Escriure l’ordre, pintar el caos

Quan llegeixo Tres horas en el Museo del Prado, em meravella que s’hagi pogut arribar a escriure un llibre com aquest: tan geomètric, tan antiliterari, i alhora tan plaent per al lector. Sembla que Eugeni d’Ors es limiti a desplegar davant els nostres ulls un quadre sinòptic. Si el Museu és una metàfora de l’ordre del món, aquest text ens converteix en companys d’armes de la llum i de la forma.

La casualitat ha fet que, a no gaires metres d’El Prado, s’exposi actualment un quadre de Waterhouse, The lady of Shalott, que sembla el resum de tot allò que detestava el pantarca. A la noia de la pintura, sorgida d’un poema d’Alfred Lord Tennyson, una maledicció enigmàtica només li permetia mirar el món a través d’un mirall que li mostrava les coses que succeïen fora de casa seva. Passava les hores teixint allò que veia, fins que el mirall li va ensenyar Lancelot, i ella va intentar esguardar el món directament. El quadre capta aquest instant. La mirada que hi veiem no és la de curiositat de les criatures, ni la d’astorament dels primers filòsofs: és una mirada magnètica, atrevida i temorenca alhora, que veu perfectament el perill però ja ha renunciat a oposar-hi resistència.

Podem imaginar-nos què hauria dit Eugeni d’Ors d’aquest quadre. Que agrada especialment a aquells a qui no els agrada la pintura. Que és deliqüescent i literari (el pitjor retret que es pot fer a una obra pictòrica). Que és fàcil, infinitament més fàcil que un Mantegna. Però estic segur que els ulls d’aquesta noia haurien electritzat l’autor de Gualba, la de mil veus. Perquè l’esforç que fa l’Ors per sostreure’s a la fluïdesa romàntica és directament proporcional a la intensitat de les temptacions decadents i vaporoses que l’assetgen.

A l’inici de la seva història, la dama de Shalott contempla el món en un mirall i, allò que veu, ho teixeix en el seu mantell, que és geomètric com tots els teixits. Se situa, així, a dos graus de distància de la realitat: primer li n’arriba el reflex, després l’assimila a una forma dominada, familiar, tranquil·litzadora. Eugeni d’Ors també parteix només de representacions, i hi imposa un ordre implacable per no naufragar en el caos de la matèria. Repeteix sovint que no es pot parlar concretament de les pintures; l’únic que es pot fer és classificar-les i comparar-les: incorporar-les dins una geometria. Més enllà d’aquest ordre, ell sap perfectament què hi ha: l’horror amorf que descriu a Gualba, la de mil veus, el llibre de capçalera dels nàufrags de la vida. Allò que l’Ors temia i exorcitzava —perquè ho sentia tan a prop— és el que empeny la dama de Shalott a aixecar-se, sortir de casa i encarar-se amb les coses. Tant en aquest cas com a Gualba la pulsió determinant és l’amor sensual, l’eros destructor dels antics. La noia de Tennyson mor arran de l’aigua, l’element més indòcil a la permanència de l’ordre i de les formes, l’element d’aquell riu on és impossible banyar-se dues vegades.

Si, de Tres horas en el Museo del Prado, sorprèn que s’hagi pogut escriure un text literari amb tant d’ordre, del quadre de Tennyson fascina que s’hagi pogut donar forma, amb els recursos convencionals de la pintura, a una mirada tan propera a l’abisme. Quin dels dos camins és el bo, si és que n’hi ha cap de bo, ens toca decidir-ho a cegues.

Anuncis

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s