Categoria: literatura grega

Al voltant del mite (6)

4 Octubre, 2013

Abans de les idealitzacions literàries, l’Arcàdia era una regió pobra del Peloponnès, de valls abruptes sense conrear. Hi havia nascut Pan, el déu cabra, i els arcadis hi parlaven un dialecte singular, diferent de les altres parles de la península, emparentat amb el de la llunyana illa de Xipre. Al cim de Cil·lene, la muntanya més alta de l’Arcàdia, s’hi alçava un temple d’Hermes. Era un lloc rústic i estrany —per a nosaltres i per als grecs que no hi vivien.

Des del començament l’Himne homèric a Hermes situa el déu en aquest lloc. De seguida sabem que és enginyós (com Odisseu), de ment recargolada (com el destronat Cronos), bandoler, lladre de bous, guia dels somnis, espia de la nit. És un déu d’exteriors, però també un ésser que passa amb molta facilitat de dins a fora i de fora a dins; travessa les portes, però també les sap defensar. I és un prodigi de maduració: «Nascut a l’aurora, al migdia tocava la lira, | al vespre ja va robar les vaques d’Apol·lo que dispara de lluny.» Per arribar a ser qui és, Hermes ha de tenir tractes amb una tortuga i amb un ramat.

Acabat de néixer dins una espluga, el déu ja traspassa el llindar i troba per atzar una tortuga viva, un «senyal benigne». Només de veure-la, la transforma anomenant-la «companya de la dansa, amiga de la taula». El nen diví se l’emporta a casa recordant que a fora és fàcil «prendre mal»; un cop dins, l’esbudella amb un cisell de ferro, hi clava canyes que li travessen l’esquena, hi estén una pell de vaca, hi posa dos braços amb un travesser per damunt i hi tensa set cordes de tripa d’ovella, en harmonia entre elles. Hermes toca una escala musical amb la seva nova joguina i improvisa un cant sobre Zeus i Maia quan «s’abraçaven amorosament». La criatura d’un dia celebra el seu propi engendrament amb un instrument acabat d’inventar.

La lira construïda amb una closca de tortuga, a les mans d’Apol·lo (segle v aC, museu de Delfos).

La tortuga és una bèstia primigènia, una resta del desordre preolímpic que s’oposa a l’àguila, l’ocell de Zeus. De tots els animals, és l’únic que no assisteix a les noces del déu suprem. En matar-la i fer-ne una lira harmoniosa, Hermes ordena el món, com Zeus ho havia fet abans en enfrontar-se als Titans. Posant-se a celebrar el seu propi engendrament, intenta consagrar-se a si mateix mitjançant el mateix principi genealògic en què es basava el cosmos hesiòdic. Però per alguna raó no n’hi ha prou. També s’haurà de convertir en lladre.

——

Mentre canta, a Hermes ja li vénen al cap altres pensaments; li agafa gana, surt de la cova i pensa un «engany extraordinari» com els que tramen els lladres de nit. Quan fosqueja se’n va a Pièria, la regió de les Muses i de l’Olimp, al nord de Grècia, on hi ha la cleda de les vaques del déu Apol·lo, i se n’emporta cinquanta. Perquè no sàpiguen cap a on s’ha dirigit, «gira les petjades» del bestiar —el fa anar cap enrere— i ell mateix camina a l’inrevés. (El primer que havia fet Hermes amb la tortuga també era girar-la, per poder-la buidar: no hi ha sentit sense recurrències.) Aquest robatori es produeix al mateix temps que una demostració tècnica: el déu es fabrica unes sandàlies amb vímet, tamariu i murtra que li permeten avançar d’una manera insòlita, «fora de camí».

