Travessar el gual

Imagineu-vos un text que, per explicar una història d’enveja i d’aspiracions heroiques, alternés poemes, passatges en prosa seca, paràgrafs en una recarregada prosa adjectival i breus seccions en un estil obscur, de sintaxi imprecisa, que s’assemblés al que avui anomenem prosa poètica. Aquest text existeix, i no és precisament l’última sensació literària. Transmès en manuscrits medievals, recull tradicions que es remunten als celtes de l’Edat del Ferro i al que podem reconstruir de la poesia indoeuropea. Per això no té autor: qui fos que va acabar d’estructurar el conjunt només era una baula entre moltes en una llarga cadena de professionals de la paraula oral. El text es titula La captura de bestiar de Cuaille —Táin Bó Cúailnge, en l’original irlandès— i m’exalta com em passa sovint amb les coses que han quedat al marge del bon to del món dels literats.

La Táin —és habitual referir-s’hi així, com qui diu «la Ilíada» o «el Mahabharata»— explica que la reina de Connacht, envejosa de l’esplèndid toro blanc del seu marit, decideix emprendre una campanya militar cap a l’Ulster per capturar un altre toro igual d’admirable; els homes de l’Ulster no poden lluitar contra els invasors perquè una maledicció els fa patir dolors de part; només un guerrer estrambòtic, precoç, noble i despietat, Cú Chulainn, se salva de la maledicció i pot defensar els seus. En aquest marc prenen la paraula exiliats dubitatius, cabdills orgullosos, noies enamoradisses; s’enfronten violentament vells amics, amb tot el dolor del record; es ressegueixen els límits de l’honor, la glòria i la companyonia. En un dels moments més memorables, Cú Chulainn se les heu amb el seu germà d’armes Fer Diad. Després de tot un dia de lluita sanguinària, amb el cos marcat de nafres, donen les armes als aurigues, s’abracen, es fan tres petons. Els seus cavalls pasturen junts i els seus aurigues s’escalfen al mateix foc. Una colla de metges vénen a guarir Cú Chulainn, i per cada cura que li fan ell ordena que en facin una altra d’igual a Fer Diad, al sud del gual, a fi que els homes d’Irlanda no puguin dir que Fer Diad va morir perquè els metges no el van atendre. I per cada menja i beguda que els homes d’Irlanda porten a Fer Diad ell ordena que n’enviïn una altra a Cú Chulainn, al nord del gual. L’endemà es lleven d’hora i tornen a infligir-se ferides, ara encara més fondes. «Si els ocells passessin a través dels cossos humans, haurien volat a través dels seus cossos, aquell dia, i se n’haurien emportat sang i trossos de carn cel enllà.» Després deixen les armes, s’abracen i es fan tres petons. Els seus cavalls pasturen junts i els seus aurigues s’escalfen al mateix foc. Els metges i els homes d’Irlanda els atenen en la mateixa mesura. L’endemà es lleven d’hora i lluiten encara amb més ràbia, però a Fer Diad se’l veu abatut. Aquell dia s’escapcen trossos de carn encara més grossos que el dia anterior. Aquella nit els seus cavalls no pasturen junts i els seus aurigues no s’escalfen al mateix foc. L’endemà ja és el dia decisiu en què un dels dos ha de morir.

Hi ha altres coses que impressionen de la Táin. Jo no recordo haver llegit mai cap text tan obsedit per la força predeterminadora dels topònims. Hi abunden passatges d’aquesta mena:

Lethan —l’Ample— va arribar al seu gual al riu Níth de Conaille. Irritat per les proeses de Cú Chulainn, s’hi va apostar per esperar-lo. Cú Chulainn va tallar-li el cap i el va deixar amb el cos. D’aquí ve el nom d’Áth Lethan, el Gual Ample, el Gual de Lethan. Just abans d’això molts carros es van fer malbé en la lluita que va tenir lloc al gual més proper. D’aquí ve el nom d’Áth Carpat, el Gual dels Carros. A l’auriga de Lethan, Mulcha, Cú Chulainn el va estassar a la carena que s’alça en forma d’espatlla entre els dos guals. D’aquí Guala Mulchaí, l’Espatlla de Mulcha.

