Heimat

És una paraula alemanya que fa de mal traduir. L’equivalència que ofereix el diccionari, ‘terra natal’, sovint no serveix. Pot ser Heimat tot un país, però també la regió austríaca d’Estíria, el barri berlinès de Kreuzberg, els ponts que travessen el Neckar; fins i tot un conte dels germans Grimm, les cases construïdes en gelosia, un bratwurst amb xucrut o aquell beuratge calent (ells en diuen vi) que a Alemanya solen vendre als mercats nadalencs (i que sempre m’ha fet sentir els límits de la meva empatia intercultural). Una Heimat sovint no té unes fronteres definides; és més aquella condensació de coses i estats d’ànim que es forma en el record —sobretot quan ets fora de casa— i que retorna de maneres inesperades. La Heimat no s’identifica amb el Vaterland, una paraula que de seguida evoca la pàtria intimidatòria, la que exigeix matar i fer-se matar. Si el Vaterland queda perfectament definit als mapes polítics, la Heimat és personal i esmunyedissa. Josep Carner sospirava pels plurals vocàlics de l’italià; Carles Riba intentava emular la concisió de l’anglès; ¿qui no envejaria la paraula Heimat a l’alemany?

W. G. Sebald va escriure que la reflexió sobre la Heimat és una de les constants de la literatura austríaca (una curiosa etiqueta que sol designar únicament la literatura escrita en alemany per autors nascuts dins les fronteres de l’imperi austríac i després austrohongarès, i dins les fronteres més estretes de la posterior Àustria republicana). Joseph Roth, fill d’una petita ciutat del límit oriental de l’imperi, va donar voltes obsessivament a aquesta qüestió, en bona mesura des de l’exili, tot i que en el seu cas no és només que ell anés cap a l’oest per fugir del totalitarisme, sinó que després de la Gran Guerra la seva ciutat també es va desplaçar cap a llevant, rere dues fronteres, la de Txecoslovàquia i la de Polònia (avui encara és una mica més enllà, dins la província ucraïnesa de Lviv). Aquesta ciutat, anomenada Brody als mapes, amb la seva estació de tren i els seus aiguamolls, apareix mig transfigurada sota noms ficticis en força obres de Roth.

Abans i després de la Gran Guerra.

Però sobretot als anys trenta Roth fa un altre pas, molt més delicat, que cal llegir sempre sobre el rerefons de la tenebrosa política europea del moment: converteix tota la Monarquia Dual, des del Tirol fins a Galítsia i des de Praga fins a Romania, en una Heimat entranyable, enyorada, acollidora malgrat la seva innegable putrefacció. Ho fa per raons polítiques: les estructures premodernes de l’imperi austrohongarès li semblen menys brutals que les conseqüències de la Revolució Francesa a l’Europa central; l’evocació del paternalisme permissiu i del formalisme arbitrari de la Monarquia li és útil per erosionar les passions polítiques massa modernes, massa incondicionals, dels seus contemporanis. En tot cas, una de les característiques de l’escriptura de Roth és l’equilibri precari entre la vivència ingènua d’aquesta Heimat i la consciència que només es tracta d’una il·lusió, entre la sensació de naturalitat i la percepció del poder. Per això aquest exiliat de Brody no és un autor merament glorificador i nostàlgic. A La Cripta dels Caputxins el protagonista, d’una família eslovena germanitzada, arriba a la ciutat oriental de Zlotogrod i es meravella de la potència unificadora de la Monarquia: el cafè és igual que el de Viena, la cambrera és tan rossa com totes les altres de l’imperi, els jugadors de cartes porten les patilles frondoses de l’Emperador. I continua:

Tot això era Heimat, més fort que una mera pàtria [Vaterland], vast i divers però familiar i Heimat: la Monarquia Imperial i Reial. El cap de districte, el baró Grappik, i el comandant suprem del novè regiment de dragons, Földes, tots dos parlaven el mateix alemany nasal i estatal de les millors capes, una llengua dura i delicada alhora, com si els fundadors i pares d’aquesta llengua haguessin estat eslaus i italians, una llengua plena de discreta ironia i plena d’una graciosa disposició a la candidesa, a la xerrameca, a les nicieses amables.

I així l’idioma d’aquesta Heimat sembla sorgit dels altres, però constitueix l’instrument expressiu de l’Estat; tendeix a les absurditats innòcues, però només el parlen bé les dues autoritats de la Monarquia; és alhora inofensiu i executor. També és la llengua literària en què s’escriuen les històries de Roth: un artifici que a estones no ho sembla, però que sovint té la cautela de recordar-nos que ho és.