Altre cop a l’Arcàdia, Hermes prepara un sacrifici de dues vaques. Les tomba d’esquena (les gira, novament) i les mata amb violència, sense fer-ne rajar la sang ni ruixar-los el cap amb aigua perquè facin un gest de consentiment, com era costum a Grècia. Rosteix la carn i en fa dotze parts com si les preparés per als déus de l’Olimp —com si Hermes fos un mortal. Tot i la gana, l’himne remarca finalment que no es fa passar la carn per la «gola sagrada»: si havia començat el sacrifici com un home, l’acaba com una divinitat. Hermes fica tota la carn dins l’estable i la penja com a «senyal del seu recent robatori». Aquest sacrifici anòmal que s’interromp per donar una forma simbòlica al delicte és impossible de classificar segons els paràmetres de la religió grega; l’esmunyedís Hermes es resisteix a acomodar-se als costums, com es resisteix a ser reduït a un concepte. Costa dir gaire més que això: la història del mite diu coses sobre el déu que no es poden traduir a altres llenguatges. La carn penjada a l’estable només és un senyal d’una estranyesa no copiada d’enlloc, no imitada de ningú. Des de l’Arcàdia basta, Hermes es burla dels il·lustrats.

Al voltant del mite (5)

24 Agost, 2013

La Teogonia d’Hesíode consagra un ordre tot contant una història. És l’ordre dels déus a qui els grecs retien culte: el mite, doncs, contribuïa a l’estabilitat de les institucions socials. Tota societat es basa en la perpetuació de certes estructures, i en les societats premodernes aquesta necessitat encara és més imperiosa. Per això les innovacions estan carregades tradicionalment de connotacions negatives. Segons Hesíode una de les grans desgràcies de la humanitat era que els fills no s’assemblessin als pares, que cada generació no fos una reproducció exacta de l’anterior. Però el fet és que sempre hi ha transgressions i cal assumir-les en alguna mesura. El mite d’Hermes ofereix maneres de fer-ho.

Hesíode narrava el pas d’estadis de desordre a l’actual estat d’ordre; la seva història ens diu que avui ja no hi hauria d’haver fets imprevisibles. Així l’atzar es manifesta com una resta del període anterior a l’ordre actual, com un rastre del caos primigeni. Hermes, justament, té bons tractes amb l’atzar. En grec, un guany inesperat, un cop de sort, és un ἕρμαιον, un do d’Hermes. El déu transforma el desordre en una ofrena beneficiosa. Però sempre hi ha un residu incontrolable: Hermes també és la divinitat dels saquejadors.

Les sandàlies alades girades cap a l’esquerra, els ulls cap a la dreta: Hermes en una olpe àtica de figures negres (segle vi aC, Museu del Louvre).

L’Himne homèric que li està dedicat explica de quina manera Hermes es fa un lloc entre els déus olímpics. Una disputa entre ell i Apol·lo permet delimitar els dominis de cada déu. Hermes i Apol·lo, tots dos fills de Zeus i d’una divinitat menor, se situen al mateix nivell genealògic; l’un, però, acaba de néixer, mentre que l’altre ja és un déu reconegut i integrat a l’Olimp. L’enfrontament respon a una lògica de la llum i del llenguatge. Apol·lo sol rebre l’adjectiu Febos, ‘el lluminós’, que també s’aplica al sol. A Hermes se’l celebra com a «company de la nit»; infantat a les fosques, és un déu les coses clandestines, les ocultacions i els robatoris. Apol·lo no menteix mai, els seus discursos són rectes i infal·libles com un tret ben llançat; Hermes és el déu dels trucs i les paraules recargolades i mira enrere mentre camina cap endavant. Però aquestes oposicions no s’expressen mai en el poema amb aquesta pobresa esquemàtica. Com la Teogonia, l’Himne homèric a Hermes conta una història. Més endavant en resseguiré les juntures.

Al voltant del mite (4)

15 Agost, 2013

Bona part de la Teogonia d’Hesíode són llistes de noms, noms encaixats sòlidament en hexàmetres, noms que sovint fan l’efecte d’engendrar-se els uns dels altres en virtut d’assonàncies i paronomàsies i significats afins, i que és fàcil imaginar-se ressonant en forma d’hipnòtica salmòdia en algun festival panhel·lènic. El principi que els ordena és la genealogia: ens passen per davant dels ulls quatre generacions divines. En llegir el poema, en resseguir l’articulació d’aquests noms, tenim una clara sensació de l’esforç amb què s’ha reformulat el material previ. Qui relata un mite sempre el reelabora, i en el cas d’Hesíode, com que coneixem els precedents orientals i anatòlics d’algunes històries que narra, podem ser més conscients de la intensitat de la transformació.

