La caritat del llenguatge

Per a Ramon Llull, les paraules no són belles primordialment per la seva sonoritat, per la seva forma, sinó pel valor de l’ésser que signifiquen. Cavall és un mot més bell que rosa, perquè, en l’escala de la creació, els animals ocupen un lloc més elevat que les plantes. Així mateix, la paraula àngel és superior a home, i enteniment a pedra. Portada aquesta concepció a l’extrem, el discurs més bell consistiria en una repetició infinita de la paraula Déu. La teoria lul·liana de la bellesa verbal anul·la els dilemes estilístics i resol el problema de la traducció, perquè pressuposa que l’estructura ontològica subjacent és prèvia, comuna als idiomes naturals i igualment accessible a tots ells. (En la poesia postsimbolista trobem una herència remota d’aquesta visió: les paraules poètiques que hi abunden –silenci, mirall, buit, no-res, abisme– tenen sempre un deix metafísic, com si no fossin ben bé d’aquest trist món sublunar, com si es tractés de fites que delimiten la tragèdia existencial d’un home caigut del cel.)

Llull clou la seva Retòrica nova (per cert, l’edició d’Obrador Edèndum és excel·lent) amb deu exemples sobre la caritat. El darrer de tots porta l’epígraf: «Com la caritat fa belles les paraules lletges.» Parla d’una dona humil que voldria, si sabés en quina estança habitava Déu, netejar-li la casa, rentar-li els plats, preparar-li el menjar, fer-li el llit i rentar-li els peus amb aigua calenta. Un vell renya la dona perquè la seva pregària «fàtua i lletja» no es correspon amb la veritat, és a dir amb l’evidència que el Déu omnipresent, omnipotent i etern no podria viure mai en cap estança. Amb tot, més endavant, malgrat que les paraules de la dona no designin pròpiament l’ésser (com, segons la preceptiva lul·liana, haurien de fer per ser belles), l’ancià reconeix que la seva caritat les omple de bellesa. Així, a l’últim moment, tot el castell de la retòrica metafísica se’n va a terra. I d’aquest esplendorós esfondrament en resulta la veritable bellesa del llenguatge.

Advertisements

9 thoughts on “La caritat del llenguatge

  1. Així, el castell de la retòrica metafísica no se’n va ben bé del tot a terra, no? Més aviat es transforma en la bastida necessària perquè la pregària de la dona humil es pugui interpretar fent un salt místic performatiu. Perquè l’ancià, gràcies al contrast, pugui clavar una coça a la bastida i entendre l’autèntic valor de les paraules de la dona. Per fer això cal la bastida, però.

  2. La bastida és el punt de partença, però les paraules de la dona són, des de l’òptica de la retòrica ontològica o metafísica, objectivament lletges, perquè són falses i, a més, rebaixen la dignitat de l’ésser del qual parlen. Per això reconèixer la bellesa d’aquestes paraules és una manera d’ensorrar la teoria. La teoria es podria fer servir, encara, però no servirà per entendre aquesta bellesa. La caritat és això: la destrucció de les formes més o més solidificades d’entendre el món i de tractar-hi. A la llarga, resulta literalment insuportable, esclar, i és reconfortant i necessari retornar als automatismes apresos.

    1. Moltes gràcies per l’aclariment!
      Perdona que doni la tabarra, però entenc que perquè la caritat pugui fer el seu fet i tornar bella la lletjor –donar una bellesa nova– cal que hi hagi alguna cosa per “destruir”. És en aquest sentit que deia que la bastida potser cal més del que sembla, per poder-la invertir. El que es presenta com un enderroc és una inversió. Un truc místic?

      1. Passavolant: gràcies a tu pel teu comentari. Em costa parlar de truc en aquest context. Crec que té més sentit veure-ho així: Llull intenta formalitzar el cristianisme, però hi ha alguns aspectes d’aquesta tradició que es resisteixen al tipus de formalització lul·lià (¿potser a tota mena de formalització?). Són els instants en què es desborda el sistema; els entenc com a irrupcions de la caritat. Per mi, són els moments més interessants de Llull.

