Escriure Bach

1.

Trenta-dos compassos. El tema, de dos compassos i un temps, s’exposa dos cops en la tonalitat de la peça, do menor, primer a la veu aguda i després a la mitjana. Al compàs cinquè comença una progressió de quintes descendents, amb un motiu de corxeres, que puja i baixa com una respiració dramàtica i porta a una modulació cap a sol menor, la tonalitat de la dominant. El tema reapareix al tercer temps del compàs novè, en la nova tonalitat i al baix, i de seguida passa als aguts. Una altra progressió condueix a una cadència en sol menor, la més clara de tota la peça fora de l’última. Però la tònica, al compàs dinovè, es transforma aviat en un inestable acord de sèptima disminuïda: és el setè grau de fa menor, la tonalitat de la subdominant (minut 1:34). La secció àuria de la peça és just aquí. Amb una acumulació de corxeres, les veus s’allunyen com en cap altre moment. La separació crea un buit estrany entre els aguts i els greus, com un precipici. El passatge més tens de la partitura culmina als compassos vint, vint-i-u i vint-i-dos. Al vint-i-tres la música ja retroba la tonalitat inicial; una progressió de quintes descendents l’aferma com un seguit d’inspiracions i expiracions assossegades. Tot es va encalmant. Els vuit últims compassos són una coda que aprofita elements del tema i de les progressions i conclou amb la sonoritat agredolça de la tercera picarda.

És evident: les anàlisis formals són tristes. Poden fer la música més intel·ligible a algunes persones, però no n’expliquen la bellesa ni la comuniquen. Al principi, la comprensió potser exalta; després sol abocar a la indiferència. I posada en paraules es converteix en una cosa aspra i feixuga. Naturalment, l’alternativa, el rebuig de l’anàlisi, és pitjor: simplement esquiva el problema.

2.

En moments de debilitat somio una escriptura que fos tan nítida i commovedora com aquesta música, una escriptura que es replegués sobre si mateixa i no parés de giravoltar pausadament, amb petites acceleracions, alguna cadència dissimulada, melodies que s’atrapen i es deixen espai per fer cabrioles, i un ascens lent i constant, fins a l’acord definitiu, on el món trobés quietud.

Però l’escriptura és un terreny de discontinuïtats. Es gira sempre contra si mateixa. L’escriptura està feta de paraules que naufraguen entre coses que no són llenguatge. Un cop de roc al cap: una història pot acabar així, amb una apel·lació a la crueltat de la vida que flueix fora dels llibres. La música de Bach, no: conclou amb la mateixa naturalitat irreal amb què ha començat a elevar-se.

Advertisements

2 thoughts on “Escriure Bach

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s