L’escarni de l’art

Monet, DejeunerLe déjeuner sur l’herbe, d’Edouard Manet, va ser exposat el 1863, juntament amb una selecció de les obres no escollides per al saló oficial, al Salon des Refusés, que el públic visitava amb la tranquil·litat de tenir llicència per riure’s de l’art que hi trobaria. I es veu que el de Manet era dels quadres que més escarnis van suscitar. La pintura representa, aparentment, un petit idil·li al mig del bosc, i la ment se’ns en va cap a la tradició bucòlica europea, que ha creat un model de pastor educat que parla en vers i sap admirar la natura. Però aquí no hi ha pastors, sinó dos homes amb vestits contemporanis que han fet una escapada dominical per reposar dels tràfecs urbans: és evident que, si es posessin a recitar versos i tocar la flauta, farien el ridícul. La placidesa de la cadernera que sobrevola els personatges i de la noia vestida de blanc que cull flors al fons es revela, al costat dels dos homes, no pas com una manifestació de naturalitat idíl·lica, sinó com una reproducció irònica de motius clarament artificiosos. En les deixalles que hi ha a l’esquerra es mostra, potser per primera vegada d’una manera prominent en la representació artística, el que passa quan l’home s’evadeix enmig de la natura: que l’embruta sense escrúpols. I, finalment, el veritable centre del quadre: la dona nua, d’una nuesa enlluernadora, que es mira l’espectador amb un mig somriure maliciós i li pregunta amb la mirada si hi entén res, en aquest pastitx del qual ella forma part. Però alhora en queda una mica separada, amb el seu gest autosuficient, amb la seva indiferència envers els homes que xerren, amb la llum estranya de la seva pell, similar a la pal·lidesa que adquirien els cossos fotografiats amb els primers flaixos. La seva nuesa és una convenció sorgida d’una tradició artística, però el seu rostre la converteix en l’única figura viva de l’escena. Aquesta dualitat paradoxal és definitiva: el que sembla natural, la nuesa, és mera convenció, mentre que l’esguard i la postura que l’aïllen del quadre i acaben distorsionant-ne la unitat artística són l’únic que realment respira, l’únic que interacciona de debò amb l’espectador i aspira a obtenir-ne una mirada meditativa. Totes les infraccions de les regles acadèmiques que veiem en el quadre —la il·luminació inversemblant, la incoherència de les proporcions, la manca de fusió de les parts en el tot— intensifiquen la dislocació central que comporta la mirada de la dona, alhora dins i fora del quadre, alhora art i escarni de l’art.

¿Qui es reia de qui, el públic del quadre o el quadre del públic?

Advertisements

7 thoughts on “L’escarni de l’art

  1. En la reproducció aquesta costa d’adonar-se’n, però a la part superior central del quadre, entre les branques, hi vola un ocell (un pit-roig, em sembla; vaig estar anys veient imatges d’aquesta pintura sense adonar-me que hi era) on algú hi ha vist una paròdia, o un escarni, de la imatgeria habitual de l’Esperit Sant.
    Més llenya, vaja.
    Salut!

  2. És perfecte. No se m’havia acudit. D’altra banda, és veritat que l’ocell no pot ser de cap manera una cadernera, com dic en el text (ignoro com he arribat a aquesta conclusió…), sinó alguna cosa semblant a un pit-roig. Deixo la pífia per a escarni de la meva ignorància ornitològica. Està bé que hi hagi una columba palumbus de guàrdia que defensi els companys de classe (en el sentit biològic del terme). Salut!

  3. Mmm, ni vostè ni jo. L’animalet, m’informa l’amiga ornitòloga, és un pinsà borroner mascle (Pyrrhula pyrrhula), altrament dit bec-tort.
    Salut,
    p.c.

  4. Miri què he trobat:

    “The bird in flight was first identified as a bullfinch by Wayne Andersen in his article, “Manet and the Judgment of Paris,” first published in ArtNews in February 1973 […]. Andersen argues that the bullfinch amounts to a symbolic transformation of the winged Victoria in the ‘Judgment of Paris’ and more broadly that the Déjeuner must be seen in relation to Raphael’s composition as a whole […]. My reading of the bullfinch as evoking the dove of the Holy Ghost, hence religious painting as a genre, responds not just to the iconographical connotations of the hovering bird in Manet’s picture but also to the bird’s excessiveness and outrageousness, the impossibility of integrating it within any real-world narrative/descriptive scheme. It is the sign within the ‘Déjeuner’ of the uncanny and preposterous, the intervention of something ‘beyond’ realism as the latter was then understood” (Micheal Fried, ‘Manet’s Modernism’, 1998).

    Independentment de la interpretació, hi ha un fet que m’intriga: el quadre s’exposa el 1863 i, si és cert el que diu l’autor, la primera vegada que un crític d’art identifica l’ocell amb un pinsà borroner és el 1973. Cent deu anyets dels crítics d’art contra un parell d’hores de la seva amiga ornitòloga…

  5. Molt interessant el comentari del quadre, Raül. M’ha traslladat a les classes d’història de l’art de COU, davant la pantalla de diapositives, la classe a les fosques i algun ronc que acompanyava l’explicació del professor. Cercant a la xarxa, he vist que se n’han fet moltíssimes versions, del quadre. En aquesta adreça en trobaràs algunes, com també el gravat “El judici de Paris” del qual es parla en el comentari precedent: http://www.bobkessel.com/2009/06/03/le-dejeuner-sur-lherbe-by-bob-kessel/

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s