Medea i l’assassinat a distància

D’ençà de l’inici del confinament, a La Casa dels Clàssics hem promogut un club de lectura de clàssics a Twitter, que podeu trobar a l’etiqueta #llegimclàssics. L’obra del mes d’abril ha sigut la Medea d’Eurípides. Hem anat publicant articles que miren d’acostar-se des d’avui a les preguntes que planteja el text. Fa un parell de setmanes va sortir el de la directora de La Casa dels Clàssics, Sira Abenoza, «D’Antígona a Medea: de la compassió a la ira», i aquí sota podeu llegir el que he escrit jo.

—————–

Hi ha els qui passen el confinament sols i alhora hiperconnectats. Hi ha els qui el passem amb els fills i intentem desdoblar-nos en mestres i individus productius. Hi ha múltiples combinacions de cures, solitud, estrès, angoixes sanitàries i econòmiques. Totes tenen una cosa en comú: quan s’ensorren les rutines, emergeix més clara que mai la nostra naturalesa social.

De tots els vídeos que circulen aquests dies, n’hi ha un que m’ha quedat gravat: el d’una senyora que cridava «assassí!» a un home que estava assegut tot sol en un banc. Deu ser la forma d’assassinat més abstracta que hem imaginat mai. S’hi ajunten una concepció paranoica de l’estadística, la ràbia de no poder sortir, els desequilibris que provoca el confinament.

Aquest homicidi a distància fa pensar, per contrast, en l’assassinat més íntim, el de Medea quan mata els fills. Medea sap exactament el que fa: trenca els vincles més estrets i més forts. L’home que seu sol al banc no fa res: la indignació que desperta neix d’un càlcul sense vincles, d’una moral pseudocientífica, inculcada en molt poc temps.

Els contraris s’il·luminen mútuament. Al fons de la Medea d’Eurípides hi ha la idea que no som més que els nostres lligams. Així, si una persona no en té, sembla que no hauria de ser res. Medea ho ha deixat tot enrere: després de cometre traïcions i enganys no pot tornar a casa ni es pot quedar a la ciutat del marit. Ella i Jàson van a parar a Corint, i allà l’únic vincle que la pot protegir és el del matrimoni. Per això, quan Jàson l’abandona per casar-se amb la filla del rei, Medea queda totalment desarrelada. Medea és l’estrangera, l’altra per excel·lència, i els seus coneixements de bruixeria i el seu caràcter irascible encara reforcen aquesta estranyesa. Si ens ho mirem així, l’infanticidi té una mena de lògica embogida: un cop eliminats tots els vincles protectors, per Medea matar els fills és alhora una venjança contra Jàson i el desarrelament complet. És trencar l’últim lligam.

Conquereix la llibertat, així, Medea? Ella ve d’una estirp de déus i bruixes; té alguna cosa d’ésser sobrehumà amb el qual no podem identificar-nos. Fora de la vida civilitzada de la polis només es pot ser una bèstia o un déu, i acabem veient Medea mig divinitzada, dalt el carro volador del déu Sol. Aquesta mena de llibertat que conquereix no tenia res de modèlic per al públic d’Eurípides: més aviat la convertia en una figura inquietant.

La idea que una persona no és res més que allò que els seus vincles li deixen ser té una història llarguíssima. Només entra en crisi quan s’escampa la fe moderna en l’individualisme: som subjectes lliures, ens forgem el nostre destí, el talent i els esforços ens dibuixen la vida dins un camp de possibilitats infinites.

Aquests dies de control i delació, tornem a veure que nosaltres sols, aïllats a casa, no som res, i que la relació sana amb els nostres és l’únic que ens pot salvar. Prendre’n consciència i tenir cura d’aquesta comunitat mínima és de les coses que podem començar a fer ara, per sortir amb més força. La llibertat —aquesta llibertat que haurem de defensar amb ungles i dents— serà un do dels vincles que ens fan sentir segurs.