L’èter de la cultura

Fa gairebé un segle, Walter Benjamin va introduir el terme percepció distreta per referir-se a l’actitud dels espectadors del cinema. Avui és temptador aplicar aquest terme a l’actitud normal de l’internauta. Ningú no pot discutir que, sigui per la raó que sigui, és molt més difícil llegir un text de deu pàgines a Internet que no pas en paper. Hi és més habitual la lectura en diagonal, o a batzegades, amb canvis bruscos de text i de tema i també de format (del text a l’àudio, al gràfic, al vídeo). El Twitter encarna a la perfecció aquest estat d’ànim: un esclat de milions de molècules de 140 caràcters que mai no s’arriben a recombinar per formar substàncies compactes. Per això un dels reptes dels fabricants d’e-readers (suposant que es preocupin per la funció dels seus aparells) és crear les condicions físiques adequades per a la lectura lineal que requereixen els textos llargs (llargs, aquí, vol dir de més de vint pàgines). Dit d’una altra manera: evitar que l’excés d’informació disponible relegui la comprensió a un segon pla.

La percepció distreta que practiquen els internautes és, malgrat els precedents detectats per Benjamin, una novetat històrica. Però l’error d’algunes interpretacions catastrofistes d’aquesta novetat és pressuposar que el naixement d’una nova actitud esborra del mapa totes les actituds anteriors. L’evolució dels mitjans demostra que les diferents maneres de crear sentit poden conviure: ens llevem escoltant la ràdio, mirem el telenotícies al migdia, naveguem per Internet a la tarda, llegim un llibre al vespre. Incorporem els diferents tipus d’atenció i els fem servir segons el moment (cosa que no vol dir que qualsevol tipus d’atenció sigui vàlid en tot moment: només cal pensar en la percepció distreta d’Internet a les escoles, promoguda per les autoritats teòricament competents).

En tot això, potser el fet més intrigant és el futur d’una metàfora. El llibre —l’objecte físic— és una representació de la unitat de sentit duradora. No és solament que tingui títol, començament i fi —això també ho tenen els fitxers informàtics—, sinó que converteix tot això en una evidència material. El llibre és un cos que familiaritza el lector, per la via tàctil i visual, amb la idea d’un significat que perdura més enllà de l’ús concret, que es degrada amb la mateixa lentitud que les bigues d’una casa, que no depèn del funcionament de les centrals elèctriques. En canvi, ¿quants dels actuals llibres electrònics, quants blogs, quants tuits existiran encara d’aquí a cinc-cents anys i estimularan la curiositat humana tal com ho fan avui els fragments dels presocràtics? D’una manera estranya, la cultura escrita del nostre temps, de l’època que ha convertit tota teologia en kitsch, és més etèria que mai. Mal que ens pesi, quan Heidegger afirmava que la tecnologia és la compleció de la metafísica occidental, tenia més raó que un sant.

Advertisements

5 thoughts on “L’èter de la cultura

  1. A cultivar-nos la cosa etèria, amb kitsch o sense, potser també hi contribueix la percepció discreta (que no molesta i que, de la discontinuïtat, en fa una diversió en lloc d’un drama), o potser la precessió distreta (dels que es colen sempre que poden, sense voler, a llegir de tot, on sigui, sense preocupar-los si arribarà al seu rebereberebesnét).

    1. De fet, ni a la percepció distreta, ni a la discreta, ni a la precessió distreta no els importa si el que llegeixen arribarà als seus reberebesnéts. I tampoc no els importa als lectors de llibres. La qüestió és la vigència de la metàfora: el llibre és una metàfora material de la unitat i la continuïtat, mentre que els textos digitals no ho són. Això ho trobo intrigant perquè podria tenir conseqüències (de fet jo crec que ja en té) en el tipus de cultura que es fa. De valoració, encara no n’he fet cap. Gràcies pel comentari!

      1. De fet, trobo interessant la reflexió de l’apunt i no et portava pas la contrària ni t’acusava de moralista. Simplement feia una apologia una mica ximple de la distracció passant de puntetes per la teva idea del llibre de paper com a metàfora.
        No sé si els canvis culturals dels quals alertes (encara que diguis que no els valores) n’estan pastant d’altres, de metàfores relacionades amb els textos. En tot cas, de la mateixa manera que no devíem ser gaire conscients d’estar pastant la del llibre de paper com a metàfora material de la unitat de sentit duradora, no volia deixar entendre que les percepcions (distretes o discretes) tinguessin cap intenció de redimir el present. Les esmentava (una mica bla bla blament, potser sí) com a símptoma i prou.

  2. A mi m’apassiona un detall, un paral·lelisme. La invenció tècnica del cinematògraf (de l’aparell), així com el seu èxit, va anar precedida o acompanyada per tot de teories sobre la percepció i sobre el temps (penso en Bergson), o fins i tot per les concepcions escenogràfiques de Wagner (l’obra d’art total). Potser no sóc gaire exacte: és una intuïció vaga. Però sempre he sospitat que el sorgiment del cinema és exemplar. Vostè s’ho mira des de l’angle que la innovació tècnica modifica el pensament; però també és curiós (pensant en el concepte d’intertext, o de fragmentarietat) que el pensament creï el marc per a la innovació tècnica.

    1. És certament fascinant el tema que esmenteu. Heidegger va una mica per aquí (amb pinzellades molt bastes): la tecnologia en conjunt com a nova fase de la metafísica. I també és cert que la filosofia postestructuralista que ha posat en qüestió les jerarquies tradicionals dels textos sembla que s’hagi materialitzat en la proliferació anàrquica de l’escriptura a Internet. Hi ha un cas que sempre em ve al cap. Maffesoli va fer circular, com a mínim des de l’any 2000, el concepte de temps puntillista, que després Bauman ha contribuït a divulgar: un tipus de temps format per mònades closes en si mateixes, que poden posar-se en relació amb altres mònades, però que mai no formen un sentit lineal o circular. Doncs bé: trobo que un exemple perfecte d’això és el Twitter, que va néixer sis anys més tard, el 2006. ¿Potser Maffesoli descrivia simplement un aspecte real de la nostra societat, i el Twitter ha tingut èxit perquè s’hi ha emmotllat més bé que cap altre producte?

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s