L’obaga de Roger Mas

La idea era obeir la natura: prendre el curs del riu Negre a Solsona, vorejar la llera del Cardener i seguir el Llobregat fins a Sant Boi. Però poc després de sortir va desviar-se cap a Sant Pere Sasserra, a la Segarra, d’on vénen tots els Mas solsonins. Allà va ficar els peus al cementiri: al seu davant s’estenia un barreja de terra revolta, herbotes, ossamenta desconjuntada d’avantpassats. Amb aquesta imatge espesseïda a la memòria Roger Mas va plantar-se a Sant Boi. El contrabaix d’Arcadi Marcet, per un designi inexorable de la natura, finalment no sonaria. El concert que havia de ser despullat encara ho seria més.

La música de Roger Mas em sembla feta de dos principis en tensió. Primer de tot hi sento una mena d’instint litúrgic, una rara sensibilitat per l’ordre musical del temps. Es nota en la construcció rigorosa dels seus discos i ho sap qualsevol persona que hagi assistit als concerts amb la Cobla Sant Jordi o a una representació —potser la paraula no és excessiva— de Les cançons tel·lúriques. L’altre principi em costa més de definir. De vegades els turistes que vénen a Solsona, col·locats entre murs medievals, davant el palau del bisbe o a la plaça de Sant Joan, tenen la sensació de trepitjar un indret harmoniós, modelat per una llarga tradició conscient, potser refinada i tot. És una sensació enganyosa. Malgrat algunes prolongades continuïtats populars i l’encens abundant de la prelatura, Solsona és un lloc on tot s’ha anat fent a cops d’atzar, amb una indolència mig feréstega. Les passions hi han esclatat tradicionalment sense formes que les disciplinessin; cap literatura no les canalitzava ni les dividia en compartiments tranquil·litzadors. Com que no us vull avorrir, em guardo per a una altra ocasió les històries macabres que ho il·lustren. Tota aquesta obscuritat, tota aquesta dificultat articulatòria, respira sota les cançons de Roger Mas com una molsa inquietant. El que m’admira és que hagi aconseguit fer-ne litúrgies sense abolir-la, cantar-la sense que el devori del tot.

Els dos principis —la litúrgia i aquesta altra cosa que potser no té nom— hi són sempre, però no estan mai en equilibri. A Sant Boi, amb camisa de quadros, texans i les espardenyes de set brencs, sol amb les seves guitarres i el seu teclat, Roger Mas es va endinsar a les obagues més fosques. Van fixar el to del concert les visions apocalíptiques de «I la pluja es va assecar…» i «El toll de mercuri», on l’horror, com en tota apocalipsi, acaba deixant pas a la meravella. Entremig, les imatges al·lucinatòries de «Llums de colors», inspirades pel llibre El bolet i la gènesi de les cultures de Josep Maria Fericgla, un assaig clar com l’aigua sobre els follets i les propietats enteògenes de l’Amanita muscaria. A més d’alguns tocs celestials de mossèn Cinto van reemergir cançons de Casafont, Roger Mas & Les Flors…, dp, Mística domèstica, fins i tot alguna composició de fa vint anys, inèdita i abatuda. El concert va culminar amb «Volant», amb la gravetat estàtica del bordó en re, en una versió rotunda que va omplir tot l’auditori i hi va flotar una estona llarga per damunt dels aplaudiments.

Quan es van encendre els llums em notava a les mans una esgarrifança com d’haver remenat ossos. A la vora del Roger Mas més formal hi ha aquesta coentor prehistòrica, sempre a punt d’apoderar-se de la vida, perill i font que no s’estronca. Ara, a casa, escolto el disc amb la cobla i penso en la fragilitat dels equilibris que sostenen aquesta música, com els que ens sostenen a tots nosaltres. Apujo el volum i acluco els ulls. Dessota l’arc, frontera del desert, | no distingeixo el de fora del de dins.

[Aquest article es va publicar, amb alguna variant i fotos de Víctor Parreño, a Núvol.]

