Categoria: literatura alemanya

Dimecres 25 de novembre, Joseph Roth al Poblenou

23 Novembre, 2015

Aquest dimecres en Jaume Creus i jo, just després de saludar-nos per primer cop, xerrarem sobre Joseph Roth a la llibreria Nollegiu del Poblenou. Ell n’ha traduït La cripta dels caputxins a L’Avenç; jo, El Leviatan i altres narracions a Còmplices. Són tot obres dels anys trenta, de l’època més difícil i més fructífera de l’autor. És el moment en què Roth comença a buscar alguna mena de refugi fora d’un món que se li havia tornat inhabitable, alguna mena de devoció que no prometi res en aquesta terra. I ho fa amb una prosa tan límpida com sempre i potser més sensual que mai.

Però no sé si parlarem exactament d’això. Roth dóna per a molt.

Com sempre, hi esteu tots convidats.
roth

Més Roth

11 Novembre, 2014

De Joseph Roth s’explica que llegia en veu alta La decadència d’Occident d’Oswald Spengler en un cafè de Berlín per fer perdre els nervis als seus coneguts de fe comunista. Considerava funestes la modernitat política i la científica, la democràcia i el progrés. El vell Déu entranyable, sever però protector, al seu entendre havia estat substituït per un Moloc sense misericòrdia que acabaria destruint la humanitat: la tecnologia. És lògic, doncs, que també pel que fa a l’estil Roth sigui un conservador. Només cal posar-lo un moment al costat dels contemporanis amb qui comparteix llengua per adonar-se’n: Franz Kafka, Hermann Broch, Robert Walser. Aparentment, Roth no pretén altra cosa que explicar una història i subordina a aquest objectiu tota la seva finor estilística. Així la seva escriptura es fa translúcida, a estones gairebé transparent, desapareix darrere els personatges i les seves peripècies, es transmuta en l’emoció que ens domina al final de cada relat. Per això Roth mateix podia dir que, a diferència de Kafka, ell no escrivia per a escriptors; per això també el crític Marcel Reich-Ranicki afirmava que Roth meravella els lectors i desconcerta els estudiosos de la literatura. A qui tingui la temptació de menystenir-lo per aquesta raó, només li voldria demanar que pensés en l’esforç que qualsevol artista proveït d’un domini tècnic excepcional ha de fer per no complaure’s a exhibir-lo, per fer-se humil davant tot allò que no és art.

Roth gairebé sempre posa aquest estil al servei del punt de vista d’un perdedor. D’algú que ha perdut el seu país —un país íntim, que es confon amb un país real però no s’hi identifica—, d’algú que ha perdut la seva antiga manera de viure, d’algú que ha perdut l’amor. La metàfora més recurrent d’aquests mons abolits és l’imperi austrohongarès, que sobretot durant els anys trenta assoleix un estatus mític. Per a Roth l’imperi austrohongarès és l’únic lloc que pot ser considerat una Heimat, una terra íntima, pròpia, prepolítica, feta de sensacions heretades i acceptades, d’afectuositat entre els més poderosos i els qui ho són menys, d’harmonia entre idiomes i cultures, un espai unificat per la imatge omnipresent del monarca Francesc Josep I, l’àguila bicèfala i les estridències nasals de l’alemany austríac.

Roth promou aquesta il·lusió quan la vella monarquia ja s’ha esfumat. No és la justificació d’un statu quo, sinó una eina defensiva contra allò que s’intueix als anys vint i es revela als trenta: l’emergència d’una forma de poder inaudita, d’una crueltat més metòdica que la de qualsevol tirania passada. Roth veu aquesta catàstrofe com la culminació d’un procés, del procés de democratització que fa eclosió a la fi de la Gran Guerra. Posa al mateix bàndol les multituds, el sufragi universal, la sobirania nacional i el totalitarisme; a l’altre bàndol hi situa la vella monarquia austrohongaresa, abolida i lluminosa, catòlica, paternal i tolerant.

