Carn suosa i sangnanta

Deu ser l’escena més cèlebre de la Ilíada. Cap a la fi del cant sisè, abans d’entrar en combat, Hèctor s’acomiada d’Andròmaca i del seu fill Astíanax, que va a coll de la dida. El guerrer fa el gest d’agafar la criatura; Astíanax, però, es gira amb un xiscle cap al pit de la dona, esglaiat pel bronze de l’armadura i per la crinera que oneja amenaçadora dalt de l’elm. Sobre l’escena, un escoliasta anònim va escriure: «Aquests versos (466-469) són tan plens de vivacitat que no només sentim parlar dels fets, sinó que els veiem davant nostre; el poeta, prenent aquesta escena de la vida, ha assolit el grau més elevat de la mimesi.»

Aquesta caracterització —més que sentir les paraules, veiem les coses evocades— es va convertir en un lloc comú dels tractats retòrics antics. Els grecs es referien al fenomen amb el terme ἐνάργεια, els llatins amb euidentia. Malgrat les tècniques que es recomanaven per obtenir aquest efecte, es tracta d’un fenomen molt més fàcil d’explicar amb exemples que no pas de descriure en el seu funcionament intern. Potser hi intervé massa la imaginació del lector, fins i tot el seu pòsit d’experiències, perquè se’n puguin oferir receptes universals.

Als Records de la darrera carlinada Marià Vayreda va dibuixar unes quantes escenes que excel·leixen en l’ús d’aquest recurs. El capítol «Desesperació» se centra en la batalla de Prats de Lluçanès. La secció de cavalleria en què servia Vayreda va quedar atrapada a llevant de la vila, on el terreny s’enfonsa abruptament i la carretera salva el desnivell fent amples ziga-zagues. Amenaçats per la infanteria enemiga, els carlins van començar a avançar per aquells llargs braços, que els obligaven a recórrer desenes de metres per baixar uns quants pams. Els cavalls no els permetien fugir de cap altra manera. Els soldats governamentals, en canvi, podien davallar en línia recta; només els calia saltar un parell de metres i esperar asseguts, amb el fusell a l’espatlla, que els enemics passessin per sota. Us podeu imaginar el carnatge que van fer. Els carlins corrien com bojos formant una massa compacta, per protegir-se els uns als altres. La prosa suggereix magistralment la sensació que la fugida no s’acabava mai. Després vénen unes ratlles que, sens dubte, haurien impressionat aquell escoliasta anònim:

Quan la carretera prengué un altre tirat, permetent distanciar-nos un poc de nostres perseguidors, essent lo foc d’aquestos menos mortal, s’afluixà aquell pilot de carn suosa i sangnanta, allargant-se la filera. Allavores se vegé mellor l’estrago sofert: molts a quins aguantava sols l’empenta que portaven o l’ardència de la sang, anaven caient l’un després de l’altre. Per augment d’horror, un cavall que, ferit de no sé quina part, corria desficiós i esbufegant amunt i avall de les files, amb lo cap alt, llençant rabents, per boca i nassos, dolls de sang pel bleix pulverisada, acabava de tenyir-nos a tots de vermell. Aixís, fins los qui, per miracle, estàvem encara il·lesos, semblàvem tots mossos de l’escorxador…