Anuncis

2 thoughts on “L’obaga de Roger Mas

  1. Bé, he estat força al Solsonès i en aquest escrit em trobo amb la referència a Sant Pere Sasserra i de fa potser deu anys he retrobat uns apunts que vaig fer d’una sortida a l’ermita on també hi havia ossamenta i altres sorpreses.
    Serveixen potser per reforçar les impressions que hi deuria trobar el cantant.

    Felicitats per la pàgina.

    “Cap a ponent del Solsonès, passat l’Hostal Nou, per les pistes amples i pedregoses, comença una accidentada successió de camps amb turons culminats per petits rasos i codines, envoltats de bosquets de roures i d’alzines. Aquest mosaic d’altiplans inclinats i petites cingleres sovint és coronat per masos. Després, un horitzó nou s’obre cap a la Segarra i el Segre enfonsant-se des de les talaies frontereres.

    Potser és una tarda d’hivern clara i una estranya, molt blanca, l’enlluernadora llum ve de les boires del fons de la Segarra. És una claror acompanyada d’un aire glaçat. Tot és ben retallat i contornejat.
    Anem paral.lels a les grans rompudes de terrenys de la nova carretera en construcció que anirà cap a Biosca. Malgrat la dimensió de les obres només es veuen petites agressions: algunes rieres escapçades i algun mas que deurà desaparèixer.
    Anant fins un dels turons on acaba la comarca, trobem una gran masia medieval amb una estesa inimaginable de ferralles, taulissos, eines i estris gastats. Tot, enmig de corrals d’ovelles dispersos, galliners i gàbies de conills amagats sota bales de palla i teulats de plàstics i uralites. Aquí i allà cotxes abandonats, rodes de carros i de màquines agrícoles deixades. Fustes antigues i taulons llençats avui mateix. Tot un desgavell d’explotació atabalada i improvisada sempre preferible a l’ordre de certes masies turístiques o a l’abandó definitiu d’altres masos.
    Darrera la casa, passant una petita tanca de pedra, entrem a l’ermita de Sant Pere de Sasserra, romànica, sorprenentment ben conservada i, alhora, en absoluta i increïble deixadesa. Al costat hi ha el cementiri poblat d’herba amb tres ninxols –l’un damunt l’altre- i alguna creu de ferro rovellada sobre tombes esvaïdes entre els esbarzers cremats per les glaçades.
    A la façana,una placa diu, en castellà, “San Pedro de Saserra”. La petita portalada té algunes decoracions romàniques gastades. La porta és mig oberta, cosa que segurament afavorirà un espoli que, miraculosament, potser per l’aïllament i per la presència desgavellada del ramader, encara no s’ha consolidat.
    L’interior és emblanquinat, hi ha columnes amb capitells de certa inspiració bizantina, i un sostre esquerdat per on entra un fil de llum que presagia l’inici de la ruïna.
    Obrim la caixa del seient d’un parell de bancs on imaginem un darrer sagristà que hi va guardar ciris i canelobres; a la dreta, un petit altar lateral amb unes cortines empolsegades però intactes, darrera les quals hi ha un quadre que s’esborra; al fons, l’altar major amb un Sant Pere de guix, desnarigat, de coloraines ingènues; a l’esquerra, la sagristia amb la gran calaixera mig enfonsada, esbiaixada, damunt la qual,- apareixen dues calaveres netes i eixutes, una gran i una altra molt petita, enmig de restes de teles i canelobres. En una pica de la paret, un llibre de cants doblegat, tacat d’humitat, amb lletres barroques; dos grans canelobres, copes, espelmes esgrogueïdes… Al terra, en un racó, l’esquelet d’un gosset amb la boca oberta, cargolat com mor de fred o cansament.
    I escales amunt, al cor, damunt l’entrada, un altre banc i una llitera mortuòria, terriblement neta, d’una fusta sense vernissos, nua i clara.

    Vam marxar amb certa recança pel patrimoni del país que es perd, novament. Amb certa sensació de privilegi de poder conèixer aquests tresors.”

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s