És un escriptor que va a repèl del consens actual. Si no fos res més que aquestes idees, tan sols el llegirien els membres d’alguna secta perseguida o menyspreada. Però les seves narracions són tan boniques que les idees mortes hi cobren vida; estan tan ben escrites que ens forcen a mirar el món amb uns altres ulls, més empàtics, en el fons menys ideològics. Fan caure els vels que mig amaguen la realitat. Despullen la nostra fe, sigui la que sigui.

Ara podeu llegir més Roth. Ja han arribat a les llibreries tres narracions seves que vaig traduir l’hivern passat, «El cap d’estació Fallmerayer», «El bust de l’Emperador» i «El Leviatan», totes dels anys trenta. Bona lectura.
Joseph Roth, El Leviatan i altres narracions

Visió de Vinyoli

2 Octubre, 2014

Fa unes quantes setmanes, tornant a obrir l’Obra poètica completa de Vinyoli editada per Xavier Macià, hi vaig trobar un bitllet d’autocar de Barcelona a Solsona amb data del 2 de setembre del 2003. En tots aquests anys havia obert el volum tan poques vegades que ni havia substituït el bitllet per un punt de llibre. Ara que hi he tornat, he anat directament als últims reculls, Domini màgic i Passeig d’aniversari, estretament connectats entre si. De seguida m’hi he sentit com a casa, però no perquè hi hagi retrobat el mateix poeta que llegia fa una dècada, sinó perquè van plens d’al·lusions a coses que últimament se m’han fet familiars.

Més enllà de les referències explícites —Llull, Shakespeare, Hölderlin, Nietzsche, Maragall, Rilke, Trakl—, m’han cridat l’atenció les ressonàncies goethianes. Del vell Goethe, concretament, aquell que els anys 1821 i 1822 organitzava el llibre Gott und Welt. Tot i que ho sembli, aquest títol no contraposava un Déu transcendent i el món creat, sinó que identificava a la manera panteista la divinitat i el món. Els versos aplegats evocaven un déu que era en totes les coses i que no era res més que cada tronc, cada pedra, cada mirada. Aquesta idea es fusionava amb la fluència perpètua d’Heràclit:

Si tens deler de fruita que fulgura,
corre a prendre’n la part que t’ha tocat.
Aquesta ja comença a ser madura
i l’altra de seguida ja ha brostat;
cada vegada que vénen plujades
la teva vall es transforma i reviu,
i no et banyaràs mai dues vegades,
no, mai no et banyaràs al mateix riu.

El sisè poema de Domini màgic comença amb la mateixa imatge:

Llisca l’aigua del riu i no podem banyar-nos
un altre cop al mateix riu.

El fragment d’Heràclit és massa cèlebre perquè la coincidència sigui gaire significativa; però, així com els poemes de Goethe giren entorn de les idees de permanència i canvi, de la permanència en el canvi, Vinyoli proclama que la mort «és purament un canvi més», esmenta la «permanència feliç de l’aparent» i finalment, en el poema titulat «Goethe», fa parlar l’autor panteista de Gott und Welt:

Sóc un amb les coses
i el mar de safir.
Aloses, aloses,
què voleu de mi?

Imatges, noms, al·lusions: encara poca cosa. Però el vell de Weimar, sospito, va transmetre a Vinyoli una herència que té molt de pes en la seva última poesia, l’herència dels exercicis espirituals antics que estudiava Pierre Hadot. Un d’aquests exercicis, la «visió des de dalt», consistia a adoptar un punt de vista elevat pujant a una muntanya o imaginant-se que l’ànima s’enlairava cosmos amunt, i des d’allà contemplar el món en la seva insignificança, en la seva absurditat lluminosa. Com en aquests versos de Passeig d’aniversari, que es tanquen sobre si mateixos amb massa contundència perquè hi pugui afegir res més:

Faig de no res, amb mots, un provisori
replà, quan ja l’escala no segueix
i dóna al buit—
                                    des d’on es pugui veure
l’esplanada del temps amb somnis aparcats
per sempre més: al fons, un monòlit de pòrfir
que no respon a cap interrogant.

