Quatre vides

1

El poeta Andreas Kalvos, nascut a l’illa de Zante l’any 1792, va escriure odes a la llibertat, al coratge, a la pàtria i a la virtut en un grec terriblement arcaïtzant, justament mentre els seus compatriotes combatien per alliberar-se del domini otomà. Després de publicar els seus poemes, va viatjar a la Grècia continental per tal de lluitar amb les armes contra l’opressió i fer realitat els ideals que cantava en els seus versos. Al cap d’un parell de mesos va tornar a la seva illa, aleshores sota domini britànic. No va posar mai els peus a la Grècia alliberada. Tampoc no va escriure mai més cap poema.

2

El relat Die Jesuitenkirche in G., d’E. T. A. Hoffmann (1776-1822), inverteix el mite de Pigmalió. Aquí no es dóna vida a cap estàtua: Berthold, un pintor obsedit per l’obra perfecta, es desfà de la seva muller i del seu fill per tal de recuperar la capacitat artística que tenia quan la seva dona era només un ideal de la seva imaginació. Perquè el seu art pugui viure amb vida pròpia i no sigui un mer plagi de la realitat, primer ha de matar la vida real. Si no, Berthold el sent com una degradació, com una pantomima mancada d’esperit. Malgrat tots els èxits provisionals, aquest art és una maledicció per a aquell a qui ha estat concedit el do de realitzar-lo i per als desgraciats que l’envolten. Berthold s’acaba suïcidant, naturalment.

3

El pintor Henry Fuseli (1741-1825), suís de naixement i anglès d’adopció, s’interessava molt per Miquel Àngel i l’estètica classicista, però ha passat a la història com un dels grans mestres del mal gust. En els seus quadres hi ha una de les concentracions de quincalleria sinistra més remarcables de la història de l’art. Sembla que ell no va ser conscient de la seva pròpia excentricitat. Me l’imagino feliç pintant els seus monstres entendridors. Això encara em deixa més intranquil.

4

Abans que l’art es convertís en una disciplina custodiada per una comunitat d’entesos, hi hagué altres formes de saber que una minoria es reservava per a si mateixa. Les històries que ens han arribat d’aquelles èpoques potser ens poden ajudar a pensar el món artístic d’avui. Hípasos fou el primer filòsof pitagòric que, trencant el jurament de fidelitat al seu grup, va divulgar per escrit un descobriment matemàtico-filosòfic del mestre Pitàgoras. L’escriptura, aleshores, era un invent nou, i permetia que el saber (o una aparença de saber) circulés d’una manera desconcertant. Els altres membres de la secta van expulsar Hípasos i van erigir-li una estela funerària: per a un grup tan compacte i dotat de tant poder polític com el pitagòric, aquest acte era una manera eficaç de decretar la mort social de l’individu. La mort real li arribà poc després, de mans d’un déu, que va fer que s’ofegués a alta mar, com mereixen els perjurs. Això va passar fa uns dos mil cinc-cents anys (si és que va passar).

(Aquestes quatre vides, juntament amb una cinquena història, han aparegut abans a Centdanses.)

Advertisements

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s