En el règim de novetats en què sobrevivim, els llibres desapareixen de les llibreries en poques setmanes i d’aquest món en no gaires mesos, perquè ocupen massa espai als magatzems. I gairebé sempre acaben desapareixent també de la nostra memòria sense deixar-hi cap rastre, com si no hi haguessin entrat mai. Mirar enrere i recordar un llibre imponent, d’aquells que s’endinsen en un tros de vida amb més profunditat del que havíem cregut que era possible, un llibre que desafia els mecanismes de destrucció que hem creat, és un fet excepcional. A mi, això em passa amb un dietari esplèndid que l’Enric Sòria va treure fa cosa de sis anys: La lentitud del mar. Us podeu imaginar, doncs, l’alegria amb què vaig llegir la crítica de les Converses d’emigrats alemanys que Sòria va publicar fa unes quantes setmanes a la revista TimeOut. La copio a continuació, amb el permís de l’autor.
Converses d’emigrats alemanys
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832) és admirat sobretot per la seua proteica poesia i el seu teatre –amb el Faust al davant–, però en el seu temps, el que el va catapultar a la fama va ser una novel·la, Les desventures del jove Werther, llavors molt innovadora, que ha conservat intacta la seua capacitat de fascinar els més diversos lectors. A més del Werther, Goethe va escriure un grapat de relats i dos extenses novel·les, Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister i Les afinitats electives, de portentosa complexitat simbòlica –sobretot la primera–, originalitat i ambició, que han quedat com dos monuments d’un mode molt divuitesc d’entendre la literatura, tot concertant el gran art amb la pedagogia moral. I també hi ha les Converses d’emigrats alemanys, ara traduïdes per Raül Garrigasait, editor de la nova etapa d’Editorial Alpha.
En l’epíleg del llibre, el traductor explica amb molt d’encert les penoses circumstàncies que voltaren la seua escriptura i els propòsits que la menen. El lector català farà bé de llegir aquest epíleg amb deteniment, perquè se les heu amb un relat de relats astut i irònic, que diu molt entre línies i que tot just deixa entreveure una voluntat alhora polèmica i constructiva. Al capdavall, Converses d’emigrats alemanys és un diàleg d’exiliat, cosa que pot passar desapercebuda al lector desatent.
El consol de la narració
Goethe va escriure aquest llibre quan la Revolució havia arribat a Alemanya. Les tropes franceses travessaven el Rin, Magúncia proclamava la república i combats i saquejos sacsejaven el país. Per a l’autor, aquest va ser un temps de crisi creativa i replantejament intel·lectual.
En el relat, una família benestant ha hagut d’abandonar les seues possessions a causa de la guerra i troba recer en una vil·la rural. Allà, les disputes polítiques estan a punt de destruir el grup. Per això, decideixen dedicar el seu oci forçós a la narració de petites històries, a la manera del Decameró de Boccaccio. Amb tot, els recels continuen. Els primers relats són ambigus i maldestres, i no acontenten tothom. A poc a poc, però, els relats prenen cos, són més intrigants i atractius, i els reptes morals que plantegen es presten més a una discussió desapassionada. Tanca el llibre un Conte enigmàtic, d’imaginació exuberant, on triomfa la llibertat de la fantasia creadora, mentre es regenera –dins aquest món de faula onírica– l’harmonia social.
La literatura, art reflexiva
Podria semblar que, amb això, Goethe ens presenta la literatura com a opiaci apaivagador de les tensions socials, com a instrument d’alienació. Res més contrari a les seues intencions. Més aviat, el que Goethe insinua és que, també en temps de crisi, aquest art reflexiu que és la literatura continua sent una eina de coneixement i de comunicació que permet la cohesió i la millora socials.
El cercle de narrador i oients (o lectors), examinant per mitjà d’històries amb sentit la realitat humana, és una comunitat civilitzada i civilitzadora. I per això la seua acció en el món no és escapista ni dissolvent, sinó que és constructiva i real, com ho és el poder fascinador de la faula última, que sustenta jovialment un ideal que venç l’angoixa i afirma el poder transfigurador de l’harmonia. Mentre els exèrcits lluiten a les dues vores del riu, Goethe proposa la construcció del pont magnífic del diàleg.
Enric Sòria
(TimeOut Cultura, 30 de gener-5 de febrer del 2011, p. 24) (PDF)
La casa en obres 