L’anàlisi

Quan podia descansar de les seves guerres contra els marcomans i els sàrmates, l’emperador Marc Aureli feia exercicis espirituals. Practicava la descomposició. Si sentia cants melosos, si veia una dansa embruixadora, s’exhortava a no percebre el fenomen en conjunt; intentava dividir-lo en instants concrets i solitaris, en punts sense sentit. Si l’atreia un vestit luxós, s’esforçava a recordar que no era més que pelatge d’ovella. Quan li venia l’ànsia del sexe, es deia a si mateix que el coit era un espasme i una petita excreció, res més. Es proposava conquerir una mirada diferent, distanciada, superior. Reduir-ho tot a les seves parts més minúscules i absurdes per poder-ho contemplar des d’una posició privilegiada: per poder-ho menysprear. Entre meditacions i batalles la seva ànima s’anava fent dura i independent com un roc. Un cop anorreat l’entorn, només quedava un jo que es posseïa completament a si mateix, lliure de pors i d’enganys i d’orgulls, un jo mínim i íntegre, que no necessitava res més que saber-se impertorbable. La resta era un món esmicolat per l’anàlisi, runa trista de la raó.

Anuncis

4 thoughts on “L’anàlisi

  1. Però en la puresa d’aquest jo mínim que descrius, un estoic amb ganes de guanyar-se una perspectiva més elevada a còpia d’anar-se pelant la ceba, no hi podia acabar descobrint una mena de construcció artificial, també? una mena de síntesi feta de sotamà?

  2. Diria que, en el camí de la dissolució de la identitat, Marc Aureli va més enllà que cap altre estoic. Quan posa per escrit aquesta mena d’exercicis de descomposició, remata el paràgraf així: «Això mateix, aplica-ho a la vida en conjunt.» I a continuació expressa la seva admiració per un moment concret de la vida de l’ànima, per aquell moment en què està preparada per «separar-se del cos i extingir-se, dispersar-se o perdurar.» Les seves meditacions són també una manera d’adquirir el punt de vista propi d’aquest instant definitiu, el de la descomposició màxima: viure amb la consciència d’haver mort. Marc Aureli sap que la vida és lluita: s’apropa a aquest moment de simplicitat plena sense acabar-hi d’arribar, anant endavant i endarrere. Es manté en la tensió entre voler desfer-se de tot i haver de viure amb càrregues. La consciència que encara queden coses per descompondre, i per tant per menysprear, l’acompanya sempre. Que el jo és una falsa unitat, ho sap perfectament. L’única unitat a la qual pot aspirar és la de mer subjecte racional, un simple punt sense records ni passions, que per a un estoic no és més que una part de la raó que presideix el món. Aquest seria el límit inanalitzable.

  3. A mi el de Marc Aureli m’ha semblat un exercici interessant. Tan sols que, rere la descomposició, allò que ell pretén que menysprea ja no existeix, menysprea un fenomen (en part) diferent del que el pertorbava. No dic que no sigui eficaç. És un bon procediment per a desinvestir d’afectes els fenòmens que, amb els afectes que provoquen, ennuvolen la raó. Que el plaer final ragui en l’obtenció d’un jo que es posseeix a si mateix, lliure de pors i d’enganys, que observa el món des d’una posició privilegiada ja em fa més gràcia. Em sona a masturbació narcisista. Però cadascú es masturba com vol, no?

    1. Sí, hi ha un moment narcisista: aquell en què el jo s’eleva per damunt de la resta de les coses. Però hi faria dues precisions. En primer lloc, aquest jo que s’eleva no és el conjunt de l’individu, des de les parts més físiques fins a les que ho semblen menys, sinó només un punt racional que, de fet, no té res de personal. Entre les coses que cal menysprear no solament hi ha els objectes externs a l’individu, sinó també tot allò que, en l’individu, no és aquest punt racional: el cos, els sentiments, els desitjos, les experiències, etc. En segon lloc, l’aspiració final d’aquest jo racional no és la de perpetuar-se, la de saber-se únic, sinó la de dissoldre’s en allò que els estoics consideraven que era la raó universal, de caràcter diví i impersonal. Per això per a Marc Aureli era tan important l’exercici de viure amb la consciència d’haver mort, d’haver-se desintegrat. Tot plegat fa que el narcisisme, que certament hi és en algun moment, acabi força difuminat.

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s