Una homilia

Aquest dissabte vaig complir l’encàrrec més curiós que m’han fet mai: pronunciar una homilia laica a la Fira del Llibre del Pirineu, dins la vila antiga d’Organyà. Em vaig escurar la gola moltes vegades. Us copio aquí les paraules que vaig dir. Bona tornada a tothom.

———

Germans,

Reconec que quan veig una trona, dins una església, m’agafen ganes de pujar-hi i deixar anar un sermó. Deu tenir el seu què cridar a la penitència des d’allà dalt. Afortunadament per a tots nosaltres, els organitzadors s’han estimat més fer-me parlar fora de l’església, i espero que això moderarà els meus impulsos sermonejadors.

Aquests dies, per preparar-me el discurs, he llegit les Homilies d’Organyà, les de veritat, i m’he adonat que comencen esmentant les llengües humanes i el llenguatge dels àngels. El predicador hi diu que si algú enraonés tan bé com un àngel i en totes les llengües del món, i fos cast i abstinent, tot això no li serviria de res per salvar-se, si a més a més no tingués caritat. Diu que hi ha paraules precioses però buides, paraules que sonen però no acaben d’arribar enlloc; diu que són com les campanes, que s’esforcen a tocar per a tothom, però només les senten els qui hi són a la vora.

És bonic que el text més antic de la nostra història literària parli de totes les llengües humanes i del llenguatge dels àngels. Però com deu ser, aquest llenguatge dels àngels? Per estrany que sembli, últimament, vull dir aquests dos últims mil·lennis, molts savis s’han fet aquesta pregunta. Diuen que seria un llenguatge sense carn; un llenguatge fet només de paraules intel·lectuals, abstractes, sense relació amb els sentits del cos. No sé si tenim capacitat per imaginar una cosa així. Seria com un seguit de fórmules matemàtiques sonores, que juguen, que giravolten, que gaudeixen de dir-se a si mateixes; un llenguatge volador que no serviria per dir res d’aquest món de terra feixuga on vivim.

Les Homilies també evoquen el dia del Judici Final: el predicador diu que aquell dia s’acabaran totes les profecies, callaran totes les llengües, es destruirà el saber dels homes. El regne perfecte de Déu serà la negació de tot el que coneixem. El predicador ho deia com una cosa bona, per persuadir els feligresos, i això em fa pensar que aquella gent devia estar més fastiguejada del món que nosaltres. Fer callar totes les llengües? Destruir tot el saber humà, totes les nostres idees, les nostres sensacions, la nostra imaginació? No sembla un malson, tot això?

El cas és que avui dia hi ha gent que predica coses semblants, però no dins les esglésies. Avui aquestes coses les prediquen alguns teòrics de la informàtica des d’habitacions fosques i brutes, entre capses de pizza olioses i llaunes de coca-cola.

Segons alguns, hi haurà robotets que, dotats d’una intel·ligència pròpia, en fabricaran d’altres, encara més perfectes que ells, i aquests segons robots en faran uns altres de més potents, i així successivament fins que les màquines, quan es miraran les persones, les veuran com nosaltres veiem aquella formiga desesperada que arrossega com pot un branquilló i no se’n surt i passa una criatura per allà i l’aixafa per veure com es recargola.

Altres teòrics expliquen que totes les dades que els algoritmes d’Internet van recollint de les nostres vides, un dia no gaire llunyà, crearan una consciència col·lectiva, una intel·ligència superior, que farà obsoleta l’existència humana. La Internet mateixa es tornarà sàvia i controlarà totes les màquines connectades del món, com un cervell global. D’aquesta intel·ligència superior que ho dominarà tot en diuen la Singularitat, escrit amb majúscula divina. És l’equivalent cibernètic del Déu nostre senyor que compareix el dia del Judici Final. Davant la perspectiva d’un esdeveniment tan gros, tota la resta sembla insignificant. Els nostres llibres, l’aigua fresca del riu, la impressió que fan les muntanyes que ens envolten, el got de vi que beurem després de l’homilia religiosa, tot això no és res. Guerres, fam, refugiats que moren al mar? Res, pensem a gran escala: la Singularitat serà una forma de consciència més elevada i valuosa que tots nosaltres junts.

