Posar-se dret i abandonar la selva per anar a viure a la sabana, potser per instal·lar-se en una cova: a conseqüència d’aquests fets, els nostres avantpassats més remots van trobar-se per primer cop davant l’horitzó, la possibilitat constant, visible però gairebé abstracta, de l’aparició de perills. No hi havia manera de fugir-ne. Aquells homes no solament no dominaven la realitat: ni tan sols creien dominar-la. I ara tota la seva atenció estava centrada en la suma d’amenaces potencials que era aquella ratlla vibrant sota l’ardència del sol. A la llarga era impossible mantenir aquella tensió anímica. Calia reduir l’angoixa a alguna forma de por: substituir la indeterminació per objectes concrets, encara que fossin imaginaris. Trobar explicacions per a l’inexplicable, expressions familiars per a coses no vistes, noms per a l’innominat. Començar a contar històries.
Els experts en prehistòria no veuen clar que anés així, però aquest és el mite sobre l’origen dels mites que tinc més gravat a la memòria. El proposa Hans Blumenberg a les primeres pàgines d’Arbeit am Mythos. Tot i que potser no l’explicaré amb detall, el tindré present en la conferència oberta sobre mitologia grega que faré aquest dimecres a la Universitat de Girona (campus del Barri Vell, aula C1, 10:30-12:00). Hi esteu convidats.
La casa en obres 