Entre el 1791 i el 1794, mentre li arribaven les notícies desconcertants de la Revolució Francesa, Goethe es va interessar sobretot per les ciències naturals. Fins i tot va imaginar-se que s’oblidaria de la literatura i que l’òptica i la biologia arribarien a ser la seva ocupació exclusiva. Enmig del caos humà del moment, l’estudi de la natura —de les seves lleis i la seva manera calmosa i sistemàtica de desenvolupar-se— es presentava com una garantia d’estabilitat.
En el camp de la creació artística, el desconcert d’aquells anys el va portar a fer provatures de tota mena. Goethe va intentar respondre a les necessitats de cada moment recorrent a una gran diversitat de gèneres literaris, des de la comèdia fins a l’èpica burgesa, passant pel teatre polític i la novel·la satírica. Els textos, però, van quedar quasi sempre inacabats, perquè el món es movia més de pressa que la ploma. Les Converses d’emigrats alemanys, publicades el 1795, s’insereixen de ple en aquesta època de replantejaments i alhora segellen la fi de la crisi creativa del seu autor.
Doncs bé: aquestes Converses d’emigrats alemanys acaben d’arribar a les llibreries en la traducció que en vaig fer aquest estiu. Si les aneu a buscar, hi trobareu una colla d’alemanys exiliats a causa de la Revolució Francesa, enfrontats políticament, que s’expliquen històries insòlites: la literatura que es posa a prova a si mateixa.
——
Si us ve de gust, podeu llegir unes quantes pàgines del llibre, i també la crítica que Jordi Llovet va publicar a El País («Quadern», 18 de novembre del 2010).
La casa en obres 