L’esfera de l’ésser

En el principi hi hagué una munió de monstres, déus i herois. Hem intentat posar-hi ordre i entendre’ls, però continuen essent una gernació descontrolada. Els rapsodes n’explicaven les històries, sempre parcials i mudables. De l’esforç immens que implicava recordar aquella multitud, els rapsodes no se’n consideraven capaços tots sols, i invocaven les Muses, filles de la Memòria, perquè els ajudessin. Les Muses –cantaven els rapsodes una vegada i una altra– saben totes les coses que són, totes les que seran i totes les que foren. Les coses que són, les que seran i les que foren: la multiplicitat desbordada del món i la impotència de l’ésser humà.

Parmènides d’Èlea va néixer en aquest món lluminosament impenetrable. I va fer un esforç suprem per penetrar-hi, a la recerca de la llum que ell considerava vertadera. Va escriure un poema filosòfic en la mateixa mena de versos que empraven els rapsodes per cantar els déus i els herois. En el seu text, la deessa que li revela la veritat ja no parla de totes les coses que són, totes les que seran i totes les que foren. Parla, simplement, d’«allò que és», τὸ ἐόν, en un singular desconcertant. L’esforç de Parmènides és un esforç de simplificació. Tots els monstres, tots els déus, tots els herois queden reduïts a una unitat esfèrica, eterna, immòbil. El pensador només troba pensable l’ésser unitari, impermeable a tota feblesa. La resta queda relegada a un àmbit en certa manera indecidible, poblat de paraules merament arbitràries.

La història múltiple i descontrolada va venjar-se de Parmènides mutilant-li el poema. Ara no podem llegir-lo sencer; no sabem del cert en quina mesura, en alguna secció perduda, es rescatava la diversitat de l’ésser. Sigui com sigui, Parmènides, amb l’ajuda de la seva deessa severa i gelosa, va aconseguir clavar el seu ésser esfèric, com un far, a la riba del mar de totes les coses que són, totes les que seran i totes les que foren. Per més que el seu ésser fos únic, no va poder abolir la resta de l’existent. Ara, com succeeix amb tot far, és perillós apropar-s’hi: qui ho intenta ha d’estar preparat per a tota mena de naufragis.

Advertisements

4 thoughts on “L’esfera de l’ésser

  1. Parmènides si que reconeix la multiplicitat, és la via de la doxa, de la opinió. EN aquest sentit, el que diu parmènides és que la múltiplicitat canviant que ens mostren els sentits és aparent, perquè resulta ser sumament discutible i parcialista. En canvi, en el fons de la multiplicitat s’ha de veure que tot és U. de fet, aquesta idea la recuperà Einstein via Schopenhauer, Einstein quan desenvolupa la tº geenral de la relativitat pensà que l’univers s’havia de considerar com un immens camp gravitacional esfèric de 4 dimensions. En aquest sentit, dia que la multiplicitat no eren res més que singularitats aparents d’aquest camp homogeni, etern, perfectament continu. Tanmateix, el descobriment del corriment del vermell de les galaxies feu que el jueu hagués d’abandonar la idea.

    Molt bó el post.

  2. Tens raó: la via de la doxa reconeix la multiplicitat. Però es tracta d’una via que s’oposa, en el poema de Parmènides, al camí de la veritat. Difícilment es pot parlar d’un rescat de la diversitat de l’ésser, doncs; més aviat s’insisteix en la falsedat -en el caràcter merament aparent- de la multiplicitat. Ara bé, com que la part del poema que parla de la doxa està terriblement mutilada, sempre em sembla problemàtic fer afirmacions gaire rotundes sobre aquesta qüestió. Pel que fa a Einstein, m’aplico la sentència de Wittgenstein: guardo silenci sobre allò que ignoro.

  3. Si t’interesa el tema hi ha un llibre que recull un munt d’articles d’Einstein anomenat “Les meves idees i opinions”. Tot i que en parla en diferents llocs sobre aquest tema de veure la realitat com una esfera quatridimensional, per exemple en un article anomenat “geometria i experiència”, potser el més clar de tots és un article anomenat “física i realitat”.
    I de fet, unha de les coses que a mi em semblen més curioses d’aquesta similitud entre el pensament de Einstein i el de Parmènides rau en el fet que els dos critíquen la física (o filosofia) de les multiplicitats (Einstein diu la física dels corpuscles)per la mateixa raó: afirmen que aquesta física es fonamenta sobre una contradicció.

    En fi, per mi aquestes coses son summament curioses…

    Salut i segueix amb el blog.

  4. Jo pense que Parmènides es dirigeix al ser humà per la seua capacitat i llibertat de salvar les aparences o no fer-ho, animant-lo a seguir el camí de la veritat en això, donant per suposat que la realitat com a tal sí les salva, però el comú dels homes no. Pot ser una idea viable.

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s