Recompondre el ritme

1.

Clemenceau, quan encara era periodista, va dir a un noi que començava a treballar al seu diari: «Quan escrigui un article, ha de seguir sempre l’ordre lògic: subjecte, verb, objecte. Sempre subjecte, verb, objecte. Si vol fer servir un adjectiu, pugi a la tercera planta i pregunti’m si és necessari.»

En una altra ocasió, un francès que no devia ser l’aprenent del diari de Clemenceau, no entenia, en una reunió, el discurs d’un alemany. En preguntar en veu baixa de què parlava, va rebre per resposta: «Attendez le verbe!»

2.

Aquestes anècdotes em vénen al cap sovint, darrerament, mentre faig els últims retocs a la traducció de Goethe que, si tot va bé, sortirà a la tardor. Entre l’alemany i les llengües romàniques —sobretot la francesa, tan pulcra, tan clàssica— hi ha una gran diferència en les expectatives que generen en el lector o en l’oient, en el ritme amb què diuen les coses. No és una qüestió mecànica d’ordre de les paraules: té molt a veure amb la manera com flueix la llengua, com es construeix el pensament, com es busca l’expressivitat.

Un dels fets essencials de l’alemany és la construcció en marc o Rahmenbau. En aquest idioma el verb serveix molt sovint per cloure una part del pensament i fer de l’oració una totalitat completa. És força habitual que les obres científiques exagerin aquesta característica de la llengua fins a límits difícilment suportables (un anglès deia que, en aquesta mena d’obres, quan són escrites en alemany, els verbs no apareixen fins al segon volum). Però, en mans dels bons estilistes, la construcció en marc és un recurs meravellós per conferir ritme i sensualitat a les paraules. Diria que tothom qui aprèn l’alemany acaba sorprenent-se de les potencialitats d’aquest fenomen; fa uns quants anys, una actriu d’origen turc que havia començat tard a parlar-lo confessava el plaer amb què assaboria les paraules de la seva llengua d’adopció, la delectança lleugerament sàdica amb què controlava el ritme sintàctic i despertava expectatives en el públic.

3.

En la traducció, aquest ritme concret no es pot reproduir. Amb uns recursos completament diferents, cal recompondre’n un altre que hi apunti (des del punt de vista de qui llegeix l’original) i que funcioni tot sol (des del punt de vista del lector de la traducció). La cadena de sadismes s’allarga: l’original tantalitza el traductor, el traductor se’n venja desarticulant-ne treballosament el ritme, i finalment el lector, el gran cabró sàdic, llegeix la traducció com si fos un original.