Visió de Vinyoli

Fa unes quantes setmanes, tornant a obrir l’Obra poètica completa de Vinyoli editada per Xavier Macià, hi vaig trobar un bitllet d’autocar de Barcelona a Solsona amb data del 2 de setembre del 2003. En tots aquests anys havia obert el volum tan poques vegades que ni havia substituït el bitllet per un punt de llibre. Ara que hi he tornat, he anat directament als últims reculls, Domini màgic i Passeig d’aniversari, estretament connectats entre si. De seguida m’hi he sentit com a casa, però no perquè hi hagi retrobat el mateix poeta que llegia fa una dècada, sinó perquè van plens d’al·lusions a coses que últimament se m’han fet familiars.

Més enllà de les referències explícites —Llull, Shakespeare, Hölderlin, Nietzsche, Maragall, Rilke, Trakl—, m’han cridat l’atenció les ressonàncies goethianes. Del vell Goethe, concretament, aquell que els anys 1821 i 1822 organitzava el llibre Gott und Welt. Tot i que ho sembli, aquest títol no contraposava un Déu transcendent i el món creat, sinó que identificava a la manera panteista la divinitat i el món. Els versos aplegats evocaven un déu que era en totes les coses i que no era res més que cada tronc, cada pedra, cada mirada. Aquesta idea es fusionava amb la fluència perpètua d’Heràclit:

Si tens deler de fruita que fulgura,
corre a prendre’n la part que t’ha tocat.
Aquesta ja comença a ser madura
i l’altra de seguida ja ha brostat;
cada vegada que vénen plujades
la teva vall es transforma i reviu,
i no et banyaràs mai dues vegades,
no, mai no et banyaràs al mateix riu.

El sisè poema de Domini màgic comença amb la mateixa imatge:

Llisca l’aigua del riu i no podem banyar-nos
un altre cop al mateix riu.

El fragment d’Heràclit és massa cèlebre perquè la coincidència sigui gaire significativa; però, així com els poemes de Goethe giren entorn de les idees de permanència i canvi, de la permanència en el canvi, Vinyoli proclama que la mort «és purament un canvi més», esmenta la «permanència feliç de l’aparent» i finalment, en el poema titulat «Goethe», fa parlar l’autor panteista de Gott und Welt:

Sóc un amb les coses
i el mar de safir.
Aloses, aloses,
què voleu de mi?

Imatges, noms, al·lusions: encara poca cosa. Però el vell de Weimar, sospito, va transmetre a Vinyoli una herència que té molt de pes en la seva última poesia, l’herència dels exercicis espirituals antics que estudiava Pierre Hadot. Un d’aquests exercicis, la «visió des de dalt», consistia a adoptar un punt de vista elevat pujant a una muntanya o imaginant-se que l’ànima s’enlairava cosmos amunt, i des d’allà contemplar el món en la seva insignificança, en la seva absurditat lluminosa. Com en aquests versos de Passeig d’aniversari, que es tanquen sobre si mateixos amb massa contundència perquè hi pugui afegir res més:

Faig de no res, amb mots, un provisori
replà, quan ja l’escala no segueix
i dóna al buit—
                                    des d’on es pugui veure
l’esplanada del temps amb somnis aparcats
per sempre més: al fons, un monòlit de pòrfir
que no respon a cap interrogant.

Anuncis

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s