Al voltant del mite (3)

A partir d’algun moment que em costaria precisar, la retòrica de les qüestions fonamentals de l’existència es va apoderar de nosaltres. El mite va quedar convertit en un resposta als mateixos interrogants que provaven de contestar, segons els gustos, la filosofia o la ciència. Va sorgir la figura de l’etnòleg que, amb voluntat registradora, s’acostava a un savi africà desconegut i l’interrogava sobre l’«origen del món»: una pregunta que certament preocupava l’estranger, però no necessàriament el savi africà. De fet, l’esquema de pregunta (problema) i resposta (solució), típic de la tradició filosòfica i científica, no és automàticament aplicable al funcionament del mite en la majoria de les societats. Dit d’una altra manera: el mite no és d’entrada una resposta a una pregunta, a un gran enigma, sinó que simplement hi és. Hi és i, per tant, fa algun paper social, que difícilment concordarà amb els nostres hàbits cientistes.

Però això encara no ens diu res sobre la naturalesa del mite.

Des del punt de vista de l’estructuralisme —una de les escoles més influents del segle vint en l’estudi de la mitologia, sovint criticada pels seus excessos harmonitzadors, però encara utilíssima—, els mites són relats estrafolaris que individualment no sembla que tinguin sentit, però que presos en conjunt estableixen relacions més o menys simples i intel·ligibles. Si el pensament científic o filosòfic treballa amb conceptes abstractes, els mites elaboren, en paraules de Claude Lévi-Strauss, una «lògica de les qualitats sensibles: colors, textures, sabors, olors, sorolls i sons». D’acord amb aquesta aproximació, no són portadors d’un significat ocult intrínsec i independent, accessible només per a iniciats, sinó que constitueixen maneres d’articular un cert saber comunitari, de transmetre’l i de revisar-lo. Ni productes arbitraris de la fantasia d’un individu, doncs, ni dogmes revelats que tothom ha de repetir literalment; més aviat un teixit elàstic que es pot estirar i adaptar segons les necessitats de cada instant.

Així ja he passat de l’aproximació estrictament negativa —què no és el mite, quins hàbits ens impedeixen acostar-nos-hi amb garanties— a una temptativa d’afirmació. Però què és un mite de debò, en particular un mite grec, només es pot esbrinar amb l’ajuda d’exemples concrets, analitzant-los en el seu context cultural, en la mesura que això ens sigui possible a dos o tres mil·lennis de distància. El pròxim apunt girarà al voltant d’Hesíode.