La veu salvatge

21 Mai, 2014

Ernst Cassirer —i no era l’únic ni el primer— observava que entre els primitius i els salvatges el llenguatge té un poder peculiar, que va més enllà de la transmissió de significats. L’eficàcia d’un malefici es basa en la relació necessària entre les paraules i l’existència de les coses: esmentar el mal ja és una manera de provocar-lo. Per això, quan algú es disposa a maleir, el primer remei és tapar-li la boca abans que completi la frase. És una situació que trobem sovint en la literatura grega antiga: un personatge, aterrit pel que ha sentit dir o pel que està a punt de sentir, demana que es faci silenci, o implora que només es pronunciïn paraules de bon averany (el verb grec, εὐφημέω, admet totes dues traduccions).

A «El sanctus», l’últim conte de la primera part dels Nocturns d’E. T. A. Hoffmann, una cantant esplèndida ha perdut la veu. La pèrdua, però, no té una causa física. Sembla que es deu a unes paraules pronunciades en un lloc i un moment solemnes: en una església catòlica de Berlín, mentre el cor entonava el sanctus. A mitja missa la noia s’apartava dels músics per anar a cantar en una altra església. Un entusiasta de la música que feia de tenor, somiós entre els acords imposants i una mica atordit per la flaire d’encens, s’hi va adreçar: «¿Que no sap que és un pecat, i que no queda impune, això d’abandonar l’església durant el sanctus? Aviat ja no cantarà a l’església!» L’home només volia fer broma, però les paraules van sonar com una greu amonestació. Un cop fora del temple, pàl·lida, ella ja no tenia veu. Tot i que cap dels dos no era profundament catòlic, en aquella atmosfera solemne les paraules havien actuat pel seu compte. Al final del relat, la cantant recobra la veu després de sentir que expliquen la seva història i la comparen amb una altra de semblant: quan aprèn a dominar aquella amonestació convertint-la en literatura.

Però l’escena es repeteix cada dia. Algú triga més del compte a arribar. A algú altre, neguitós, se li escapen al·lusions a alguna desgràcia que li podria haver passat. «Calla», salta de seguida un tercer. És aquella mateixa aprensió intemporal. Els salvatges som nosaltres.

Heimat

9 febrer, 2014

És una paraula alemanya que fa de mal traduir. L’equivalència que ofereix el diccionari, ‘terra natal’, sovint no serveix. Pot ser Heimat tot un país, però també la regió austríaca d’Estíria, el barri berlinès de Kreuzberg, els ponts que travessen el Neckar; fins i tot un conte dels germans Grimm, les cases construïdes en gelosia, un bratwurst amb xucrut o aquell beuratge calent (ells en diuen vi) que a Alemanya solen vendre als mercats nadalencs (i que sempre m’ha fet sentir els límits de la meva empatia intercultural). Una Heimat sovint no té unes fronteres definides; és més aquella condensació de coses i estats d’ànim que es forma en el record —sobretot quan ets fora de casa— i que retorna de maneres inesperades. La Heimat no s’identifica amb el Vaterland, una paraula que de seguida evoca la pàtria intimidatòria, la que exigeix matar i fer-se matar. Si el Vaterland queda perfectament definit als mapes polítics, la Heimat és personal i esmunyedissa. Josep Carner sospirava pels plurals vocàlics de l’italià; Carles Riba intentava emular la concisió de l’anglès; ¿qui no envejaria la paraula Heimat a l’alemany?

