una petita modificació silenciosa en el text per fer-lo una mica menys ambigu. Una abraçada!

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s