En la traducció en prosa de Francesc J. Cuartero Iborra (Adesiara, 2012), els deu versos inicials del relat genealògic fan així:

Primer de tot hi hagué Caos, i després Gea d’ampli si, seu ferma per sempre de tots els immortals que habiten el cim de l’Olimp nevat; i el Tàrtar tenebrós en el fons de la terra d’amples senderes; i Eros, que és el més bell entre els déus immortals, que desconjunta els membres, i a tots els déus i a tots els homes sotmet el seny i el designi prudent dins el pit. | De Caos nasqueren Èreb i la negra Nit; i, al seu torn, de la Nit van nàixer Èter i el Dia, que ella infantà prenyada d’haver jagut amorosament amb Èreb.

Aquí ja es presenten els mecanismes bàsics. El Caos originari, etimològicament relacionat amb els verbs χάσκω i χαίνω ‘badallar’, és un gran avenc sense matèria ni forma, una simple obertura; gramaticalment, és de gènere neutre. Ell tot sol no pot generar cap ordre ni constituir cap punt de referència. Però de seguida sorgeixen Gea (un ésser femení, la Terra), Tàrtar (un ésser masculí, la part més profunda de la terra) i Eros, l’amor. Just després de la menció del Caos, doncs, es produeix la diferenciació sexual i apareix la potència que li dóna sentit convertint-la en una estructura procreadora. Com a confirmació, al final del passatge tenim notícia de l’Èter, ja nascut de la unió de l’Èreb i la Nit. La generació sexual és l’únic que emparenta aquests éssers primordials, encara sense forma definida, amb la humanitat.

La continuació és coneguda. Gea pareix Úranos, el Cel, i de la unió de tots dos en neixen els Titans, entre els quals hi ha Mnemòsine, Temis, i Cronos «de ment recargolada». El grau d’antropomorfisme d’aquests déus encara és baix. Temis i Mnemòsine personifiquen conceptes abstractes, la justícia i la memòria. Eren déus gairebé desproveïts de culte. Però amb Cronos «de ment recargolada» fa acte de presència la primera forma d’intel·ligència assimilable a la dels homes. Amb tot, com per recordar que la monstruositat encara no ha quedat enrere, Gea engendra en aquest moment uns éssers de cent braços i cinquanta caps que Hesíode qualifica d’«informes».

Tot i que en la generació de Gea i Úranos ja existeix Eros, la força que porta a procrear, el procés de l’avenç generacional no es realitza d’una manera completa, perquè Úranos no permet que els fills acabin de néixer: amagant-los sota terra, els manté dins el si de Gea, com si no haguessin vist mai la llum. Quan Cronos, armat amb una falç, castra el seu pare i li arrabassa el poder, ho fa atenent un prec de la mare Gea, que vol que els fills vengin «el malvat ultratge»; vet aquí el primer acte violent motivat per un impuls justicier, un acte que ha d’acostar el món a un ordre just. No és casual que una de les titànides sigui Temis, la Justícia: un cop nascuda una divinitat d’aquesta mena, el principi que representa comença a ser operatiu dins la història mítica.

En el pas a la generació següent, la dels déus olímpics, el nou sobirà Cronos torna a bloquejar el principi genealògic: engoleix les criatures que li pareix Rea. Però quan ha d’infantar Zeus, el seu últim fill, Rea es confabula amb Gea i Úranos; amaguen el nadó en una cova i fan empassar a Cronos una pedra embolcallada. Mentrestant, sabem que Zeus creix de pressa i prepara la venjança en aliança amb els residus monstruosos de les generacions anteriors, els éssers d’un sol ull —que li lliuren el tro, el llamp i el llampec— i els cent-braços. Durant la guerra el món sencer trontolla, com si estigués a punt d’esfondrar-se el meticulós ordre familiar que ha anat construint Hesíode. Després de vèncer, confiat en les armes que li han donat els seus aliats preolímpics, Zeus regna definitivament sobre els mortals i sobre els immortals.

