Herder, el poble i el públic

En l’assaig que va escriure el 1775 sobre les causes de la decadència del gust, Johann Gottfried Herder repassava els grans moments d’eclosió cultural de la humanitat i analitzava les condicions que els havien fet possibles. Distingia quatre grans èpoques del que en el seu temps s’anomenava gust: la Grècia de Sòfocles, la Roma de Virgili, la Itàlia renaixentista i la França de Lluís XIV. Aleshores aquesta llista era convencional, però no ho eren les diferències que Herder establia entre les quatre èpoques. Considerava que cadascuna d’aquestes florides era més precària que l’anterior perquè cada vegada estaven més lluny de ser un fenomen veritablement «nacional», d’implicar el gruix del poble en les creacions artístiques. La tragèdia grega, en aquest sentit, li semblava exemplar: les seves representacions eren un espectacle públic, organitzat pels ciutadans i adreçat als ciutadans. Al segle de Lluís XIV, en canvi, el gust s’havia convertit en un afer d’elits cortesanes. En van sorgir grans obres, però no tenien públic. I sense la base col·lectiva els moviments culturals s’estronquen.

Aquestes reflexions s’han de llegir sobre el rerefons d’un text de Voltaire que aleshores coneixia tothom: la introducció d’El segle de Lluís XIV. L’il·lustrat francès hi sostenia que, de les quatre grans èpoques del gust, la més recent era la que més s’acostava a la perfecció; tots els seus assoliments eren una prova «del veritable honor de la nostra pàtria»; Europa devia la seva finesa a la irradiació del Rei Sol. Voltaire també remarcava que era Lluís XIV qui havia portat la cultura a les terres germàniques.

A l’altra banda del Rin això semblava una broma de mal gust. La literatura alemanya del divuit és justament un intent d’alliberar-se dels models francesos, amb armes com ara la idealització de Grècia, la recuperació de Shakespeare i el descobriment de la poesia popular. Però a Herder encara l’incomodava més un altre detall: la insinuació que el despotisme era el medi perfecte per al desenvolupament de la cultura. Ell, privilegiant Grècia, veia que la democràcia havia estat imprescindible per a l’existència de la tragèdia atenesa i explicava la decadència progressiva de les arts per la pèrdua de la llibertat col·lectiva. Al final del text Herder sosté que no és la instrucció en determinades regles estètiques el que farà florir l’art, sinó la creació d’un entorn propici, sense barreres entre les classes socials, sense fam ni esclavitud, amb alguna mena de llibertat republicana. Així el poble i el públic arribaran a ser una mateixa cosa i els fonaments del gust seran més sòlids que mai.

Seria inútil posar-se a buscar contraexemples de la tesi de Herder. La seva anàlisi és d’aquelles que, més que descriure, contribueixen a forjar la realitat; d’aquelles que, sota la pretensió de descobrir una connexió, la generen i la posen a les mans de les generacions futures. Un cop depurat dels tòpics —aquell Volk content de ser analfabet, que de tant en tant secreta una cançó ingènua—, Herder presenta una visió que ha tingut una posteritat impressionant a Europa i més enllà. L’interès per les cançons populars que se sol vincular al seu nom no era res més, ni tampoc res menys, que una manera de posar la col·lectivitat —un public vast, divers i polític, no una cort resclosida i arbitrària— al centre de la cultura.

Advertisements

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s