Raons gregues per ser exclòs de l’assemblea

A l’antiga Atenes democràtica, quan un jove feia els divuit anys, s’adreçava a les autoritats del seu districte; si podia demostrar que no era esclau, que era fill de pares atenesos i que tenia realment l’edat requerida, era inscrit en la llista de l’assemblea. El conjunt dels noms d’aquesta llista era el demos, el poble sobirà. La democràcia directa atenesa era incompatible amb l’anonimat: no es podia assistir a les reunions de la polis sense que els conciutadans del teu districte sabessin com et deies i qui eren els teus pares.

L’assemblea era la institució central del sistema. S’hi discutien i s’hi votaven tota mena de qüestions: públiques i privades, econòmiques i militars, polítiques i religioses. Hi podia participar tothom que constés a la llista, amb independència de la seva extracció social. Precisament perquè hi poguessin ser presents tots els ciutadans, també els més pobres, l’assistència era remunerada (quan tenia lloc un cop d’estat oligàrquic, una de les primeres mesures que es prenien era l’eliminació de totes les compensacions econòmiques associades als càrrecs públics). Les sessions començaven amb una pregària, pronunciada per l’herald, que també incloïa una maledicció contra qualsevol ciutadà que manipulés l’assemblea. A les persones que parlessin dues vegades sobre la mateixa qüestió en un mateix dia o que interrompessin un conciutadà, se’ls podia imposar una multa de cinquanta dracmes, que no era poc.

Ara bé, el dret de participar en aquesta institució no era inalienable. Les circumstàncies que en comportaven la pèrdua eren, entre altres: tenir un deute pendent amb les arques de l’Estat; haver malbaratat la pròpia herència; haver llençat l’escut a mitja batalla (és a dir: haver desertat); haver-se prostituït («per més bé que parli el ciutadà en qüestió», precisa l’orador Èsquines); haver pegat als pares o no haver-los assistit quan ho necessitaven. Així de simple: a qui no portava una vida privada decent, se li barrava el pas a l’assemblea.

La severitat de les exclusions era el que enfortia el sistema. Tothom controlava tothom, i tothom podia denunciar qualsevol persona de qui sospités que no havia de tenir drets polítics. La democràcia directa s’aguantava gràcies a una fiscalització estricta de la vida de cadascun dels ciutadans: això és el que Sòcrates va acceptar serenament quan el van condemnar a beure cicuta.

Deixar-se representar també és una manera de respirar més tranquil.

Advertisements

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s