En aquesta història que va del Caos primordial fins a Zeus, la naturalesa dels déus que hi intervenen es va modificant. El pas del temps, expressat en la successió de les generacions, porta vers formes cada vegada més humanes, cap a un entorn més previsible i acollidor. El procés cap a un major antropomorfisme s’atura amb els déus olímpics, que representen l’ordre actual. Zeus s’enfrontarà encara a alguns monstres, com ara Tifeu, i els rengles divins s’ampliaran amb fills del pare dels déus, però l’ordre ja no experimentarà cap canvi essencial. La monstruositat primigènia ha estat dominada, diferenciada, relegada a algunes zones marginals del nou ordre. Una de les funcions principals del mite, com observava Hans Blumenberg, és crear distància respecte de les coses sinistres i inquietants. En endavant, Zeus ja es comportarà com un simple pare de família dotat de poder reial, amb els seus adulteris clandestins i la seva supervisió benhumorada de l’univers. Els fills ja no l’amenaçaran, sinó que s’integraran en l’ordre vigent. La diversitat dels déus olímpics, cadascun d’ells amb una atribució específica, garantirà el bon curs del món, sotmès a la justícia del sobirà. La constitució d’aquest ordre olímpic és la consagració d’un ordre jurídico-social: l’ordre en què vivien els grecs que s’explicaven aquest mite.

Una manera grega d’escoltar l’atzar

29 Novembre, 2012

A la vasta àgora de l’antiga ciutat de Fares, al Peloponnès, s’alçava un Hermes de pedra barbut i quadrangular. Al davant hi havia un fogar amb diverses llànties de bronze fixades amb plom. Era l’escenari d’un oracle. El consultant penetrava a l’àgora al caure de la tarda. Cremava encens al fogar, omplia les llànties d’oli i les encenia. Després de deixar una moneda local a l’altar que hi havia vora la figura del déu, xiuxiuejava a Hermes una pregunta sobre el futur. Tot seguit es tapava les orelles amb les mans i arrencava a córrer. Un cop fora de l’àgora s’apartava les mans de les orelles. Ara ja estava preparat per escoltar. Les primeres paraules que sentia, tant era que les pronunciés un aristòcrata, una nena o un esclau, eren la resposta del déu.

L’anàlisi

27 Agost, 2011

Quan podia descansar de les seves guerres contra els marcomans i els sàrmates, l’emperador Marc Aureli feia exercicis espirituals. Practicava la descomposició. Si sentia cants melosos, si veia una dansa embruixadora, s’exhortava a no percebre el fenomen en conjunt; intentava dividir-lo en instants concrets i solitaris, en punts sense sentit. Si l’atreia un vestit luxós, s’esforçava a recordar que no era més que pelatge d’ovella. Quan li venia l’ànsia del sexe, es deia a si mateix que el coit era un espasme i una petita excreció, res més. Es proposava conquerir una mirada diferent, distanciada, superior. Reduir-ho tot a les seves parts més minúscules i absurdes per poder-ho contemplar des d’una posició privilegiada: per poder-ho menysprear. Entre meditacions i batalles la seva ànima s’anava fent dura i independent com un roc. Un cop anorreat l’entorn, només quedava un jo que es posseïa completament a si mateix, lliure de pors i d’enganys i d’orgulls, un jo mínim i íntegre, que no necessitava res més que saber-se impertorbable. La resta era un món esmicolat per l’anàlisi, runa trista de la raó.

