Llegir a poc a poc, o fer-se un lloc entre els vius

Al pròleg d’Aurora, Nietzsche va posar-hi unes paraules en què encara es nota la humitat de la tinta:

Vet aquí un costum meu d’ara que satisfà el meu gust —¿un gust maliciós, potser?—: no escriure res més que no porti fins a la desesperació qualsevol persona que tingui pressa. Perquè la filologia és aquella art venerable que exigeix dels seus practicants sobretot una cosa: apartar-se, prendre’s temps, aquietar-se, anar a poc a poc. És una orfebreria i expertesa de la paraula que només pot dur a terme feines precises i cauteloses, i que no aconsegueix res si no actua a poc a poc. Justament per això és més necessària que mai, i ens atrau i ens fascina amb tanta força, en una època de «productivitat», és a dir de pressa, d’indecent precipitació suada, que vol «resoldre-ho» tot de seguida, fins i tot qualsevol llibre, vell o nou. La filologia no resol res amb tanta facilitat; ensenya a llegir , és a dir a poc a poc, en profunditat, mirant endavant i endarrere, amb reserves, deixant les portes obertes, amb dits i ulls delicats.

Potser la distinció entre llegir a poc a poc i no fer-ho és una de les línies divisòries fonamentals del món de la cultura d’avui. Aquí no compta el respecte per cap tradició, ni tampoc l’instint de revolta, sinó només l’aposta individual. Hi ha gent que es pensa que llegir a poc a poc vol dir ajeure’s plàcidament en un prat de paraules boniques i anodines, lluny del brogit de la vida. És la mateixa gent que es pensa que Carner escrivia versos per a tietes i que no sap la mala llet que es pot concentrar en una coma, o el mastegot que et pot donar un adjectiu ben col·locat, o el trasbals que pot provocar la ideologia d’un poeta mort fa dos mil·lennis i mig. Nietzsche torna a ser l’exemple perfecte: les hores que va dedicar a desxifrar els versos grecs de l’aristòcrata Teognis van portar-lo —lentament, amb els anys— a replantejar-se la moral heretada del cristianisme. Li van permetre redescobrir que no solament pot donar-se una oposició entre la maldat i la bondat dels catequismes, sinó també entre allò que és dolent perquè és menyspreable i allò que és bo perquè excel·leix; entre allò que simplement permet sobreviure i allò que dóna valor i sentit a la supervivència. L’aspiració de llegir a poc a poc —a fons, jugant-t’hi la integritat moral— t’obliga a buscar un lloc entre els termes de l’oposició redescoberta i revalorada per Nietzsche; et posa davant abruptes parets plenes de signes inscrits que només et deixen dues opcions: escalar o fer-te enrere. Agraïm a l’atzar que tot això no estigui de moda, i que ara vulguin acabar de desballestar aquella part de la universitat que havia de potenciar la lectura lenta i intensa (tot i que només ho hagi fet rarament). Així l’aposta serà més arriscada, i per tant més bella.

Advertisements

2 thoughts on “Llegir a poc a poc, o fer-se un lloc entre els vius

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s