De Joseph Roth s’explica que llegia en veu alta La decadència d’Occident d’Oswald Spengler en un cafè de Berlín per fer perdre els nervis als seus coneguts de fe comunista. Considerava funestes la modernitat política i la científica, la democràcia i el progrés. El vell Déu entranyable, sever però protector, al seu entendre havia estat substituït per un Moloc sense misericòrdia que acabaria destruint la humanitat: la tecnologia. És lògic, doncs, que també pel que fa a l’estil Roth sigui un conservador. Només cal posar-lo un moment al costat dels contemporanis amb qui comparteix llengua per adonar-se’n: Franz Kafka, Hermann Broch, Robert Walser. Aparentment, Roth no pretén altra cosa que explicar una història i subordina a aquest objectiu tota la seva finor estilística. Així la seva escriptura es fa translúcida, a estones gairebé transparent, desapareix darrere els personatges i les seves peripècies, es transmuta en l’emoció que ens domina al final de cada relat. Per això Roth mateix podia dir que, a diferència de Kafka, ell no escrivia per a escriptors; per això també el crític Marcel Reich-Ranicki afirmava que Roth meravella els lectors i desconcerta els estudiosos de la literatura. A qui tingui la temptació de menystenir-lo per aquesta raó, només li voldria demanar que pensés en l’esforç que qualsevol artista proveït d’un domini tècnic excepcional ha de fer per no complaure’s a exhibir-lo, per fer-se humil davant tot allò que no és art.

Roth gairebé sempre posa aquest estil al servei del punt de vista d’un perdedor. D’algú que ha perdut el seu país —un país íntim, que es confon amb un país real però no s’hi identifica—, d’algú que ha perdut la seva antiga manera de viure, d’algú que ha perdut l’amor. La metàfora més recurrent d’aquests mons abolits és l’imperi austrohongarès, que sobretot durant els anys trenta assoleix un estatus mític. Per a Roth l’imperi austrohongarès és l’únic lloc que pot ser considerat una Heimat, una terra íntima, pròpia, prepolítica, feta de sensacions heretades i acceptades, d’afectuositat entre els més poderosos i els qui ho són menys, d’harmonia entre idiomes i cultures, un espai unificat per la imatge omnipresent del monarca Francesc Josep I, l’àguila bicèfala i les estridències nasals de l’alemany austríac.

Roth promou aquesta il·lusió quan la vella monarquia ja s’ha esfumat. No és la justificació d’un statu quo, sinó una eina defensiva contra allò que s’intueix als anys vint i es revela als trenta: l’emergència d’una forma de poder inaudita, d’una crueltat més metòdica que la de qualsevol tirania passada. Roth veu aquesta catàstrofe com la culminació d’un procés, del procés de democratització que fa eclosió a la fi de la Gran Guerra. Posa al mateix bàndol les multituds, el sufragi universal, la sobirania nacional i el totalitarisme; a l’altre bàndol hi situa la vella monarquia austrohongaresa, abolida i lluminosa, catòlica, paternal i tolerant.

És un escriptor que va a repèl del consens actual. Si no fos res més que aquestes idees, tan sols el llegirien els membres d’alguna secta perseguida o menyspreada. Però les seves narracions són tan boniques que les idees mortes hi cobren vida; estan tan ben escrites que ens forcen a mirar el món amb uns altres ulls, més empàtics, en el fons menys ideològics. Fan caure els vels que mig amaguen la realitat. Despullen la nostra fe, sigui la que sigui.

Ara podeu llegir més Roth. Ja han arribat a les llibreries tres narracions seves que vaig traduir l’hivern passat, «El cap d’estació Fallmerayer», «El bust de l’Emperador» i «El Leviatan», totes dels anys trenta. Bona lectura.