Dins aquesta intel·ligència suprema, potser ja no tindrem cap utilitat; potser les nostres històries i el nostre passat quedaran desproveïts de sentit. Però alguns teòrics diuen que si tot va bé, quan es morin els nostres cossos, podrem gravar la nostra consciència en un disc dur i continuarem vivint com a entitats sense carn, i així parlarem efectivament el llenguatge dels àngels, una única llengua universal de bits, serem reguitzells de dades que parlaran soles com els bojos, algoritmes incapaços de llegir una novel·la o de menjar-se una sopa de ceba o d’olorar la femta fresca als prats, però encantats d’haver-se conegut.

Les visions religioses d’ahir són les utopies cibernètiques d’avui. Són fantasies dominades per una passió antihumana. Si ens fascinen és perquè de vegades necessitem deixar de ser nosaltres, perquè potser tots tenim una sensació d’insuficiència i la temptació de negar les nostres experiències i el que ens envolta.

En això, la tecnologia actual ja ens hi ajuda. Quan toquem una pantalla llisa, no ho fem pel plaer de sentir-ne el tacte; de fet, ni hi pensem, en el tacte que té; toquem directament un mapa, una imatge, un seguit de lletres o de xifres. Al mòbil, res no és aspre, ni suau, ni moll, ni enganxós. La pantalla ens dóna accés a una nova mena de tacte, un tacte metafísic, sense matèria.

I si se suprimeix el tacte, també s’elimina l’olfacte i el gust. Fixeu-vos-hi: els aparells electrònics són molt bons reproduint imatges o sons, però són uns soques davant els altres sentits. Perquè la diferència és que aquests altres sentits estan fets de matèria: per olorar, assaborir o tocar una poma, hem d’entrar en contacte amb trossos minúsculs de poma. I aquesta sensació els ordinadors no la saben reproduir, i el llenguatge dels àngels, tan net, tan abstracte, no la sap dir.

Totes les llengües humanes, en canvi, estan fetes per dir les coses concretes del nostre tros de món. Per dir el mal de panxa, i el sol que ens escalfa a l’hivern, i la calda que ens atrapa a l’estiu, i el gust de la botifarra i del pebrot, i per explicar aquella història sonada de quan érem adolescents. Totes les llengües són plenes de carn, de brutícies, d’àtoms de realitat; fins i tot hi ha sons que es deformen perquè ens falta una dent, o perquè el múscul de la llengua se’ns torna mandrós. Totes les llengües encarnen les nostres limitacions i les nostres perspectives reduïdes, i la impossibilitat d’entendre’ns i la necessitat que tenim de fer-ho. Els sis mil idiomes que es parlen avui dia al món es burlen de la il·lusió de crear una intel·ligència superior, universal, inhumana, neutra, sense ni una mica de carn ni de terra.

Vaig acabant, però una homilia no es pot acabar sense una exhortació solemne. Les Homilies deien que el llenguatge dels àngels no serviria de res sense la caritat; avui caritat és una paraula gastada, però originalment designava un amor irreprimible, un amor que es podia enfrontar a qualsevol norma i a qualsevol ideologia. Per això, després de parlar del llenguatge dels àngels i de les utopies dels tecnòlatres i de la incorporalitat i de l’ànsia d’alliberar-nos de la matèria, gairebé com si m’hagués enfilat a una trona, jo us dic:

No us deixeu empobrir. No reduïu el vostre món a la capacitat d’una pantalla llisa o d’un algoritme. Estimeu les pudors i la putrefacció i la calorada terrible que ens ha caigut a sobre aquest agost, estimeu les nits d’insomni i les esperes llargues, estimeu l’olor de les figueres i aquell roc que us va fer un trau al cap, i el xivarri dels veïns desaprensius, i les vaques que ens veuen passar i fan com si no ens veiessin per no fer-nos pensar gaire, i estimeu les històries que s’expliquen una vegada i una altra, i que ens expliquen a nosaltres mateixos, i que ens relliguen amb la besàvia que no vam conèixer i amb tots els racons foscos i incomprensibles de les nostres vides i amb totes les possibilitats del futur, i estimeu també les utopies cibernètiques perquè és bonic que sapiguem imaginar mons inversemblants, i estimeu-ho tot perquè això és el que les intel·ligències artificials no entendran mai, però sobretot per una raó encara més important: perquè sí.

Moltes gràcies.

Anuncis

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s