La veu salvatge

Ernst Cassirer —i no era l’únic ni el primer— observava que entre els primitius i els salvatges el llenguatge té un poder peculiar, que va més enllà de la transmissió de significats. L’eficàcia d’un malefici es basa en la relació necessària entre les paraules i l’existència de les coses: esmentar el mal ja és una manera de provocar-lo. Per això, quan algú es disposa a maleir, el primer remei és tapar-li la boca abans que completi la frase. És una situació que trobem sovint en la literatura grega antiga: un personatge, aterrit pel que ha sentit dir o pel que està a punt de sentir, demana que es faci silenci, o implora que només es pronunciïn paraules de bon averany (el verb grec, εὐφημέω, admet totes dues traduccions).

A «El sanctus», l’últim conte de la primera part dels Nocturns d’E. T. A. Hoffmann, una cantant esplèndida ha perdut la veu. La pèrdua, però, no té una causa física. Sembla que es deu a unes paraules pronunciades en un lloc i un moment solemnes: en una església catòlica de Berlín, mentre el cor entonava el sanctus. A mitja missa la noia s’apartava dels músics per anar a cantar en una altra església. Un entusiasta de la música que feia de tenor, somiós entre els acords imposants i una mica atordit per la flaire d’encens, s’hi va adreçar: «¿Que no sap que és un pecat, i que no queda impune, això d’abandonar l’església durant el sanctus? Aviat ja no cantarà a l’església!» L’home només volia fer broma, però les paraules van sonar com una greu amonestació. Un cop fora del temple, pàl·lida, ella ja no tenia veu. Tot i que cap dels dos no era profundament catòlic, en aquella atmosfera solemne les paraules havien actuat pel seu compte. Al final del relat, la cantant recobra la veu després de sentir que expliquen la seva història i la comparen amb una altra de semblant: quan aprèn a dominar aquella amonestació convertint-la en literatura.

Però l’escena es repeteix cada dia. Algú triga més del compte a arribar. A algú altre, neguitós, se li escapen al·lusions a alguna desgràcia que li podria haver passat. «Calla», salta de seguida un tercer. És aquella mateixa aprensió intemporal. Els salvatges som nosaltres.

Advertisements

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s