Recompondre el ritme

1.

Clemenceau, quan encara era periodista, va dir a un noi que començava a treballar al seu diari: «Quan escrigui un article, ha de seguir sempre l’ordre lògic: subjecte, verb, objecte. Sempre subjecte, verb, objecte. Si vol fer servir un adjectiu, pugi a la tercera planta i pregunti’m si és necessari.»

En una altra ocasió, un francès que no devia ser l’aprenent del diari de Clemenceau, no entenia, en una reunió, el discurs d’un alemany. En preguntar en veu baixa de què parlava, va rebre per resposta: «Attendez le verbe!»

2.

Aquestes anècdotes em vénen al cap sovint, darrerament, mentre faig els últims retocs a la traducció de Goethe que, si tot va bé, sortirà a la tardor. Entre l’alemany i les llengües romàniques —sobretot la francesa, tan pulcra, tan clàssica— hi ha una gran diferència en les expectatives que generen en el lector o en l’oient, en el ritme amb què diuen les coses. No és una qüestió mecànica d’ordre de les paraules: té molt a veure amb la manera com flueix la llengua, com es construeix el pensament, com es busca l’expressivitat.

Un dels fets essencials de l’alemany és la construcció en marc o Rahmenbau. En aquest idioma el verb serveix molt sovint per cloure una part del pensament i fer de l’oració una totalitat completa. És força habitual que les obres científiques exagerin aquesta característica de la llengua fins a límits difícilment suportables (un anglès deia que, en aquesta mena d’obres, quan són escrites en alemany, els verbs no apareixen fins al segon volum). Però, en mans dels bons estilistes, la construcció en marc és un recurs meravellós per conferir ritme i sensualitat a les paraules. Diria que tothom qui aprèn l’alemany acaba sorprenent-se de les potencialitats d’aquest fenomen; fa uns quants anys, una actriu d’origen turc que havia començat tard a parlar-lo confessava el plaer amb què assaboria les paraules de la seva llengua d’adopció, la delectança lleugerament sàdica amb què controlava el ritme sintàctic i despertava expectatives en el públic.

3.

En la traducció, aquest ritme concret no es pot reproduir. Amb uns recursos completament diferents, cal recompondre’n un altre que hi apunti (des del punt de vista de qui llegeix l’original) i que funcioni tot sol (des del punt de vista del lector de la traducció). La cadena de sadismes s’allarga: l’original tantalitza el traductor, el traductor se’n venja desarticulant-ne treballosament el ritme, i finalment el lector, el gran cabró sàdic, llegeix la traducció com si fos un original.

Advertisements

5 thoughts on “Recompondre el ritme

  1. Oh, “tantalitzar”, quin verb més maco. Això em fa pensar que, de fet, però, tot el bullit de traduir s’enceta amb un pessic de masoquisme…

  2. Benvolgut Raül,
    M’ha encantat la teva entrada. Fantàstiques totes les anècdotes. Penso que tothom, d’una manera o altra, sentim un plaer indescriptible també quan violentem o aprofitem al màxim les possibilitats que ens ofereix la llengua que aprenem. Felicitats pel blog i per les traduccions.
    Xavier

  3. M’agraden els teus posts, les teus reflexions…No puc imaginar un treball més complicat i alhora reconfortant que el de traduir. Interpretar, reescriure, trobar la paraula sense que siga la teua…

  4. Bones. Sóc el David Gálvez, un dels quatre “perpetradors” del blog “Diccitionari”. Suposo que ja has vist que et citem, oi?

    Molt bon article. Molt bones anècdotes literàries.

    Això del spannung del verb alemany és un gran clàssic… Recordava arran del teu text les múltiples bromes de Mark Twain sobre la llengua alemanya i en concret aquella sobre el verb “retardat”: “Whenever the literary German dives into a sentence, that is the last you are going to see of him till he emerges on the other side of his Atlantic with his verb in his mouth.” [“Sempre que el literat alemany se submergeix en una frase, n’és la darrera cosa que d’ell veuràs fins que emergeixi a l’altre cap de l’Atlàntic amb el verb a la boca”] (A Connecticut Yankee in King Arthur’s Court).

    Salut!

    1. Encantat, David. Sí, ja havia vist que citàveu coses d’aquest blog, i us ho agraeixo. Justament va ser amb les hipèrboles de Mark Twain que vaig començar a veure la part còmica de la qüestió… Salut!

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s