Els estranys a l’Ateneu Barcelonès

Demà dijous Els estranys es presentaran segurament per últim cop a Barcelona. Els acull l’Anna Punsoda a l’Ateneu Barcelonès, i els acompanyarà en Joan Todó. Acabo d’escriure aquest nom i m’adono que voldria explicar-vos coses llargues i pensades, però en els cinc minuts que tinc entre obligacions diverses no ho puc pas fer. Ho deixo per a un altre dia. L’únic que us dic és que sense la impressió que em va causar L’horitzó primer d’en Joan moltes pàgines d’Els estranys no serien el que són; de fet, potser no hauria arribat a escriure aquest llibre, jo. Serà com continuar una vella conversa.

estranys ATENEU.jpg

Pausa ribiana

Mireu el jove Riba. Mentre a la premsa imitava les proclames orsianes amb una sintaxi heroica, anava treballant discretament en l’objecte de les seves esperances i els seus neguits, el Primer llibre d’Estances. Però l’arquitectura severa d’aquell volum va ser acollida amb fredor. Riba va començar a dir als amics que deixaria de fer literatura. Aquells anys va viatjar a Itàlia i a Alemanya, on va poder veure què significava tenir una tradició llarga i prestigiosa que es reconeixia a si mateixa sense interrupcions. És l’època en què Eugeni d’Ors —aleshores una bomba a punt de detonar— va advertir que «la inquietud catalana» amenaçava «de perdre els atributs d’una creació de cultura». Quan ja sortia de la seva crisi particular, el 1923, Riba va publicar un article esplèndid, «Entre dos diletantismes», on s’esmenava la plana a si mateix. El poeta es preguntava si, en lloc del seny de la Ben Plantada, el tret més consubstancial a Catalunya no era «l’esperit de l’espontani, del discontinuat, de l’instintiu». L’esperit de Maragall i de Pla, de l’Eugeni d’Ors revoltat, de Francesc Pujols i el seu «estil grotesc, disforme, suma paradoxal dels més desenfrenats naturalismes»: tot allò que Riba no volia ser i que intentaria superar amb la seva obra.

L’any 1920, al començament d’aquesta època, com si s’anés preparant per al que vindria, Riba traduïa Sòfocles en vers per a l’Editorial Catalana que dirigia Josep Carner. Com en altres ocasions, el tràgic grec venia a trobar-lo en un moment de crisi. I el poeta el va rebre amb una teoria de la traducció agosarada, d’aire germànic, i sense por de tensar la sintaxi amb metàfores violentes. Ara aquella traducció s’ha reeditat en facsímil a Barcino, amb una introducció meva, on miro de situar i d’explicar la primera dedicació de Riba a Sòfocles i la seva manera d’entendre l’art de traduir. És un text de fa noranta-set anys que encara sorprèn, que potser sorprèn més ara que aleshores. Bona lectura.

Riba, Sòfocles, Antígona, Electra

El dolor de la bellesa

En aquesta casa he parlat més d’un cop d’en Roger Mas. He explicat que les seves cançons vénen de tradicions locals poc conegudes o poc valorades, de l’ordre pausat de la litúrgia i de la natura, però també d’aquell esperit subterrani de ruptura i de foscor i de follia que recorre aquest tros de món des de fa segles. En Roger ha treballat dins d’aquesta herència parant l’orella a músiques anglosaxones i italianes, i fascinat per les visions d’Arthur Rimbaud. Aquests elements formen un equilibri difícil, sostingut amb una paciència amorosa. Tots coneixeu les cançons que n’han sorgit. Segur que hi teniu alguna relació personal. Jo fa anys que les sento molt a prop, tan a prop que de vegades no sé distingir el seu món del meu.

Ara en Roger ha escrit un llibre on revela secrets d’aquest món, fragments del seu mite personal que fan més fonda la música que canta. El llibre es titula El dolor de la bellesa i aquest dijous 16 de març, a dos quarts de vuit del vespre, el presentem ell i jo a La Calders de Barcelona.

