Mireu el jove Riba. Mentre a la premsa imitava les proclames orsianes amb una sintaxi heroica, anava treballant discretament en l’objecte de les seves esperances i els seus neguits, el Primer llibre d’Estances. Però l’arquitectura severa d’aquell volum va ser acollida amb fredor. Riba va començar a dir als amics que deixaria de fer literatura. Aquells anys va viatjar a Itàlia i a Alemanya, on va poder veure què significava tenir una tradició llarga i prestigiosa que es reconeixia a si mateixa sense interrupcions. És l’època en què Eugeni d’Ors —aleshores una bomba a punt de detonar— va advertir que «la inquietud catalana» amenaçava «de perdre els atributs d’una creació de cultura». Quan ja sortia de la seva crisi particular, el 1923, Riba va publicar un article esplèndid, «Entre dos diletantismes», on s’esmenava la plana a si mateix. El poeta es preguntava si, en lloc del seny de la Ben Plantada, el tret més consubstancial a Catalunya no era «l’esperit de l’espontani, del discontinuat, de l’instintiu». L’esperit de Maragall i de Pla, de l’Eugeni d’Ors revoltat, de Francesc Pujols i el seu «estil grotesc, disforme, suma paradoxal dels més desenfrenats naturalismes»: tot allò que Riba no volia ser i que intentaria superar amb la seva obra.

L’any 1920, al començament d’aquesta època, com si s’anés preparant per al que vindria, Riba traduïa Sòfocles en vers per a l’Editorial Catalana que dirigia Josep Carner. Com en altres ocasions, el tràgic grec venia a trobar-lo en un moment de crisi. I el poeta el va rebre amb una teoria de la traducció agosarada, d’aire germànic, i sense por de tensar la sintaxi amb metàfores violentes. Ara aquella traducció s’ha reeditat en facsímil a Barcino, amb una introducció meva, on miro de situar i d’explicar la primera dedicació de Riba a Sòfocles i la seva manera d’entendre l’art de traduir. És un text de fa noranta-set anys que encara sorprèn, que potser sorprèn més ara que aleshores. Bona lectura.