W. G. Sebald va escriure que la reflexió sobre la Heimat és una de les constants de la literatura austríaca (una curiosa etiqueta que sol designar únicament la literatura escrita en alemany per autors nascuts dins les fronteres de l’imperi austríac i després austrohongarès, i dins les fronteres més estretes de la posterior Àustria republicana). Joseph Roth, fill d’una petita ciutat del límit oriental de l’imperi, va donar voltes obsessivament a aquesta qüestió, en bona mesura des de l’exili, tot i que en el seu cas no és només que ell anés cap a l’oest per fugir del totalitarisme, sinó que després de la Gran Guerra la seva ciutat també es va desplaçar cap a llevant, rere dues fronteres, la de Txecoslovàquia i la de Polònia (avui encara és una mica més enllà, dins la província ucraïnesa de Lviv). Aquesta ciutat, anomenada Brody als mapes, amb la seva estació de tren i els seus aiguamolls, apareix mig transfigurada sota noms ficticis en força obres de Roth.

Abans i després de la Gran Guerra.

Però sobretot als anys trenta Roth fa un altre pas, molt més delicat, que cal llegir sempre sobre el rerefons de la tenebrosa política europea del moment: converteix tota la Monarquia Dual, des del Tirol fins a Galítsia i des de Praga fins a Romania, en una Heimat entranyable, enyorada, acollidora malgrat la seva innegable putrefacció. Ho fa per raons polítiques: les estructures premodernes de l’imperi austrohongarès li semblen menys brutals que les conseqüències de la Revolució Francesa a l’Europa central; l’evocació del paternalisme permissiu i del formalisme arbitrari de la Monarquia li és útil per erosionar les passions polítiques massa modernes, massa incondicionals, dels seus contemporanis. En tot cas, una de les característiques de l’escriptura de Roth és l’equilibri precari entre la vivència ingènua d’aquesta Heimat i la consciència que només es tracta d’una il·lusió, entre la sensació de naturalitat i la percepció del poder. Per això aquest exiliat de Brody no és un autor merament glorificador i nostàlgic. A La Cripta dels Caputxins el protagonista, d’una família eslovena germanitzada, arriba a la ciutat oriental de Zlotogrod i es meravella de la potència unificadora de la Monarquia: el cafè és igual que el de Viena, la cambrera és tan rossa com totes les altres de l’imperi, els jugadors de cartes porten les patilles frondoses de l’Emperador. I continua:

Tot això era Heimat, més fort que una mera pàtria [Vaterland], vast i divers però familiar i Heimat: la Monarquia Imperial i Reial. El cap de districte, el baró Grappik, i el comandant suprem del novè regiment de dragons, Földes, tots dos parlaven el mateix alemany nasal i estatal de les millors capes, una llengua dura i delicada alhora, com si els fundadors i pares d’aquesta llengua haguessin estat eslaus i italians, una llengua plena de discreta ironia i plena d’una graciosa disposició a la candidesa, a la xerrameca, a les nicieses amables.

I així l’idioma d’aquesta Heimat sembla sorgit dels altres, però constitueix l’instrument expressiu de l’Estat; tendeix a les absurditats innòcues, però només el parlen bé les dues autoritats de la Monarquia; és alhora inofensiu i executor. També és la llengua literària en què s’escriuen les històries de Roth: un artifici que a estones no ho sembla, però que sovint té la cautela de recordar-nos que ho és.

La llosa de Goethe

15 Desembre, 2012

«Goethe és l’escriptor més detestat de la literatura universal», em deia ahir un amic que viu entre torres de llibres alemanys. Suposo que em perdonarà que faci públics els seus pensaments: «Tothom el titlla d’antipàtic, pedant, avorrit. Li retreuen que donava una imatge penosa de si mateix. Les invectives sempre esmenten un llibre, les Converses amb Eckermann. No els falta raó. El llibre és un totxo i el Goethe que hi surt és més pesat que una llosa. Però passen per alt un detall. Goethe no va escriure cap llibre titulat Converses amb Eckermann. És Eckermann qui va redactar sol·lícitament unes Converses amb Goethe. Si Goethe va equivocar-se, va ser a l’hora de triar els admiradors que l’envoltaven en els últims anys de la seva vida, perquè van petrificar-ne la imatge pels segles dels segles. A Goethe li agradava sentir-se admirat (¿a qui no?), però en les seves obres no hi falta mai un toc d’autoironia, de mala bava, de lleugeresa. Goethe era un mestre de les transformacions i les mascarades. Gairebé tots els odis que desperta es deuen a la foto fixa del llibre d’Eckermann. Goethe aixafat per la llosa eckermanniana. Goethe com una brasa amagada sota la cendra. Els seus enemics haurien de declarar la guerra a Eckermann. Després podrien preguntar-se si encara detesten l’autor de Les afinitats electives.»

