Al voltant del mite (1)

Quan diem la paraula mite se’ns activen de seguida alguns hàbits de pensament difícils de dominar. Si intentem entendre la mitologia antiga, o la mitologia dels pobles no occidentals, o fins i tot alguns mites de la nostra societat, aquests hàbits són l’obstacle més terrible.

El més evident és l’hàbit racionalista. Consisteix a servir-se de la paraula mite en el sentit de ‘creença falsa’, contraposant-lo a racionalitat i a realitat fàctica. Quan diem «això només és un mite» dibuixem un mapa mental diàfan: d’una banda hi hauria una manera racional d’entendre el món, que és la que porta a un coneixement veritable sobre els fets; de l’altra tot un seguit d’històries i creences il·lusòries que són pròpies de les cultures endarrerides i de les criatures. És amb aquesta visió del mite que solia jugar un filòsof brillant i superficial com Voltaire. La idea arriba fins a disquisicions que pretenen ser més profundes. L’any 1940 el filòleg Wilhelm Nestle va publicar un llibre que es titulava precisament Del mite al logos. Com molts dels seus contemporanis, Nestle sostenia que, històricament, la raó havia deixat enrere el mite. Per això les explicacions lògiques o racionals serien superiors a les explicacions mítiques i s’ajustarien més a la veritat. La història del pensament racional —o científic— consistiria en una eliminació progressiva del mite. Un dels grans assoliments dels grecs hauria estat iniciar aquest procés: serien els pares de la racionalitat occidental.

Doncs bé: la filologia grega i l’antropologia de l’últim mig segle s’han dedicat en bona mesura a refutar aquesta jerarquia entre mite i logos. El mite no representa un estadi superat de la humanitat, sinó que és un tipus de discurs que acompanya l’home en diversos moments històrics, amb moltes variants. I la racionalitat no constitueix un mètode de coneixement intemporal, sempre vàlid, sinó que és un producte històric i respon a necessitats i a pressupòsits de moments i contextos concrets.

De fet, hi ha bones raons per creure que el que nosaltres anomenem ciència o història fa, en el seu funcionament social i en la mentalitat de la majoria, un paper semblant al d’un mite. Ara mateix jo no podria explicar amb precisió científica els arguments en què es basa la teoria del big bang, però aquesta teoria forma part de mi. Si un antropòleg extraterrestre em preguntés com va començar tot, li diria alguna cosa com ara: «Hi havia un moment en què tota la matèria de l’univers estava concentrada; després va esclatar i va començar a expandir-se», etc. Això no és una teoria científica, naturalment, sinó una història. Desproveïda del saber científic que ha portat a formular-la, la rondalla del big bang no és més que un mite que m’identifica com a membre d’una societat que es qualifica a si mateixa de laica i avançada. Amb determinats fets històrics passa una cosa semblant: són evidents les connotacions que té el 1789 a França, el 1714 a Catalunya, el 1821 a Grècia. Les apreciacions que fem d’esdeveniments d’aquesta mena tenen més importància com a factors de cohesió social, o d’inspiració política, que no pas com a coneixement purament històric.

Per mirar enrere cap a l’antiga literatura hel·lènica, o fins i tot per endinsar-se en zones no tan obscures de la nostra pròpia cultura, cal esforçar-se a bandejar aquell hàbit racionalista que situa el mite per sota de la raó, o abans de la raó, o que el contraposa a la veritat. Perquè la frase «això és un mite» (en el sentit d’«això és fals») no es pot traduir al grec de la Grècia arcaica.

Anuncis

3 thoughts on “Al voltant del mite (1)

  1. Aquest post és un luxe. Gràcies.

    Lévi-Strauss va defensar tota la vida la vigència del mite (miri’s les Mitolòquiques, segur que ja les coneix), i va descobrir que la manera de pensar que reflecteix el mite és perfectament vigent, per no dir que se situa al centre de tota disquisició mental al voltant de l’ignot o, dit al revés, per no dir que les maneres de pensar a partir dels grecs no serien res més que les filloles del pensament mític, el propi dels humans (sic). Finalment, un mite aguanta el pas del temps si la seva eficàcia simbòlica (això és la seva eficàcia per apagar el neguit vital de l’home) es manté intacta. Quan s’esgota, un altre grup de mites suplanta al vell, aparentment noves maneres de pensar que són estructuralment idèntiques a les antigues, i narinant, fins arribar a pensaments el ventall dels quals bascula entre Salvador Sostres (pensament esquizofrènic) i Stephen Hawking (pensament logicomític).

    Bromes a part, escrigui més, siusplau!

  2. Gràcies, senyor. Va bé que hi hagi un antropòleg a la sala. Més endavant Lévi-Strauss traurà el cap discretament en aquesta sèrie, tot i que de seguida me n’aniré cap a Hesíode i l’Himne homèric a Hermes. L’autor de les Mitològiques m’interessa molt, i sempre em resulta estimulant. Només alguna vegada em deixa perplex, quan em fa l’efecte que salta d’una visió estructuralista sincrònica a una de diacrònica amb algun deix evolucionista. Potser és només per l’ús d’algun gir lingüístic d’aquests que se’t fiquen dins el text d’esquitllada, o per una mala lectura meva. En tot cas, m’admira tot el que li he llegit. N’anirem parlant.

    Salut,

    R.

  3. “Here in this room, we all of us believe in the molecules and the conservation of energy, in democracy and necessary progress, in Protestant Christianity and the duty of fighting for ‘the doctrine of the inmortal Monroe’, all for no reasons worthy of the name (…) Our faith is faith in some one elses’s faith”

    The Will to Believe, William James

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s