Els finals de Lear

¿Quants cops prova d’acabar, El rei Lear, abans d’acabar de debò?

lear_and_the_fool_iii-ii
Lear com a profeta apocalíptic (aquarel·la d’Ary Scheffer)

A l’acte tercer, a camp obert, sota una forta tempesta, veient el món desencaixat, Lear exhorta els elements a destruir-ho tot: «I tu, tro que ho sacseges tot», crida en la traducció de Joan Sellent, «aplana la gruixuda rodonesa del món! / Trenca a l’instant els motlles de la natura, i mata / tots els gèrmens que creen l’home ingrat!».

A l’acte cinquè, Edmund, el fill bord de Gloucester, que gràcies als seus enganys ha tingut la reialesa a la vora, ara ferit de mort pel seu germà, diu que «la roda ha completat el cercle». Des de baix de tot de la roda de la fortuna, ha pujat fins a dalt, però ha tornat a caure. Els mals que ha posat en moviment ara s’han girat contra ell. El motiu folklòric del rei i les tres filles amb què començava la tragèdia feia pensar en un desenllaç de rondalla, que ara sembla que s’acosta: les filles malvades, Gonerill i Regan, pagaran la seva dolenteria. Però entremig passen altres coses que desballesten l’harmonia ingènua d’aquest hipotètic final.

És Edgar, que prova d’acabar d’una altra manera. «Us contaré una història breu / i, un cop contada, que m’esclati el cor!». Edgar ha revelat finalment la seva identitat a Gloucester, el seu pare, a qui el duc de Cornwall havia arrencat els ulls. Després de tots els patiments, de veure com ho perdia tot i com es perdia tot, l’home no ha resistit aquest últim sobresalt. El seu cor, «ja massa feble / per suportar el combat entre alegria i pena, / els dos extrems de la passió, / s’ha esquinçat somrient». És una prefiguració invertida del final definitiu.

Lear and Cordelia in Prison circa 1779 by William Blake 1757-1827
Lear i Cordèlia a la presó (William Blake)

Edmund es mor, però el seu mal sobreviu. Abans del combat amb Edgar havia donat l’ordre d’assassinar Cordèlia simulant-ne el suïcidi. Corren a buscar-la a la presó, però no són a temps de salvar-la. En una estranya pietà també invertida, Lear apareix amb la filla morta en braços. Kent es demana, desolat: «Is this the promised end?», una pregunta ambigua que pot referir-se a la fi del món, o a la fi tal com la preparaven els fets de la tragèdia, o a les conseqüències que Lear esperava dels seus actes. Però just després l’esperit de Lear oscil·la encara d’una manera estremidora entre l’evidència i la incredulitat: «Cordèlia, Cordèlia, queda’t una estona». Davant el cadàver de la filla, Lear amb prou feines és capaç de fer la resta dels reconeixements que haurien de tancar la tragèdia: de Kent, servidor fidel, de les altres filles mortes. «Ja no sap el que es diu», intervé el duc d’Albany. Fins que a Lear se li imposa la realitat, amb tota la ira desesperada que provoca: «¿Ja no hi ha vida? ¿Per què un gos, / un cavall o una rata tenen vida, / i tu no tens alè?».

És la fi de debò, que ja només necessita algunes paraules de Kent, Albany i Edgar. Aquest darrer diu: «Hem de carregar el pes d’aquest temps desolat, / dir el que sentim, no pas allò que ens ve imposat». El desenllaç dels fets ha resolt, de la pitjor manera, el conflicte que havia desencadenat la tragèdia: el desajust entre la retòrica i els sentiments. Només en el final definitiu, quan ja s’han acabat les lluites pel reconeixement i pel poder perquè s’han mort els rivals, arriba allò que en un context feliç seria un do inesperat.

Advertisements

2 thoughts on “Els finals de Lear

  1. Vaig tenir l’oportunitat el passat nadal de veure com la Núria Espert deia aquestes paraules que menciones: “¿Per què un gos, / un cavall o una rata tenen vida, / i tu no tens alè?”.
    Disculpa la meva mancança, però quin és aquest do inesperat a què fas referència? Dir el que sentim i no allò que ens és imposat? A la primera escena Cordèlia diu que l’amor pesarà més que no les paraules, la qual cosa lliga amb el que diu Edgar al final. Tal com jo ho veig, a l’obra l’amor no pesa més que les paraules, ni tans sols al final, ja massa tard. La mort, en canvi, si sembla tenir un pes lapidari.

    1. Dir el que sentim, amb la naturalitat amb què ho diu Edgar, és just el contrari del que passa en la tragèdia. Per raons diferents, cada personatge important diu el contrari del que sent. Gonerill i Regan fan grans discursos buits; Cordèlia, que és la que estima més, no pot o no vol dir res del seu amor; Edgar es fa passar per un desconegut i no es revela al seu pare fins al final; Edmund basa tot el seu èxit a no dir mai el que pensa; Lear se serveix sempre d’un llenguatge desmesurat. En tots aquests casos, si no hi hagués desajust entre retòrica i sentiments no hi hauria conflicte, o bé el conflicte seria molt més fàcil de resoldre i no tindria conseqüències tràgiques. Per això dir el que sentim, en un context feliç, podria ser un do inesperat: no donaria peu als conflictes. Aquí, al final de la tragèdia, ja no és un do: és una manera de lliurar-se al dol. Així és com ho veig. Gràcies pel comentari.

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s