Sovint els topònims ja hi són abans dels fets que hi passen; el futur s’hi troba prefigurat. És com si els autors-recitadors de la Táin haguessin tingut al cap un paisatge atapeït de noms que els servia de recurs mnemotècnic i els ajudava a organitzar el relat. Ciaran Carson, poeta i autor de la traducció anglesa en què he llegit l’obra, ha escrit unes paraules tan clares i tan plenes de ressonàncies que a dos mil quilòmetres de distància no necessiten cap comentari. Poden anar bé com a matèria de reflexió per als dies lents i terrosos d’aquesta canícula esmorteïda:

Aquesta manera de pensar —el paisatge com a mapa mnemotècnic— encara és corrent a Irlanda. Una vegada vaig tenir el privilegi d’acompanyar l’enyorat Paddy Tunney en un viatge amb cotxe a través del seu comtat natal, Fermanagh. Conegut com «l’home de les cançons», Tunney era un tresor vivent d’històries, cançons, poemes i recitats, i quan travessàvem aquest llogaret o aquell altre, passant per la vora de cases de pagès o petits camps amb tanques de bardissa o llenques d’aiguamolls que no tenien res d’especial, per la vora d’aquest llac o d’aquell riu o d’aquella deu, ell n’explicava el passat, cantava un acompanyament de reel o de jig o entonava trossets de cançons que sorgien d’aquell indret, i contava històries dels personatges singulars que hi havien viscut. No tinc ni idea de quants milers de paraules retenia la seva memòria extraordinària, però sé que per a ell els llocs, les històries i les cançons estaven connectats d’una manera íntima i dinàmica, i que el seu paisatge era eloqüent com una biblioteca. Posar-hi els peus, fos en el punt que fos, tenia unes conseqüències narratives descomunals.
No tinc cap dubte que podríem comprendre algunes de les suposades deficiències de la Táin com a text si en lloc de considerar-la un relat lineal que va d’A a B hi veiem un viatge a través d’un paisatge, amb tota mena de desviacions respecte de la ruta principal, com una sèrie de cançons amb variants alternatives. La meva incursió a Fermanagh amb Paddy Tunney era, com la Táin, un compendi de diversos gèneres: narració, vers, cançó, especulació sobre l’origen d’aquest o aquell topònim. Un altre viatge fet un altre dia hauria donat resultats diferents, o resultats semblants ordenats d’una altra manera. El paisatge és una compilació de fonts. Devia ser així mateix per als autors i el públic de la Táin. Cadascun d’ells devia estar familiaritzat amb els llocs del país en general, i alguns devien tenir més coneixements que d’altres sobre aquest detall de la seva topografia o aquell altre. Els intèrprets devien tractar de diferents maneres els seus diversos elements. Hi devia haver alguns guies magistrals, com Tunney, que tenien el mapa sencer al cap. Per això no em costa gens d’acceptar l’afirmació (menyspreada per alguns estudiosos que no han conegut cap cultura oral viva) que una narració de les dimensions de la Táin podria haver existit en diverses versions orals, potser nombroses i tot. La memòria prodigiosa d’algunes persones analfabetes o que van viure abans de la introducció de l’escriptura està ben testimoniada. Això no equival a negar la interacció entre les cultures oral i escrita, que a Irlanda va començar amb l’arribada del cristianisme. L’una ha d’haver influït l’altra.

Advertisements

One thought on “Travessar el gual

  1. Gràcies.
    La cançó de tradició oral és una forma privilegiada de recollida i transmissió de coneixement i de llengua, i en facilita la memorització, que pot arribar a ser extensíssima. Un regal per a totes les identitats de la Terra.

    Roser

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s