Ell vindrà amb la guitarra; allà on no arribi la paraula nua, hi arribaran la seva música i la seva veu.

Sabadell, Berga, Barcelona, Manresa (i respirem)

Els estranys ja han fet uns quants centenars de quilòmetres. Han tret el cap al blog de Miquel Colomer i a Daily Avalanche. I a la premsa han rebut atencions que m’aclaparen, com ara la crítica de Ponç Puigdevall i un article de Toni Sala que cava fondo i desenterra esquelets. Aquesta setmana Els estranys continuen fent carretera amb el martelleig de la sonata Waldstein a dins el cotxe:

  • Sabadell: dijous 23 de febrer, a la Llar del Llibre, amb Antoni Dalmases.
  • Berga: dissabte 4 de març, a la llibreria Quatre Cantons, amb Roger Mas (que vindrà amb la guitarra a punt)
  • Barcelona: dijous 9 de març, a La Calders, també amb Roger Mas i la seva guitarra.
  • Manresa: divendres 10 de març, a l’Espai Òmnium, amb Miquel Adam.

Després respirarem, els estranys i jo, en algun racó del país de Solsona ben desconegut i ben ple de records sense amo.

estranys sabadell.jpgEls_estranys_Berga.jpg

estranys Calders.jpgEstranys_Manresa.jpg

Mataró, Girona, Vic

Aquesta setmana Els estranys comencen a passejar-se pel país carregats d’entusiasme. Les pròximes parades seran:

  • Mataró: divendres 3 de febrer, a la llibreria Dòria Llibres, amb Joan Safont.
  • Girona: dijous 9 de febrer, a la llibreria La 22, amb Mita Casacuberta.
  • Vic: divendres 10 de febrer, a la llibreria La Tralla, amb Jordi Lara.

Hi esteu tots convidats. Visca els sants de fusta i el Sextet Desconjuntat!

Els estranys Mataró.jpgestranys GIRONA1930.jpgestranys VICOK.jpg

Els estranys tornen a casa

Una de les virtuts dels textos és que són portàtils. Neixen en un lloc, però se’n solen anar de seguida. I això, poc o molt, igual que el pas del temps, els transforma.

Però hi ha maneres i maneres de néixer en un lloc. Sobretot en els últims segles, amb l’augment de les oportunitats de viatjar i la violència creixent de la geopolítica, en les obres literàries es manifesta la força i la fascinació i el sentiment dels llocs. Els estudiosos s’han posat a parlar de geografies literàries i han publicat títols com ara Literature of Place. Els llocs amb tota la seva història oculta i enrarida, amb el seu llenguatge impertinent, com una ditada en la netedat de la cultura abstracta.

En part, Els estranys ve d’aquí, com tantes altres novel·les. I aquest divendres tornarà al seu lloc, a Solsona, per presentar-s’hi. L’acte serà a la Biblioteca Carles Morató a les set del vespre. M’hi acompanyarà l’escriptor Pasqual Farràs, que domina com pocs l’art de la desubicació literària. Només per sentir-lo a ell ja valdrà la pena desafiar la pluja i el fred. Com sempre, hi esteu tots convidats.

estranys Solsona.jpg

Els estranys es presenten

Aquesta setmana arriba a les llibreries Els estranys, la meva primera novel·la. És un llibre per on desfilen un prussià que toca Beethoven, un metge heterodox, una viuda solitària sense veu, un mossèn guerriller, dos o tres bisbes, un rei que només ho és de paraula, una àvia amb una olla enorme i sis trinxeraires que em tenen el cor robat. També hi ha discussions on parlen tant les paraules com els instints, i de fons la primera guerra carlina, que és un moment ideal per fer saltar pels aires els esquemes convencionals.

Però de tot això ja tindrem temps de parlar-ne. El que volia dir-vos és que aquest dijous presento la novel·la a la llibreria Laie de Pau Claris, que tinc la sort que m’hi acompanyi l’Emili Manzano, i que tots els hostes d’aquesta casa hi esteu més que convidats.

estranys-laieok