      1. Potser, no t’ho sabria dir. En la pàgina de la ‘Retòrica nova’ que comento no s’hi fa referència. Aquí, el punt de vista és més aviat humà, mentre que la Gràcia pressuposa un punt de vista diví, sovint impenetrable i invisible per als homes. ¿I la bellesa no és justament la cosa més visible que hi ha?

        Al capdavall, en termes d’història del llenguatge, caritat i gràcia són el mateix: χάρις. ¿En quin moment se separen, si és que se separen realment? Quants llibres de teòlegs encara per obrir…

  3. Tot això de la bellesa i Llull decau una mica si llegim l’aplicació de l’Art general ultima a la retòrica i si ens mirem detingudament tots els truquets que ens suggereix per acolorir i embellir el discurs. Després de dir “Jesucrist” i “Maria”, és molt acolorit i bell dir “bonificar, bonificable, bonificativitat” i tota la cole de “paraules estranyes” que va fabricar. Vegeu el tom 2 de les TOLRL, amb la Ciutat del món i els superlatius entrebancatius estil “intel·lectíssim, maximant, maximable” i companyia (de fet mai no va escriure’ls en català, ho hem fet els traductors del segle XXI suant tinta). La caritat hi fa molt quan Ramon es posa poètic, però generalment, ai las, es posa lògico-deductiu. La caritat li fa falta al traductor per no mossegar el llibre que té a les mans. Paraula.

    Vegeu també l’aplicació 86 de l’Art general ultima, 1305-1308, ROL XIV, 363-365)

    A més del nivell metafísic tan bonic de la veu significativa, l’home troba que la bellesa també ha de ser una cosa pràctica. De fet també ho diu a la retòrica nova. Heus ací l’inici tal com l’ha deixat en català en Batalla:

    “Com que la paraula és el mitjà i l’instrument pel qual els parlants i els oients convenen en un únic fi, se’n segueix que com més ben ordenades i ornades siguin les paraules, més plenes seran de bellesa; i com més belles siguin les paraules, més plaents esdevindran als oients. Certament, com més plaents esdevinguin les paraules, més necessari serà que, gràcies a elles, els parlants i els oients unànimement s’uneixin en un fi. Atès que l’art retòrica s’ordena a aquest propòsit, l’objecte d’aquest art serà, doncs, la paraula ordenada, ornada i bella.
    Des de fa molt de temps volíem transmetre un ensenyament sobre la manera d’ordenar i ornar les paraules i sobre la manera de compondre parlaments [sermones componere] d’acord amb l’Art general, però ineludibles obligacions ens ho havien impedit. Sobretot ens ho impedí el fet que els parlaments exigeixen un tractament extens [ipsi sermones requirant scripture longitudinem], ja versen sobre temes molt diversos. Per aquest motiu hem redactat aquest llibre en forma de compendi, a fi de fressar un camí fàcil i útil per a compondre i redactar parlaments que, essent alhora bells i naturals, [pulchros et naturales sermones] versin sobre múltiples i diverses matèries, respectant-ne el desenvolupament i l’ordre degut”.

    La bellesa, entenc, també és l’eficàcia comunicativa. Si no, no se li hauria ocurregut de dir a l’Aplicació de l’AGU que una frase com
    “Bonus magnus et aeternus producit bonificatum, magnificatum et aeternatum”
    és bellament acolorida perquè diu la veritat en termes artístics inequívocs.

    Si compares Llull amb Dante al De vulgari eloquentia, que és coetani, es veu que Dante, que treballa dintre de la tradició retòrica de tota la vida, també parla de les paraules belles, els “magnalia” (Salute, Amore….); resulta, però, que les paraules de Dante sempre sonen be, les de Llull, en canvi, poden ser sonorament espantoses sempre i quan siguin conceptualment eficaces. Aquest tio anava per lliure i no li venia d’un pam, us ho asseguro.

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s