Tradició

Fins al 30 de setembre es pot veure al Museu d’Art de Girona una exposició sobre els referents del pintor Josep Guinovart. Hi he col·laborat amb aquest text. Guinovart va donar cos al meu tros de món i això no s’oblida. Bon estiu a tothom.

———

En un lloc força llunyà de la meva memòria, en el racó de l’adolescència, el de la salvatgia i les descobertes que marquen per sempre, hi ha ben fixada una tela de Guinovart, envoltada de llum estiuenca i una estesa groga i onejant de camps de blat. Si penso en les coses que m’han apassionat després, no dubto que alguna virtut fecunda d’aquella obra em va quedar gravada a dins. Els impactes sensorials no s’ofereixen fàcilment al llenguatge, però si hagués de recórrer a una paraula abstracta, encara que fos equívoca, diria que allà vaig començar a fer-me una tradició.

Hi ha un malentès que pesa com una llosa damunt aquesta paraula. Hi ha qui es pensa que la tradició és un mirall que et paralitza o una pila d’andròmines que et cauen a sobre. Des que els cavalls van cedir el pas al vapor, la gent té l’ànsia de donar l’esquena al passat. Però el fet és que la tradició no és cap amuntegament de glòries pretèrites; és la manera parsimoniosa com ens anem proveint de referents germinals i ho anem omplint tot de sentit. Ho fem sense adonar-nos-en, gairebé sense voler, guiats per l’instint que ens arrossega cap a les coses valuoses com el nas estira la fura. La tradició és una immersió creativa que destarota la vida rutinària —un altre nom de la ceguesa— i eixampla els límits del nostre tros de món.

Els pintors tenen un avantatge sobre els escriptors: per a ells, la sensualitat no és l’objectiu hipotètic de l’art sinó la seva premissa. Des de bon començament operen amb els porus plens de realitat, amb la saviesa antiga de l’home total, màgia i matèria i paraula foses. Crear tradició, per a ells, és fregar-se amb els llocs i els universos dels altres artistes fins a encendre’ls i veure’ls fulgurar.

Guinovart va fer-ne una foguera majestuosa. L’espiga de blat eterna, llavors i pètals de rosella dibuixant un rostre, fondària històrica de la pagesia. La rigidesa romànica, carregada d’una humanitat que se sap petita i se serveix de l’esquematisme per elevar-se. La barroca multiplicació de signes obscurs. Les ondulacions orgàniques de la naturalesa i la mà dels artesans, tot unificat en l’obra de Gaudí. Les cares aspres de Gimeno, pobresa dura, vida amassada. La vibració cromàtica dels paisatges de Mir. La lleugeresa onírica i tràgica del folklore, apresa de Chagall. El traç net que només es troba en Miró, innocència treballada, dansa d’astres acostada a la terra. Amb aquest gruix de mirades Guinovart es va crear una tradició; la va oferir perquè ens hi emmirallem i ens hi freguem.

Hi ha alguna cosa d’això en aquell record d’adolescència. El meu pare m’havia parlat d’un centre d’art contemporani que havien obert a prop de casa, a Agramunt; hi vam anar, i d’aquella visita en recordaré sempre la palla quieta, generosa de veritat, damunt les teles, els rostolls que eren iguals als que m’havien esgarrinxat els turmells quan corria pels camps de petit, però més reveladors, més plens de vidència. El terròs s’havia ficat dins un quadro per poder-se desplegar millor davant meu. Allà Guinovart va ser el meu iniciador.

La tradició conquerida ens obre els ulls: fa que existim més.