Al voltant del mite (5)

La Teogonia d’Hesíode consagra un ordre tot contant una història. És l’ordre dels déus a qui els grecs retien culte: el mite, doncs, contribuïa a l’estabilitat de les institucions socials. Tota societat es basa en la perpetuació de certes estructures, i en les societats premodernes aquesta necessitat encara és més imperiosa. Per això les innovacions estan carregades tradicionalment de connotacions negatives. Segons Hesíode una de les grans desgràcies de la humanitat era que els fills no s’assemblessin als pares, que cada generació no fos una reproducció exacta de l’anterior. Però el fet és que sempre hi ha transgressions i cal assumir-les en alguna mesura. El mite d’Hermes ofereix maneres de fer-ho.

Hesíode narrava el pas d’estadis de desordre a l’actual estat d’ordre; la seva història ens diu que avui ja no hi hauria d’haver fets imprevisibles. Així l’atzar es manifesta com una resta del període anterior a l’ordre actual, com un rastre del caos primigeni. Hermes, justament, té bons tractes amb l’atzar. En grec, un guany inesperat, un cop de sort, és un ἕρμαιον, un do d’Hermes. El déu transforma el desordre en una ofrena beneficiosa. Però sempre hi ha un residu incontrolable: Hermes també és la divinitat dels saquejadors.

Les sandàlies alades girades cap a l’esquerra, els ulls cap a la dreta: Hermes en una olpe àtica de figures negres (segle vi aC, Museu del Louvre).

L’Himne homèric que li està dedicat explica de quina manera Hermes es fa un lloc entre els déus olímpics. Una disputa entre ell i Apol·lo permet delimitar els dominis de cada déu. Hermes i Apol·lo, tots dos fills de Zeus i d’una divinitat menor, se situen al mateix nivell genealògic; l’un, però, acaba de néixer, mentre que l’altre ja és un déu reconegut i integrat a l’Olimp. L’enfrontament respon a una lògica de la llum i del llenguatge. Apol·lo sol rebre l’adjectiu Febos, ‘el lluminós’, que també s’aplica al sol. A Hermes se’l celebra com a «company de la nit»; infantat a les fosques, és un déu les coses clandestines, les ocultacions i els robatoris. Apol·lo no menteix mai, els seus discursos són rectes i infal·libles com un tret ben llançat; Hermes és el déu dels trucs i les paraules recargolades i mira enrere mentre camina cap endavant. Però aquestes oposicions no s’expressen mai en el poema amb aquesta pobresa esquemàtica. Com la Teogonia, l’Himne homèric a Hermes conta una història. Més endavant en resseguiré les juntures.