L’art d’homologar

1.

En les seves lliçons sobre Joaquim Ruyra, Caterina Albert i Josep Pla, que s’acaben de publicar en una edició d’Oriol Ponsatí-Murlà, Gabriel Ferrater explica que les cultures estan formades per cercles concèntrics que van des del més particular (l’individu, la família, el poble, el barri) fins al més universal (els valors suprems de la civilització, per dir-ho a l’antiga). En el cas de les cultures ben constituïdes, és a dir l’anglosaxona i la francesa, es produeix una transició fluida entre els diversos cercles. Ferrater posa l’exemple d’una família burgesa de Bordeus que considera imprescindible que el seu fill sàpiga grec i llatí: la família, d’aquesta manera, lliga la seva quotidianitat amb valors que representa que aleshores eren reconeguts per tothom (per tothom que comptés). A Catalunya, en canvi, hi ha una zona de ningú, una manca de connexió, entre els cercles més particulars i els més universals. La cultura dels erudits, tancada en cambres resclosides, està deslligada de l’anar fent de la gent, que és literàriament irrellevant. Ferrater va pronunciar aquestes lliçons en l’època en què encara estava de moda dir que no hi havia novel·les catalanes, però la idea de fons continua tenint interès.

Doncs bé, una de les funcions de la crítica de Ferrater és justament ocupar aquesta zona de ningú que separa el particular de l’universal. Ocupant-la, contribueix a connectar aquests dos àmbits, a trobar allò que hi ha d’universalment rellevant en les proses que critica i, per tant, a donar un punt de vista universal a la cultura catalana. La fatxenderia pirotècnica que solen traspuar els seus textos i la violència conceptual que despleguen deriven d’aquesta elevació del punt de vista, d’aquesta voluntat de parlar des d’un pla intel·lectual equiparable al de la crítica anglofrancesa. Es tracta d’un plantejament que li permet, per exemple, valorar Solitud com un text que articula amb coherència un sistema de símbols eròtics interpretables des de la psicoanàlisi de Freud. ¿Aquest tret concret fa més bona l’obra de Caterina Albert? No necessàriament. Però l’eleva a un pla de comprensibilitat més universalment homologable.

2.

Després d’escriure el text anterior, trobo, en La vida amarga de Josep Pla, l’observació següent: «Per davant de la casa, hi passava el riu, el tren i la carretera, la carretera de Cascais, que és en realiat la carretera de Sintra. Hi ha una novel·la d’Eça de Queiroz que es titula precisament El misteri de la carretera de Sintra. Les coses que tenen prestigi literari semblen més boniques.»

3.

Queda pendent per un altre dia discutir què signifiquen els adjectius particular i universal, en literatura.

Anuncis

2 thoughts on “L’art d’homologar

  1. Excel·lent reflexió, Raúl, que particularment em resulta d’allò més útil per al curs que estic fent. Si no et sabés greu, et prendria algun paràgraf per generar debat en aquest sentit.

    Per cert, ben retornat: després de deixar-ho en Sadurní, m’hauria quedat doblement orfe de blocs de referència si La casa en obres hagués plegat també…

    Una abraçada,

    Jordi

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s