Herder, el poble i el públic

2 Setembre, 2012

En l’assaig que va escriure el 1775 sobre les causes de la decadència del gust, Johann Gottfried Herder repassava els grans moments d’eclosió cultural de la humanitat i analitzava les condicions que els havien fet possibles. Distingia quatre grans èpoques del que en el seu temps s’anomenava gust: la Grècia de Sòfocles, la Roma de Virgili, la Itàlia renaixentista i la França de Lluís XIV. Aleshores aquesta llista era convencional, però no ho eren les diferències que Herder establia entre les quatre èpoques. Considerava que cadascuna d’aquestes florides era més precària que l’anterior perquè cada vegada estaven més lluny de ser un fenomen veritablement «nacional», d’implicar el gruix del poble en les creacions artístiques. La tragèdia grega, en aquest sentit, li semblava exemplar: les seves representacions eren un espectacle públic, organitzat pels ciutadans i adreçat als ciutadans. Al segle de Lluís XIV, en canvi, el gust s’havia convertit en un afer d’elits cortesanes. En van sorgir grans obres, però no tenien públic. I sense la base col·lectiva els moviments culturals s’estronquen.

Aquestes reflexions s’han de llegir sobre el rerefons d’un text de Voltaire que aleshores coneixia tothom: la introducció d’El segle de Lluís XIV. L’il·lustrat francès hi sostenia que, de les quatre grans èpoques del gust, la més recent era la que més s’acostava a la perfecció; tots els seus assoliments eren una prova «del veritable honor de la nostra pàtria»; Europa devia la seva finesa a la irradiació del Rei Sol. Voltaire també remarcava que era Lluís XIV qui havia portat la cultura a les terres germàniques.

A l’altra banda del Rin això semblava una broma de mal gust. La literatura alemanya del divuit és justament un intent d’alliberar-se dels models francesos, amb armes com ara la idealització de Grècia, la recuperació de Shakespeare i el descobriment de la poesia popular. Però a Herder encara l’incomodava més un altre detall: la insinuació que el despotisme era el medi perfecte per al desenvolupament de la cultura. Ell, privilegiant Grècia, veia que la democràcia havia estat imprescindible per a l’existència de la tragèdia atenesa i explicava la decadència progressiva de les arts per la pèrdua de la llibertat col·lectiva. Al final del text Herder sosté que no és la instrucció en determinades regles estètiques el que farà florir l’art, sinó la creació d’un entorn propici, sense barreres entre les classes socials, sense fam ni esclavitud, amb alguna mena de llibertat republicana. Així el poble i el públic arribaran a ser una mateixa cosa i els fonaments del gust seran més sòlids que mai.

Seria inútil posar-se a buscar contraexemples de la tesi de Herder. La seva anàlisi és d’aquelles que, més que descriure, contribueixen a forjar la realitat; d’aquelles que, sota la pretensió de descobrir una connexió, la generen i la posen a les mans de les generacions futures. Un cop depurat dels tòpics —aquell Volk content de ser analfabet, que de tant en tant secreta una cançó ingènua—, Herder presenta una visió que ha tingut una posteritat impressionant a Europa i més enllà. L’interès per les cançons populars que se sol vincular al seu nom no era res més, ni tampoc res menys, que una manera de posar la col·lectivitat —un public vast, divers i polític, no una cort resclosida i arbitrària— al centre de la cultura.