Rere els bits (un altre apunt sobre la lentitud)

19 Juny, 2011

Plató va veure clar que, amb l’expansió de l’escriptura, els textos queden separats del seu autor i han de defensar-se sols davant dels lectors. I que, en una època en què les criatures pujaven recitant Homer i oradors magnètics entusiasmaven les multituds, les obres escrites, justament a causa de la seva solitud, resultaven menys convincents que els discursos orals. Quan arribava al final d’un rotlle de papir atapeït de lletres, el lector, que potser només s’havia fixat en dues paraules estúpides, no tenia al davant ningú que estigués disposat a aclarir els arguments, a atacar la mandra del seu destinatari, a jugar-se la seva fe. Plató, el gran escriptor, assumeix que cap text no pot forçar per si sol la comprensió de les qüestions més importants. Tots els tòpics posteriors sobre la mort de l’autor ja es troben aquí en estat embrionari. En endavant, escriure serà fer equilibris entre la urgència de la pròpia veritat i la indolència dels signes i dels lectors.

En els milers d’anys transcorreguts d’aleshores ençà, la separació entre el text i l’autor va passar per fases més higièniques i d’altres de més confusionàries, fins que amb Internet neix una ficció d’immediatesa que transforma la relació d’alguns textos amb els seus emissors. L’autor pot publicar els seus escrits així que els pareix, i pot gronxar-se juntament amb els seus escassos lectors en el somni del contacte espontani, directe i natural. Que les potencialitats d’aquesta nova situació també són un camp adobat per a egolatries i pornografies sentimentals, és difícil dubtar-ho. Però alhora és cert que el culte imperant a la immediatesa ens obliga a fer una nova mena d’exercicis espirituals, si no volem ser engolits per un forat negre. Davant la facilitat de publicar amb un clic: el deure de contenir-se i d’amagar-se. Davant la gratuïtat de les paraules: el sentit del ridícul i la paciència de sospesar cada pensament. Davant la circulació fugaç de bits: la lentitud del cos, dels llocs, de la història, de l’experiència solidificada.

Plató a l’Ateneu

20 gener, 2010

«El Plató que Paolo Caliari, Il Veronese, va pintar per a la Biblioteca de Sant Marc de Venècia és un home que alça la mirada enlaire buscant les formes intel·ligibles, que són lluny d’aquest món. Tanmateix, malgrat els esforços del filòsof, que s’està dret dins una fornícula com un sant, la volta de pedra li limita el camp de visió i li ombreja lleugerament el rostre. Podem veure-ho com una ironia: el pensador que cerca la llum de les idees supracelestials –i al capdamunt de totes elles el Bé, que és, per als ulls de l’ànima, tan enlluernador com ho és el sol per als ulls del cos– acaba cobert de penombra. Ara, si mirem el quadre amb més deteniment, ens adonem que la primera impressió només és una part de la veritat: aquest Plató no solament mira enlaire, cap a les formes ideals, sinó que també es posa les mans al pit com si es protegís d’alguna amenaça, i alhora aparta la mirada dels homes i del món terrenal, potser amb una certa arrogància. El seu gest expressa fins a quin punt li resulta insignificant l’existència quotidiana.

De fet, no sabem del cert si Il Veronese pensava en Plató quan pintà aquest home de posat entre místic i esquerp, però és ben significatiu que la tradició l’hagi identificat amb el filòsof atenès. Els trets que distingim en la figura de la Biblioteca de Sant Marc encara tenen molt de pes en les interpretacions populars de Plató que circulen en els nostres dies. Hom tendeix a imaginar-se’l com un filòsof que pensa d’una manera gairebé exclusiva en un “altre món” superior, com un constructor distant d’utopies que no s’embrutiria mai barrejant-se amb la vulgar realitat palpable.

El lector que parteixi d’aquesta imatge del fundador de l’Acadèmia trobarà desconcertants les cartes que presentem en aquest volum.»

(De la introducció a les Cartes platòniques)

———

Dimecres vinent, 27 de gener, a dos quarts de vuit, en Ramon Alcoberro, l’Antoni Bosch-Veciana, l’Oriol Ponsatí-Murlà i un servidor presentem la traducció que he fet de les Cartes platòniques, la primera en català, a la Sala d’Actes de l’Ateneu Barcelonès (c. de la Canuda 6). Tots els qui passeu per aquesta casa hi esteu convidats.