Diògenes tristos

A Diògenes el Cínic l’he vist fer ganyotes de pallasso, l’he vist fingir irritació, fins i tot l’he sentit carrisquejar de dents, però sempre m’havia semblat que no podia vessar llàgrimes sinceres. De totes les maneres que tenim d’expressar-nos, trobava que el plor era la més impròpia d’aquest filòsof, la més estranya a tot el que ell representa.

Però no fa gaire, en un gravat de la versió llatina de La nau dels folls, publicada a Basilea el 1497, em va assaltar un Diògenes que feia cara de desesperació. L’acompanyava Demòcrit, benhumorat com de costum. Tots dos agafaven la Terra amb dits prims d’extraterrestre. Vaig somriure: la imatge podria ser un intent d’il·lustrar l’etimologia de la paraula cosmopolita, i a més recordava aquella escena d’El gran dictador en què Chaplin juga amb una bola del món com si fos una ballarina. El segon pla del gravat l’ocupaven dos folls, les ombres dels filòsofs. No semblava que el Diògenes d’aquest gravat fes teatre. Curiosament, anava ben vestit. En els trets de la seva cara jo només hi sabia veure una tristesa provocada pel curs catastròfic del món. El filòsof apartava la mirada dels homes: començava a creure que era millor retirar-se, desentendre’s de tot, també del seu propi espectacle. Al damunt de la imatge un dístic llatí certificava el seu estat d’ànim: «El cínic plora per totes les desgràcies del món | i perquè la terra és plena de ximples.»

Diògenes i Demòcrit a la Stultifera navis
Diògenes i Demòcrit a la ‘Stultifera navis’. Font: Biblioteca de Catalunya.

Poc després vaig fer un altre descobriment. En la reedició que es va fer de La nau dels folls un segle més tard, Diògenes va ser substituït per Heraclit, el filòsof melancòlic, com si la presència del primer no hagués estat més que un error o un miratge. Tot tornava al seu lloc. La meva vanitat ho agraïa.

Però aquella imatge rodona i tranquil·litzadora que m’havia fet del cínic es va acabar d’esquerdar el dia que vaig trobar-me, en una aiguada de Goya, un Diògenes encara més desolat que el de Basilea. Quan, a plena llum del dia, buscava un home amb una llàntia, el filòsof feia comèdia. Però Goya, sorrut i vell, amonesta el filòsof amb la insensibilitat d’un oracle. Vet aquí Diògenes i el seu teatre aixafats per dos mil·lennis d’història:

Goya, ‘No lo encontrarás’. Font: Museu del Prado.

(Mentrestant, el Diògenes que no plora ja fa un any que gesticula dins els límits del seu llibre. Fins i tot s’ha permès sortir-ne de tant en tant. La premsa hi ha fet algunes referències, que he aplegat aquí per a qui tingui ganes de donar-hi un cop d’ull. Gràcies a tothom per l’interès i l’amabilitat.)

Advertisements

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s