Paraula contra paraula

Saber un nom ja és una manera de dominar la cosa que designa. Permet lligar-la curt amb històries. La màgia de tots els pobles ho confirma: sempre és important tenir coneixement de les paraules exactes, sagrades, que obren portes i allunyen els mals esperits. Els noms dels mites, els catàlegs de noms que fan els mites, ajuden a sotmetre la insuportable realitat, a humanitzar-la.

Però hi ha una mena de llenguatge que ja no fa aquesta funció. El dialecte burocràtic, la prosa espantosa dels notaris, les disposicions legals addicionals, per més que pretenguin ser formes d’ordenació del món, tenen un efecte exasperant. El que entens és que mai no pots estar segur que no te la fotran per alguna banda, perquè les subtileses de la llei sempre afavoreixen a qui té el monopoli de la interpretació. Hi notes l’expansió sàdica dels mecanismes de control, la inclusió d’espais íntims en zones normatives. La paradoxa és que l’extensió del legalisme, amb aquesta sensació d’invasió, és un desplegament de la promesa emancipadora moderna. És perquè imperin la llibertat i la igualtat que s’han multiplicat les lleis, s’han fet més precises, més insensibles, més atordidores.

Sospito que aquesta teranyina és la raó de fons d’alguns moviments antimoderns. Dels primers carlins, per exemple, la cosa que se’m fa més enigmàtica és la manera com parlaven, o més ben dit, com escrivien. Ressegueixo les seves proclames i no hi trobo cap greuge concret, cap proposta, cap frase que pugui traduir al llenguatge d’avui. Només hi veig un seguit d’èmfasis sobre certes paraules màgiques. «Visca Carles V i la Santa Inquisició!»: aquest crit absurd mobilitzava centenars de pagesos i teixidors. Hi havia naturalment la part de coacció indissociable de tot enfrontament militar, hi havia els qui s’hi apuntaven perquè els carlins pagaven més que els liberals. Però és impossible muntar una guerra civil d’aquelles dimensions sense un llenguatge versemblant. I intueixo que un dels xocs principals es produïa entre les paraules velles i la retòrica del funcionari, del jutge i del diputat, que eren la punta de llança del nou Estat liberal. Perquè totes aquestes formes de domini, que es poden justificar amb un llenguatge de la llibertat, en el moment en què s’implanten solen ser experimentades com una expansió del poder, sobretot per aquells que encara no han entrat al joc de les ideologies modernes.

En una escena de Rei i senyor, Josep Pous i Pagès fa dir a l’amo d’una casa pairal, un representant del món carlí: «Jo només responc davant de Déu i del Rei.» Com que ni Déu ni el Rei no han tret mai el cap a la masia i no perilla que s’hi acostin, l’home continuarà fent el que vol, que és el que ha fet sempre, el que han fet els seus avantpassats. L’absolutisme el deixa respirar tranquil: ell el sent com una absència de coacció. El conflicte esclata quan la filla se li posa a parlar el llenguatge nou de la llibertat individual. Encara que comparteixin idioma, pare i filla viuen en mons lingüístics diferents, cadascun amb la seva pròpia coherència. Pous i Pagès, que tenia les simpaties clarament decantades cap al republicanisme, va saber recollir les paraules de l’antimodernitat sense fer-ne una caricatura. Quan veiem representar el drama podem apostar pel cavall guanyador de la condemna moral, però el millor són les possibilitats de comprensió que ofereix. Després de llegir unes quantes proclames carlines inversemblants, jo vaig tenir la sensació que la realitat històrica se’m revelava, finalment, en el text de Rei i senyor.

Anuncis

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s