La llosa de Goethe

«Goethe és l’escriptor més detestat de la literatura universal», em deia ahir un amic que viu entre torres de llibres alemanys. Suposo que em perdonarà que faci públics els seus pensaments: «Tothom el titlla d’antipàtic, pedant, avorrit. Li retreuen que donava una imatge penosa de si mateix. Les invectives sempre esmenten un llibre, les Converses amb Eckermann. No els falta raó. El llibre és un totxo i el Goethe que hi surt és més pesat que una llosa. Però passen per alt un detall. Goethe no va escriure cap llibre titulat Converses amb Eckermann. És Eckermann qui va redactar sol·lícitament unes Converses amb Goethe. Si Goethe va equivocar-se, va ser a l’hora de triar els admiradors que l’envoltaven en els últims anys de la seva vida, perquè van petrificar-ne la imatge pels segles dels segles. A Goethe li agradava sentir-se admirat (¿a qui no?), però en les seves obres no hi falta mai un toc d’autoironia, de mala bava, de lleugeresa. Goethe era un mestre de les transformacions i les mascarades. Gairebé tots els odis que desperta es deuen a la foto fixa del llibre d’Eckermann. Goethe aixafat per la llosa eckermanniana. Goethe com una brasa amagada sota la cendra. Els seus enemics haurien de declarar la guerra a Eckermann. Després podrien preguntar-se si encara detesten l’autor de Les afinitats electives

Anuncis

2 thoughts on “La llosa de Goethe

  1. El problema, sospito, és que potser també les adhesions (o les projeccions) deriven de la mateixa foto fixa. Gent que vol semblar “allò” (deixant ara a banda el cas wertherià). No he trobat on, i la memòria em falla, però em sembla que Deleuze deia, més o menys: “Hi ha dues menes d’escriptors, els que admiren Goethe i els que no. Jo sóc dels segons”.
    Salut,
    j.

  2. Té tota la raó. Eugeni d’Ors deia que una cosa «ens» impedeix parlar de Goethe amb tranquil·litat: l’enveja. Naturalment, la frase era una confessió. Ors li envejava la «naturalesa olímpica», la mirada segura i sintètica sobre la diversitat del món. Un Goethe eckermannià.

    Una altra cosa és que a Goethe, almenys a estones, li agrada aquesta imatge sublimada de si mateix. De vegades la cultiva. Però no és l’única imatge que promou. És interessant resseguir, per exemple, en la relació amb Schiller, totes les teories que s’empesquen l’un i l’altre per caracteritzar-se, per contraposar-se, per delimitar els terrenys respectius, i com Goethe s’esforça per desempallegar-se de les xarxes conceptuals amb què intenta atrapar-lo el seu amic. En tot cas, en la majoria de les edicions les seves obres completes tenen més de trenta volums: raó de més per no reduir-lo a quatre tòpics trets d’un llibre que no va escriure ell.

    Salut.

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s